La revista degana en valencià

Tirant vs Carmesina

28/05/2019

Moltes són les versions teatrals i cinematogràfiques que s’han fet de la nostra novel·la més universal: grans noms del teatre com Calixto Bieito s’han atrevit amb el Tirant, Vicente Aranda en el cine, o versions de xicotet format però gran efectivitat com la de Crit Teatre han mostrat la gran versatilitat i possibilitats escèniques de la considerada primera novel·la moderna. Però en cap d’elles s’havia donat una visió tan absolutament femenina del text, una universalitat dels conflictes de l’ànima i els sentiments tan profunda i alhora tan estètica com en la recentment estrenada producció de l’Institut Valencià de Cultura i la Compañía Nacional de Teatro Clásico, titulada simplement Tirant.

Aplaudim la selecció de l’IVC de Tirant lo Blanc, la considerada primera novel·la moderna, per a una producció pròpia, i sobretot aplaudim la selecció de Paula Llorens com a adaptadora del text i d’Eva Zapico com a directora. Totes dues han donat un aire aclaparadorament contemporani i fresc al text i de gran atractiu per a tots els públics; totes dues han sabut extraure la part més femenina dels personatges, i no només dels femenins, i han fet brillar la lectura més apassionadament humana, eixa lluita permanent entre deure i desig. Tot i que ambdues opinen que el text de Joanot Martorell ja porta implícita eixa modernitat i que els seus personatges femenins compten amb identitat pròpia, tant en el text com en la posada en escena, aquesta modernitat i identitat s’ha multiplicat, de manera que Carmesina n’és tan protagonista com Tirant, i que la resta de personatges femenins (Plaerdemavida, Estefania, la Viuda) són també Carmesines; tot sense restar cap importància als personatges masculins, un autèntic repte.

Paula Llorens, una jove actriu, directora i escriptora amb un bon bagatge teatral, ha fet una adaptació del text adient per a mantindre l’atenció i la tensió tot i ser un text del segle XV, amb una acurtada del text considerable però sense perdre mai l’essència del mateix i potenciant el que més interessava, mantenint paraules, modismes i sonoritats de l’original però fent-lo perfectament comprensible.

Eva Zapico, amb una llarga carrera com a actriu i directora, ha sabut combinar la paraula amb el treball físic, creant escenes amb coreografies i moviments delicadíssims i d’acurada estètica, amb vestuaris i llums que donen una idea d’atemporalitat que accentua la identificació del públic amb els personatges. Important també és la presència en directe d’un DJ beatboxer que crea ambients sonors de gran ajuda en aquest concepte de contemporaneïtat. La selecció d’actors i actrius, predominantment molt joves i versàtils, treballant tant la veu com el moviment corporal, és altre encert del muntatge.

Celebrem que l’IVC haja fet un ple amb aquesta producció i confiem que no siga una illa enmig de l’oceà. Potser una crítica a la programació dels teatres públics, que ja hem fet en més ocasions, els espectacles duren molt poc en cartell, si bé Tirant ha estat gairebé un mes, la darrera setmana estava encara ple, sobretot amb públic molt jove i estudiant que estava encantat i aplaudia moltíssim tot i la llarga durada de l’espectacle. Aquesta és la prova del bon funcionament del Tirant; per a mi, seria d’obligada assistència per a tots els instituts valencians d’ensenyament mitjà.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top