«Caragols porte…!». Toponímia i colonització cultural

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: En defensa de València.

Toponímia i dominació nacional

Autor: Ricard Chulià

Editorial: Rebel Edicions

Any: 2025

Vivim un temps en què, per a alguns, tant fa quatre que vint-i-quatre. Mentre tinga diners gastadors i hi haja festa, va tot bé. És just el temps que esperen –i creen amb malvolença– els destarifats per tal de desballestar els avanços i dir «lleva’t tu que m’hi pose jo». No oblides mai que la teua anestèsia és la seua gasolina per a alçar polseguera, moure renou i erigir-se en salvapàtries.

Ricard Chulià, enfant terrible –ho aclarim: ‘persona brillant, rebel i transgressora’– viu atent des de fa molts anys als moviments i a les jugades fosques de la política valenciana, espanyola, europea… A més, té bona memòria, una virtut que m’agradaria desitjar com a càstig a la gent sense principis ni escrúpols. Chulià demostra cada dia que domina l’escena d’analista, amb dades i sentit comú, amb les preguntes adequades. En format de llibre ja ho havia fet recentment amb País Valencià. Eixida d’emergència i Pla Sud: eixida d’emergència en cas de riuada, tots dos en Afers (2024). [Nota: quan algú publica amb Vicent Olmos, per alguna cosa és…]

Com a bona cua de sargantana, Ricard Chulià sempre té projectes entre mans. El darrer, fins ara, la creació d’una editorial de nom reflexionat i adient, Rebel Edicions (rebel.cat), amb seu a la capital de l’Horta Sud, que s’ha presentat amb primícies a la Fira del Llibre de València. El seu En defensa de València. Toponímia i dominació nacional, acabat d’eixir del forn, conjuga a la perfecció la memòria i el present en una qüestió sempre latent: la colonització cultural dels valencians. Un procés encara obert, inacabat; un collar de ferro al quan encara queda rosca i lubrificadors de corbata o de xal de seda.

Efectivament, els noms de lloc –sobretot els majors– han estat històricament un dels laboratoris de proves de la colonització. Ser/parlar valencià és un defecte –torrentina Mariajo dixit– que no agrada als espanyols canònics, que redueixen l’espanyolitat a la castellanitat i, per tant, a la seua llengua. El ben informat Chulià fa números i història del procés de despersonalització cultural amb arguments –precisament, així han batejat la col·lecció: «Arguments»–, denuncia i desmunta les fal·làcies dels nostres ínclits representants de la mala fe.

No tot és burrera, entre la classe, sinó un pla de castellanització amb trama i ordit al qual es presten venuts i renegats de cognom valencià. Jugar a cavall guanyador, vaja, i damunt t’alimenten l’ego i potser la bossa. Del defecte de Mariajo de parlar valencià, ara han passat a postular-se per al gremi de la Filologia. Ara tocava el nom del cap i casal, València, i de camí han reclutat un professor i acadèmic disponible per a l’aberració. El mateix que quan manava Zaplana deia tot el contrari. La memòria i l’arqueologia llibresca de Chulià ens en recorden les idees originals i les deambulacions dels conspiradors, alguns dels quals s’amaguen en despatxos de l’avinguda Campanar. Això sí que és una Reconquista, no com la de Don Pelayo…

Als valencians, ens han volgut enganyar amb caragols buits (morts o ja menjats). Contava Emili Marín –alcoià de pro i director d’aquesta casa una pila d’anys– que al seu poble hi havia presumits que duien a la butxaca dos caragols fofos i unes monedes, i que es dedicaven a passejar per la ciutat agitant aquella combinació on més concurrència hi havia. L’efecte era el que era, però l’home bufava en caldo gelat i vivia satisfet. Doncs això, colonitzats per la força i, després, seduïts per l’aparença. I si t’encantes, et toca pagar la caragolada. Com a nosaltres.

Una vegada més, Ricard Chulià aporta reflexió, amb vocació de despertador públic i ambició d’influir. Gent que cal. Desitgem tota la sort del món, molts encerts i molts lectors per a les publicacions amanosetes de Rebel Edicions.

Revista núm. 513, pàg. 55. Maig 2025.