Torna el millor Xambó

17/08/2021

La dansa d’un temps nou

Stanbrook

València, 2021

Fa anys que seguisc la trajectòria musical de Rafa Xambó. No sol decebre’m. Acostume a escoltar música al cotxe. Em relaxa i m’abstrau un poc de la rutina. Recorde un llarg viatge amb la meua filla –que ha heretat i ha millorat el meu entusiasme musical– mentre escoltàvem un disc de Xambó que sempre m’ha agradat molt, Dies oberts. Aquelles melodies clares amb unes guitarres en estat de gràcia i la perícia vocal del cantant et transportaven a una Itàlia estimada, un món on The Beatles no havien fet la seua prodigiosa revolució debades. La meua filla i jo catussejàvem a dues veus: «Festival de Sanremo, un cantant s’ha suïcidat…», mentre la història de Maria Gràcia tornava a trasbalsar-nos…

Després vindrien altres treballs i unes imprescindibles versions de Shakespeare, per exemple. I ara, finalment, em veig en la circumstància –agradabilíssima– d’haver d’ocupar-me de l’últim disc de Rafa, La dansa d’un temps nou. La peça ha estat editada per la productora Stanbrook de Vicent Monsonís, amb un disseny molt acurat de Cèsar Amiguet, i és així com el cercle es tanca: l’any 2014, vaig participar amb molts amics en l’expedició valenciana a Algèria que va homenatjar els passatgers de l’últim barco republicà (tal com vaig narrar al reportatge del diari Ara «El vaixell de la memòria», accessible en Internet).

El conjunt de cançons que formen La dansa d’un temps nou té una qualitat remarcable. Són títols propis o versions de clàssics. Xambó hi excel·leix i em fa recordar les seues cotes més altes (amb Dies oberts al capdavant). Davant els noms implicats, hi sintonitze de seguida. Les versions són de Lennon, de Woody Guthrie, de Pete Seeger, de Raimon, d’Ovidi Montllor. Llegendes que formen part de la meua educació sentimental i de la de diverses generacions. Les cançons del mateix Rafa Xambó, però, no desmereixen els clàssics, com la que obri el recull, El meu petit amor, que és l’única que signa en lletra i música.

Després segueixen tres peces en què adapta poemes d’Anna Montero («Tempestes»), de Txema Martínez («Preludis») i de M. Mercè Marçal («Cançó de bressol»). Entremig ve la primera versió d’un clàssic, «Across the Universe», de John Lennon. Xambó el titula, en la seua traducció valenciana, «Univers» i el resol amb gran perícia. Crec que aquesta cançó deu ser un dels quatre o cinc títols més versionats de The Beatles, i és estimulant que per fi n’hi haja una versió en català de qualitat (i em disculpareu si ja n’hi havia alguna altra).

Un parell de clàssics més ens remeten a les arrels dels folk-singers nord-americans: «Trist i sol» de Woody Guthrie i «Hiroshima» de Pete Seeger. Tant Guthrie com Seeger van ser mentors de Bob Dylan, abans que aquest els sobrepassara i es convertira en el seu propi mestre. Fora interessant, en aquest sentit, propiciar visions dylanianes de Xambó, com aquelles –magnífiques– que van signar fa anys Gerard Quintana i Jordi Batiste.

Em permetreu detindre’m ara en una de les joies del recull, la reelaboració melòdica dʼ«Indesinenter», el clàssic de Raimon a partir d’un poema d’Espriu. Xambó hi opera una reinterpretació vocal plena de força. Per un costat, demostra les potencialitats de la seua veu; per una altra, insufla nova vida a un títol mític que forma part del bagatge emocional de qualsevol aficionat a la música popular contemporània. A Raimon, li ha passat sovint com a Bob Dylan: les seues cançons –pelades, aspres, sovint musicalment austeres– han admés moltes vegades (i no pot ser casualitat) reinterpretacions amb una gran riquesa melòdica i instrumental, demostrant potser que el geni hi era, però que hi mancava una mica més de generositat harmònica. Un exemple emblemàtic: «Mister Tambourine Man» en la versió original de Dylan i en la relectura de The Byrds. No dic que la versió de The Byrds siga millor: dic simplement que va permetre explorar sonoritats que la frugalitat dylaniana només incloïa en potència.

«Nova cançó de suburbi», amb lletra de Manel Marí, permet Xambó explorar –i explotar– un dels seus temes més estimats com a activista social: la defensa de l’horta. «M’estimo l’horta avalotada / que s’atrinxera amb punys en alt», escriu Marí. Aquest títol es complementa amb el darrer del disc, «Diners de sang», en què la lletra de Xambó (un al·legat contra la globalització capitalista) no acaba de ser ben resolta en la part musical (a càrrec de J. Palomares), possiblement el títol més fluix del conjunt (llevat de la seua honestedat pamfletària).

He deixat per al final dos títols més: la versió dʼ«Homenatge a Teresa», d’Ovidi, i la de «La dama d’Aragó» (popular). No m’acaben de fer el pes per diferents motius: l’acompanyament de piano que substitueix la guitarra original en el tema de Montllor té poc de color. Podria, segurament, haver-se treballat més. Quant a «La dama d’Aragó», lʼescolte i la torne a escoltar i no aconsegueix empetitir-me tantes grans versions anteriors (Maria del Mar Bonet, Serrat…). És un però modest, tanmateix, a la gran opinió que em mereix aquest treball vist en conjunt. Enhorabona.