La revista degana en valencià

Tolerar als intolerants?

17/04/2020

D’un temps ençà preocupa la irrupció de l’extrema dreta, és més, genera a vegades irritació entre la gent, i és que, en circumstàncies històriques i socials concretes, la intolerància, el fanatisme, reviscolen i es mostren agressius. Llegim moltes opinions de com cal actuar, o combatre si es vol a aquesta facció de la dreta situada a l’extrem més radical. He escoltat algunes consideracions que aporten llum al tema, i, tanmateix, resulta més que justificada la indignació enfront de tanta provocació.
Doncs, bé, voldria afegir quelcom a la reflexió sobre el que acabe de dir, i ho faré partint d’una experiència que vaig viure, puix resulta bastant aclaridora. Doncs, fem memòria: a la ciutat de València el 1983 es va materialitzar la retirada de l’estàtua de Franco que hi havia a la Plaça de l’Ajuntament des de 1964, cal dir com l’acord de tal decisió s’havia pres el 1979, i que aquesta demora destaca l’evidència del temor que l’operació suscitava; els treballs de la retirada, d’allò que alguns anomenàvem “el burro i l’haca”, la van portar a terme exmilitants del FRAP, que ho hagueren de fer encaputxats i amb molta tensió i insults.

Aquest fet congregà a molta gent, de la part franquista i a un ample ventall de lluitadors demòcrates. Jo hi vaig estar present, vaig anar tot sol amb emoció i nervis; quan portava una estona un grup de “tipus” amb corbata i jaqueta, i amb cara de circumstàncies, em dirigiren la paraula, encetaren el contacte preguntar-me si jo era Vicent Álvarez i Rubio. Al donar un sí, el que semblava manar em digué “Soy el delegado de “Fuerza Nueva en València”, en eixe moment en va entrar un tremolor per tot el cos, “mare meua l’hòstia que em van a donar!” Tot seguit, el mateix home afegí: “Usted es una una de las pocas personas que se ha portado bien con nosotros. Y se lo agradecemos, pero esto es un atropello” Em trobava descol·locat, no estenia ni com ni quan havia tingut relació amb ells, aleshores, em recordarem que pocs anys abans havíem coincidit a l’oficina electoral en el moment de presentar unes candidatures, serien les municipals del 1979. En eixa situació, el funcionari que ens atenia havia maltractat de paraula a la representant de Fuerza Nueva, cosa que motivà que jo li cridés l’atenció assenyalant com que en una democràcia fins als feixistes tenien el dret a competir electoralment, sempre en igualtat de condicions que la resta.
L’anècdota ve a compte d’una qüestió ja molt vella, la de si cal tolerar als intolerants. Fuster situà la qüestió a partir de Voltaire, “per Voltaire, l’horitzó de les toleràncies s’emmarca dins d’un sentit “raonable”¿Què Tolerar?, a l”intolerant”. ¿Cal tolerar a l’intolerant” en nom de la tolerància? I Voltaire contestà que no. Aquesta és una paradoxa dels racionalistes…”(Pròleg, Voltaire. Tractat sobre la intolerància i altres escrits, edicions 62,1988).
Pel nostre benvolgut Fuster la cosa seria marcar clara la frontera entre allò que es deu permetre i allò altre que no, de fixar límits a la tolerància, afirmació amb la qual coincidim. L’anècdota que he descrit línies enrere marcava la meua visió: tot allò que estiga dins del funcionament propi d’una democràcia és tolerable, no pot haver-hi exclusió prèvia sols d’acord amb l’ideari. Al cas concret que tots i totes tenim ara “in ment”,  seria just marcar límits, jutjat actes o accions concretes, i òbviament obrar en conseqüència.