Tirant, un cavaller afamat, però delicat?

“El llibre dóna resposta a moltes preguntes que s’han plantejat, i ho fa des d’un punt de vista objectiu i fidedigne, incorporant declaracions de diversos estudiosos”

És ben sabut que el Tirant lo Blanch és l’obra més representativa de les lletres catalanes. Tirant és un cavaller de la Bretanya que va a lluitar contra els turcs i acabà enamorant-se de Carmesina, filla de l’emperador. Primerament, Tirant era donzell i, a través de la demostració de certs mèrits, passarà per diversos estadis per a ser nomenat cavaller. Durant el seu trajecte cap Anglaterra, el jove protagonista coneixerà un ermità que llig El llibre de l’ordre de cavalleria, de Ramon Llull, i que li transmetrà la cavalleria celestial: justícia, pau i Església. Així, Tirant rebrà la informació teòrica i l’ideal de cavalleria de Llull.

Víctor Labrado és l’encarregat d’analitzar diversos interrogants d’aquesta obra mestra en el Tirant, l’heroi fràgil, publicat per l’editorial Afers. Per a fer-ho, divideix l’estudi en tres parts: «La calça i sabata de perles, robins i diamants. Un comentari als capítols 177-208»; «Artús i Morgana en mans de l’emperador» i «Tirant contra Escariano».

No podem obviar, en primer lloc, que molts han proposat, fins i tot, que es tracta d’una novel·la anticavalleresca, ja que es descriuen tots els pecats que tenen els cavallers (vanaglòria, enveja, crueltat…) i que, finalment, el protagonista mor per un simple refredat. Labrado recorda que l’obra ha estat classificada per l’estudiós Martí de Riquer com una novel·la cavalleresca, que no de cavalleries i que, a més, serà escrita pel cavaller Martorell, per la qual cosa caldrà diferenciar la cavalleria real (Martorell) de la fictícia (Tirant).

L’anàlisi de l’obra se centra en els capítols que més interrogants ens poden aportar. En la primera part, concretament en el capítol 189, ens podem preguntar com és possible que un cavaller, valent i afamat com Tirant, es trobe exposat a «temor de vergonya» quan Carmesina el convida a la seua cambra. Així mateix, des del 192 fins al 201, es tracta el tema de l’honor i la virtut, especialment en el personatge de l’Artús, que enllaça un breu tractat sobre els deures, virtuts i falliments dels nobles, cavallers, senyors de vassalls, donzelles… i que Labrado destaca, en paraules de Vargas Llosa, com «nivell retòric». A més, també presta atenció a les declaracions dels personatges i la seua intenció, com ara Morgana, que representa la continuïtat del discurs d’Artús, i que, en aquest cas, explica l’historiador literari Albert Hauf. No podem deixar d’esmentar el Sumari de batalla a ultrança, de Pere Joan Ferrer, tractat sobre la normativa dels cavallers per a resoldre diferències enfrontant-se en combat. Es tracta d’un exemple extret de la vida real que afectà Martorell (cavalleria real), la qual cosa hem advertit anteriorment, i que Tirant copiarà en la ficció, tot i que li costarà d’entendre. Aquesta primera part clou amb el diàleg entre el Tirant i l’emperador, en què s’exposa el triomf del Tirant partint des del ridícul inicial fins arribar al seu prestigi i seguretat.

Labrado inicia la segona part amb la problemàtica de molts estudiosos de considerar coherent o no l’episodi de l’entremès del rei Artús, com ho justifiquen Lola Badia i Albert Hauf. Considera, doncs, que s’allunya del significat global de l’obra i que no ens aporta gaire informació a nivell de contingut de discurs. Com es pot comprovar, Tirant es preocupa molt per la seua bona imatge, amb una intencionalitat molt marcada: després d’obtenir els seus botins, com a mostra de propaganda, el nostre heroi repartí els diners entre dos comtes perquè els els donara a la gent. Aquesta part finalitza amb Un desacord permanent entre l’emperador i Tirant, en què aquest darrer ofereix una possible solució: «Si desijau que us done lo meu imperi…», però que acaba malencertant en «no en façau compte, que jo el m’he mester», tot i que morirà, i ja no li serà necessari.

De la tercera i última part, «Tirant contra Escariano», cal comentar l’episodi de la galera, on hi són Tirant i Plaerdemavida, que es lliuren d’enfonsar-se, tot i que el primer, malgrat ser un cavaller i tenir els coneixements de natació limitats, se’n surt perfectament. En El rei Escariano s’explica que el castell Mont Tuber, on restà la princesa Maragdina, pot ser fictici, però es tracta del topònim Mondúver, situat a Gandia, on romangué Martorell. A més, Tirant coneix durant la seua estada a l’Àfrica un frare valencià, la qual cosa permet realitzar una digressió reflexiva de la ciutat: «una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna d’ésser molt pomposa e de molts valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera…». Per últim, cal destacar que l’autor adjudica els mateixos trets i diverses coincidències entre Blandín de Cornualla i Escariano, cosa que ens adverteix que Martorell coneixia el text anònim del segle XIV aproximadament.

Sense perdre el to senzill en tota l’obra i gràcies a la incorporació de les citacions del text de Martorell, Labrado ens ofereix una anàlisi àmplia sobre la nostra obra més emblemàtica. El llibre dóna resposta a moltes preguntes que s’han plantejat, i ho fa des d’un punt de vista objectiu i fidedigne, incorporant declaracions de diversos estudiosos. Analitzar les obres de la literatura catalana és fonamental, perquè cada vegada anem descobrint nova informació que ens ajuda a entendre millor el món en què es mouen els personatges i, fins i tot, els autors, com en aquest cas. Gràcies a Víctor Labrado hem pogut sintetitzar i entendre millor l’univers en què es movia el nostre protagonista i, a més, hem descobert que el Tirant no només és un cavaller famós i poderós, sinó també un heroi fràgil i delicat.