Tens 0 productes a la teua cistella
Els cinèfils sabem que Casablanca no és una obra mestra, que ni tan sols es rodà en escenaris naturals, que tota ella està inventada en estudis. Assumim que el guió, un tant caòtic, anava modificant-se cada nit i que s’improvisava mentre es rodava. També reconeixem que la química entre Ingrid Bergman i Humphrey Bogart no va acabar de funcionar del tot. Fins i tot Michael Curtiz, narrador ràpid i eficient, no tenia clar amb qui se n’anava Ilsa al final! Tanmateix aquesta pel·lícula ens té hipnotitzats, ben agafats emocionalment, ens captiva. Funciona com un rellotge suís acabat de fabricar, suportant de forma admirable el pas del temps, amb uns diàlegs inoblidables i recreant una atmosfera fascinant. Perquè, com diu Rick, sempre ens quedarà París. I repetirem de nou allò de “Toca-la altra vegada Sam!”, per escoltar l’evocadora melodia de “As Time Goes By” Tal vegada per això i més, va deixar escrit Billy Wilder: “Sense ser la millor, és la pel·lícula més estimada”.
Aquesta imprescindible Casablanca va estar triada per encetar el passat, 28 de juliol, la 19a programació de la Filmoteca d’Estiu, amb dos cicles ben definits, que han tractat de trobar un encertat equilibri entre els clàssics immortals i el cinema de la darrera temporada, dos recorreguts ben suggestius com ara Cinema de sempre i Cinema d’avui. Amb bones còpies digitals, en versió original, gran pantalla i bona acústica, han estat un excel·lent reclam per veure bon cinema en les millors condicions a la Lluna de València, al jardí del Palau de la Música, sota un cel ben estrellat.
Cinema de sempre ens portà sis coneguts títols, l’esmentada Casablanca (1942) de Michael Curtiz; El crepuscle dels déus (Sunset Boulevard, 1950), una superba reflexió sobre el propi cinema dirigida per Billy Wilder; Rebeca (Rebecca, 1940) primer film d’Alfred Hitchcock en terres americanes per tal filmar l’angoixant mansió de Manderley; M, el vampir de Düsseldorf (M, 1931) corresponent a l’etapa alemanya dels primers anys del sonor de Fritz Lang, on de nou tornem a veure Peter Lorre. Les altres cintes, dos curts de menys d’una hora, que completaren Cinema de sempre pertanyen a l’irrepetible i divertit Buster Keaton La cabra (The Goat, 1921) i El navegant (The Navigator, 1924).
L’altre cicle, Cinema d’avui, oferí sis pel·lícules estrenades el passat curs i premiades en diferents aparadors de la indústria. Una mujer fantástica (2017) del xilé Sebastián Lelio, guanyadora del Premi Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa; La librería (2017) d’Isabel Coixet, Goya a la millor pel·lícula; Muchos hijos, un mono y un castillo (2017) de Gustavo Salmerón, Goya al millor documental; La forma de l’aigua (The Shape Of Water, 2017) de Guillermo del Toro, Òscar a la millor pel·lícula i, finalment, dues produccions analitzades en aquestes planes de Saó: Estiu 1993 (2017) de la directora catalana Carla Simón, Goya a la Millor Direcció Novell i The Square (2017) de Ruben Östlund, Palma d’Or al festival de Cannes.
Una alternativa per als aficionats al cinema que han suportat un xafogós i asfixiant estiu. Enguany cal aplaudir de forma saludable la projecció de dues còpies amb subtítols en valencià. Sols resta esperar que l’any vinent augmente aquesta oferta en la llengua pròpia dels valencians.
