Tens 0 productes a la teua cistella
01/07/2020
Amb tota la pompa de les sessions solemnes i els moments històrics, l’Alcalde de València i l’amo de tot açò, és a dir, Juan Roig, també conegut com a President de Mercadona, signaven l’acord: l’Ajuntament cedia l’ús dels terrenys per mig segle en els quals es construiria el València Arena, un nou pavelló esportiu que havia de renovar el de la Fonteta de Sant Lluís, que -això semblava- s’havia quedat menut i obsolet.
No arriba a una setmana més tard, Juan Roig presentava en societat -ja només empresarial- el mateix projecte, però que ara havia passat a dir-se Casal España Arena. La reacció no es va fer esperar i va oscil·lar entre els diversos graus de malestar respecte al canvi de nom. Tot això li va servir a Las Provincias per a fer un dels editorials més gloriosos de la seua llarga i fecunda història i en el qual ens venia a dir que aquells que no acabàvem de veure clar aquest “rebateig” de la criatura era perquè odiàvem el nom d’Espanya. (i a la cosa, també). Afirmació que, tot siga dit, planteja a contrario la pregunta sobre quin odi li té Juan Roig (i Las Provincias, entre molts d’altres) al nom de València.
I és que aquest afer no és -només- qüestió de noms, sinó que ens explica moltes coses de la societat en què vivim i del sistema en què patim i gaudim. En primer lloc, sobre els nivells de cinisme que pot suportar la ionosfera, després d’amollar un molt sobri i concís “no vamos a entrar en polémicas” per part del soci empresarial. És a dir, signes un contacte, que fins i tot pubilcites amb un nom, l’incompleixes en menys d’una setmana, però no és “moment d’entrar en polèmiques”.
És a dir que només algú que és -i se’n sent ben cofoi- el “puto amo” pot arribar a aquests extrems; cosa que, en segon lloc, ens fa explicar de manera ben visual la relació entre els poders públics i privats en aquest el nostre cap i casal. No és un problema de branding ni d’un detall menor, és que tu tens una absoluta barra lliure per fer el que et vinga en gana, com qui es troba una manifestació de Vox mentre passeja en ple Estat d’Alarma i s’hi afegeix amb el pollastre a l’ast i el braç en alt.
Perquè se suposa que tot açò té un sentit, que ve a ser -segons ens expliquen- que els poders públics concedeixen facilitats a certs projectes empresarials perquè tota la societat se’n beneficiarà a canvi. Un d’aquests -en tercer lloc- era que aquest nou coliseu esportiu passejaria el nom de València pel nom. Si s’ha posat de moda batejar, a la romana, amb (la coentor) d’arena els recintes esportius (Amsterdam Arena, Madrid Arena, Bilbao Arena, etc.), ara València s’integraria en eixe mapa. Quins beneficis en podíem traure és una qüestió que ja ens va explicar en el seu moment Bernie Ecclestone, però almenys ara no havíem d’importar de fora els venedors de fum. Doncs bé, ni amb la seua lògica es manté aquesta humiliació tan vergonyosa: el Casal España Arena pot estar a València com pot estar a Morata de Tajuña. I ara què?
Ara a continuar -en quart lloc- ofrenant noves glòries a una classe empresarial que es desfoga de les humiliacions que pateix dels seus camarades del «palco» del Bernabeu amb les humiliacions que pot descarregar damunt dels seus companys de poble indígena. I és que quines millores ens ha d’aportar un projecte faraònic com aquest? Més turisme? És a dir, més pobresa? Per no ser capaç, aquesta classe empresarial no ha estat capaç ni de fer en més de mig segle el Corredor Mediterrani. Són submisos als seus amos fins a l’extrem de perdre diners a palades. Muy agradecido por sus migajas, querido y admirado Bwana.
