Toni Cantó, el camaleó polític

18/05/2021

De segur que molts de vosaltres sou coneixedors de l’actuació que va fer Toni Cantó al programa Mask Singer d’Antena 3. No necessàriament cal ser seguidors d’aquesta oferta televisiva, però el tall de vídeo i la imatge del polític disfressat de camaleó va córrer com la pólvora, i el més possible és que us haja arribat al telèfon mòbil. Desconec de qui va ser la idea de representar aquest animal, però sens dubte és la millor metàfora possible per a descriure el que fins fa poc era el síndic de Ciudadanos a les Corts Valencianes.

Sí, Toni Cantó és camaleònic i té una capacitat sorprenent per a adaptar-se als diferents contextos i sobreviure en les situacions de crisi amb una bona reputació. Potser el fet de ser actor influeix en el fet de saber acomodar-se a escenaris nous, però és admirable (no, no ho dic amb ironia) com manté intacta la seua marca personal, la seua consideració, entre moltes persones ideològicament afins. L’electorat no el castiga ni pels canvis de partit polític ni per les promeses incomplertes, perquè considera que els seus moviments tenen una línia discursiva coherent i que actua per responsabilitat i vocació pública.

El cas és que la jugada de Toni Cantó es podia preveure molt abans del terratrèmol polític iniciat a Múrcia i amb epicentre a Madrid, amb moció de censura, convocatòria d’eleccions autonòmiques madrilenyes, dimissió del vicepresident del Govern central i amb amenaces de rèpliques en diversos territoris. Concretament, un mes abans, amb les eleccions catalanes i la gran davallada electoral de la marca taronja, molts van posar el focus en la força valenciana i les seues possibilitats de futur.

Tanmateix, més que en el partit, els analistes polítics van fixar la mirada en el seu líder, que tenia principalment tres escenaris per davant. En primer lloc, mantenir el posat i aguantar la vela del vaixell taronja fins al final. Aquesta opció, veient els antecedents, era poc probable; però Cantó podria acabar com l’heroi que ha cregut en el projecte fins a les darreres conseqüències. En segon lloc, estava l’opció que seduïa tant a membres destacats del PP com a gent de Ciudadanos: una coalició electoral de les dues forces per aglutinar el vot de la dreta i fer front a l’extrema dreta. Aquesta possibilitat els ajudava a salvar els mobles i beneficiar-se de la implantació territorial del PP, però a aquests, de moment, no els eixia a compte. La tercera opció era fer el salt de Ciudadanos al PP, per posicionar-se a escala estatal com un fitxatge atractiu i revulsiu per als populars, capaç d’atraure votants perduts en anteriors conteses electorals. Però, per dur a terme aquest moviment, calia tenir un context en què es poguera entendre i no perjudicara el seu relat personal. I Múrcia i Madrid li han posat en safata poder fer-lo. O almenys, poder fer-ne una part.

Ara Toni Cantó és lliure. Així ho va traslladar en un tuit que anava acompanyat per la notícia d’haver deixat la seua acta de diputat a les Corts. Marxar de les Corts no li importa, perquè el seu objectiu polític mai no ha estat ací. Potser aparentment sí, però a Cantó l’hem vist parlar més dels problemes de l’Estat o d’altres territoris, i als mitjans de comunicació madrilenys que no als valencians. De fet, en el moment en què comunicà a la premsa que deixava Ciudadanos ho va dir ben clar: «Em preocupa Madrid». Per això no té remordiments (o almenys no ho sembla) de deixar el seu grup parlamentari amb el cul a l’aire i en una costera avall sense frens.

En aquella roda de premsa, Cantó va afirmar que deixaria la política i trucaria al seu representant per posar-se a treballar com a actor. L’endemà vam conèixer que Risto Mejide l’havia fitxat com a tertulià, i un dia després va fer una entrevista explicant que si Isabel Díaz Ayuso li ho demanava, podria anar a algun acte de campanya. Potser de moment no s’afilie o passe d’anar en llistes populars, però el veurem fent campanya des dels diferents espais mediàtics que tinga a les seues mans. I això, senyores i senyors, és fer política, que no es fa únicament des de les institucions.