Tens 0 productes a la teua cistella
La primavera de 1976, Vicent Torrent, un mestre d’escola amb vel·leïtats musicals que l’any abans havia fundat Al Tall amb Manolo Miralles, Manolo Lledó i Miquel Gil, es demanà unes setmanes sense sou a la feina i, tancat en l’estudi de sa casa de Torrent, donà forma a les cançons que integrarien el segon disc de la formació, Deixeu que rode la roda. Entre aquelles cançons —on hi havia alguns clàssics instantanis com «Darrer diumenge d’octubre», «Les penes són», «En casa del dimoni» o «Quan el Moreno»— sobresortia una peça que ràpidament assoliria una repercussió molt superior a la resta i acabaria adquirint la condició d’incontestable himne popular: «Tio Canya».
La cançó explicava, de la mà del fabulós talent expositiu de l’autor, les actituds lingüístiques de quatre generacions d’una família valenciana. El seu èxit es fonamentava en la dolorosa precisió amb què mostrava una realitat ben coneguda: el procés de minoració del valencià durant el franquisme —amb l’escola i l’administració com a forces de coerció—, la renúncia lingüística subsegüent i la hipotètica reversió de tot plegat, expressada en temps present, gràcies a la restauració identitària que propiciarien les llibertats democràtiques i l’autogovern que s’albiraven en l’horitzó. Era alhora, doncs, una cançó de denúncia i d’esperança.
«Tio Canya», però, a més de l’encertadíssim escrutini sociolingüístic, era portadora també d’una nova ideologia musical, encara no verbalitzada, però perfectament materialitzada sobre la partitura: l’ús de referents musicals autòctons —altrament dits tradicionals— per a compondre noves cançons adreçades a les sensibilitats actuals. D’aquesta forma de procedir, Vicent Torrent en va dir riproposta i ha sigut la clau de volta de la ben nodrida i exitosa escola folk valenciana d’aleshores ençà.
Enguany s’esqueia el 40é aniversari de la composició de tan emblemàtica cançó i, tenint tan recent el comiat d’Al Tall dels escenaris, l’efemèride semblava la coartada perfecta perquè la societat valenciana —i ja ens excusareu la voluntària metonímia— retera a Vicent Torrent i Al Tall l’agraïment, el reconeixement i l’homenatge que en justícia els pertocava.
Així, el passat 15 de febrer, en un acte celebrat a La Nau, Centre de Cultura de la Universitat de València, un bon grapat d’entitats i associacions valencianes ens reunírem, convocats per la Falla Arrancapins d’on va sorgir la iniciativa, per fer una crida en declaració del 2016 com Any Tio Canya i convidant el país a sumar-s’hi. Hi havia en aquell primer acte representants de la mateixa Falla Arrancapins, Escola Valenciana, el Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià Ovidi Montllor (COM), Acció Cultural del País Valencià, Ca Revolta, la Societat Coral El Micalet, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana-PV, la Mostra Viva del Mediterrani, Valencians pel Canvi, la Plataforma per la Llengua al País Valencià, l’Associació Ciutadania i Comunicació l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, l’Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc i la revista Caramella.
Aquest nucli inicial de convocants començà a eixamplar-se molt ràpidament al temps que la iniciativa s’escampava per tots els racons del país.
Entre les propostes de major envergadura inscrites en la celebració d’aquest Any Tio Canya caldria destacar, en primer lloc, la duta a terme per l’entitat que covà la idea inicial i que ha acollit la seu social oficiosa de la comissió organitzadora, la Falla Arrancapins, que dedicà el monument faller de 2016 al personatge del Tio Canya i la cançó que el féu cèlebre. El llibret corresponent, guarnit amb una magnífica il·lustració d’Antoni Miró a la portada, recollia una completa i polièdrica col·lecció d’articles inspirats per la cançó a càrrec diversos autors.
La revista de música i cultura popular Caramella també dedicava el seu editorial a la cançó —«Les lliçons del Tio Canya»—, i l’estand que cada any munta a la Fira Mediterrània de Manresa estigué íntegrament dedicat a activitats a l’entorn d’aquest leitmotif, amb una multitudinària cantada de la cançó com a cloenda.
Han sigut molts els festivals, cicles i aplecs que han volgut sumar-se a la celebració: el Cant al Ras de Massalfassar, trobada de cant rural que enguany celebrava la vintena edició; la VII Fira de la Música de Benimaclet, emmarcada en els actes del Benimaclet T’Estime; les Festes Alternatives de Torrent; el 3r Som Músics, Som Valencians d’Aldaia, o el XXXVIII Aplec dels Ports que tenia lloc a Villores i on hi havia un Espai Tio Canya. Igualment, hi havia un Envelat Tio Canya a l’Acampada Jove de Montblanc, i l’Escola d’Estiu de Glosa que organitza l’associació Cor de Carxofa a Espolla (Alt Empordà) també reservava un considerable protagonisme per al Tio Canya, amb assistència del mateix Vicent Torrent inclosa.
Fora de l’àmbit musical, la Societat Coral El Micalet se sumava a l’Any Tio Canya dedicant la 4a edició de Paraula Viva a poemes i textos sobre l’estima per la llengua, el seu ús i la seua reivindicació. La Fira del Llibre de València proposava una taula redona amb Vicent Torrent, Manuel S. Jardí i un servidor amb el lema «El Tio Canya, encara». L’alumnat d’infantil de l’escola La Comarcal encetava una setmana cultural amb la visita de Vicent Torrent que els explicava quan i per què va nàixer el Tio Canya abans de cantar la cançó amb tots els xiquets i xiquetes de l’escola. I fins i tot el Tio Canya en persona va visitar l’Escoleta El Trenet per a tancar la Festa de la Taronja amb una cantada col·lectiva de les seues peripècies.
La traca final de les celebracions, però, es reserva per a principis del 2017 amb un concert al Teatre Principal de València on actuaran, al costat d’Al Tall, algunes de les formacions que encapçalen actualment els seus membres —Miquel Gil, Musicants— amb una representació dels seus hereus i hereves: Pep Gimeno Botifarra, Sis Veus per al Poeta, el Xiromita Trad Project de Miquel Gironés i cant d’albades a càrrec d’Apa i Teresa, amb Josemi Sánchez de versador. Sembla que, una vegada més, el Tio Canya tornarà a València per reclamar el que és seu.
Article publicat al nº 421 (desembre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar
