Torna Pi i Margall?

Parlar de federalisme, a l’Estat espanyol, sona instintivament més a problema que no a solució. Segurament, hi pesa molt l’experiència de la I República Espanyola, aquella proclamada el 1873 quasi per accident davant l’abdicació d’Amadeu de Savoia i que durà un any i escaig: en ple procés d’elaboració, la qüestió del federalisme i com aplicar-lo per estructurar la qüestió territorial provocaria el primer gran cisma en el republicanisme espanyol i la caiguda de diversos governs.

El sector majoritari del republicanisme espanyol –els denominats moderats, representats per Salmerón i Castelar– tenien la particular obsessió d’apartar el republicanisme de vel·leïtats socialistes, revolucionàries o de tipus insurreccional: aspiraven a un Estat més o menys unitari amb una clara separació de poders, a la manera de la III República Francesa que a penes acabava de nàixer de les cendres de la Comuna. Per a ells, el federalisme aprovat majoritàriament en la ponència constitucional com a forma d’Estat era poc més que una fórmula de descentralització més funcional que no les províncies. En essència, un mapa tancat de regions definides per les Corts espanyoles i amb competències variables, però en tot cas no massa generoses.

A l’altre costat, els republicans anomenats intransigents s’emmirallaven, per una banda, en la I República Francesa –plantejaven la constitució d’una Convenció amb els tres poders de l’Estat que s’encarregara de pilotar el procés constituent– i un sistema confederal construït sobre la lliure associació d’unes parts que haurien de definir-se en un procés constituent ampli i de base. Un procés de baix cap a dalt, i no a la inversa, on s’haurien d’incorporar les demandes socials als diferents cantons, un model de mapa obert inspirat clarament en la Suïssa cantonal.

El sector minoritari o centrista de Pi i Margall hagué d’enfrontar-se des de la presidència a aquestes tensions al si de les seues bases, en un procés que tenia una clara traducció territorial: l’elaboració constitucional i de definició cantonal definit de dalt a baix va derivar en una guerra insurreccional afavorida per les seues pròpies bases, amb una especial incidència a les perifèries com Andalusia, Múrcia i el País Valencià. Enfrontat a aquestes tensions internes al si del partit, i afrontant dues guerres en què el factor de distribució de poder territorial tenia un pes decisiu (la III Guerra Carlista, centrada en el front basconavarrés i la defensa de la seua foralitat, i els inicis de la Guerra a Cuba), el govern de Pi i Margall va caure i, amb ell –no debades és el primer i únic català exercint de president!– l’experiència espanyola amb el federalisme, en favor de la república unitària o directament jacobina. Un corrent que acceptaria amb el temps i a desgana algunes desviacions en clau autonòmica, però sempre que no amenaçara la unitat de l’Estat, que havia esdevingut nou dogma per als republicans.

Des d’aleshores, i més encara des de la solució traumàtica a la guerra carlina en forma de derogació dels furs, a l’Estat espanyol han coexistit aquestes dues visions a grans trets sobre la qüestió territorial: mentre que per a un sector majoritari –identificat amb el centre de la península– és un tema d’encaix institucional, descentralització i prou, el «café para todos», per a altres, centrats en les perifèries, té una categoria de construcció i mutu reconeixement de subjectes polítics. El federalisme d’UPyD o del PSOE té a veure amb una distribució competencial més o menys simètrica entre agents i un tancament del model territorial; el (con)federalisme de les distintes forces nacionalistes té més a veure amb el reconeixement de l’autodeterminació, mecanismes de suficiència econòmica i financera i blindatge competencial.

Segle i mig després de Pi i Margall, la qüestió territorial espanyola continua oberta en termes i fronts molt semblants: el sistema autonòmic, en no garantir blindatge competencial a les comunitats autònomes (amb un Tribunal Constitucional molt condicionat per ser nomenat per Corts Espanyoles, Govern i CGPJ) i no proporcionar recursos financers –negociant transferències en cada pressupost i un sistema de finançament nou per quinquenni–, incentiva a la seua revisió permanent en termes polítics curtterministes, on el disseny institucional es veu condicionat a les maniobres polítiques i parlamentàries a Madrid.

Tanmateix, el procés de descentralització i aprofundiment en l’Estat autonòmic, en tant que federalisme imperfecte –per motiu de faltar-hi elements centrals d’un federalisme funcional, com déiem, a nivell de definició competencial, recursos fiscals i de reconeixement de les parts en termes polítics i simbòlics– s’ha vist aturat per un estat d’opinió pública cada vegada més refractària a la descentralització. Totes les enquestes apunten a una pujada en el percentatge d’espanyols que demana que les comunitats autònomes tornen competències a l’Estat, una tendència que pren volada a partir de la campanya política i mediàtica contra l’Estatut català en 2005-2007 i s’acreix en el context de la crisi econòmica i de representació a partir de 2008, quan els executius d’algunes comunitats autònomes apareixen molt lligats a la bombolla immobiliària i la corrupció.

Mentrestant, a l’altre costat de l’espectre, i amb una especial incidència en el cas català però estés a la resta de comunitats històriques, es dona el procés invers: la falta de credibilitat del govern espanyol i de l’ecosistema polític i mediàtic espanyol davant la qüestió territorial augmenta el sentiment independentista, fins aleshores minoritari. Però, també hi ha un factor clau en termes de crisi de representació: el context de fallida econòmica i impotència de les administracions accentua la demanda d’institucions sobiranes més properes, que són les que presten els serveis públics essencials –ensenyament, sanitat–, exerceixen de xarxa de suport als municipis i manegen dispositius d’hegemonia cultural més robustos –com radiotelevisions consolidades i els seus circuits afins de cinema, arts escèniques, etc.

Hi ha dos factors clau per a aquesta situació de bloqueig que podrien fer que un(s) nou(s) actor(s) amb vocació de fer de Pi i Margall –servir de mitjancer amb base a Madrid entre les demandes radicals de descentralització i els desitjos d’autoperpetuació de l’Estat com a estructura– tingueren més èxit que l’original a conjurar els problemes.

En primer lloc, l’activació de la visió europea i la Unió Europea i Zona Euro com a espais de sobirania i disputa política. Un espai que des de 1957 havia tingut una matriu fonamentalment tècnica i econòmica ha pres, a partir de la primera crisi grega del deute de 2009, un paper preponderant en l’arena política. El federalisme a escala europea ja no és només un exercici retòric a l’estil dels «Estats Units d’Europa», sinó una demanda plantejada en termes de redistribució dels fluxos de capital que genera la Zona Euro i de democratització de les seues institucions. La dialèctica nord/sud a Europa en termes de sobirania s’està demostrant eficaç per a redibuixar les clivelles polítiques. La possible reinvenció de l’Estat espanyol com a institució preocupada en termes ciutadanistes i no identitaris, orientada a garantir els drets socials i la sobirania econòmica davant Brussel·les/Berlín posa el focus en un enemic extern i incentiva la col·laboració i un redisseny de l’esquema d’allò entés com a (con)federalisme. L’aspiració a una hisenda europea encarregada de recaptar alguns tributs i redistribuir a escala europea no pot separar-se del debat sobre el sistema de finançament autonòmic i de la reforma local, per exemple.

En segon lloc, i en un àmbit intraestatal, la possibilitat de realitzar un procés constituent que supere els bloquejos i problemes del model de 1978, inclosa la seua rigidesa, que porten en programa partits polítics de tot espectre, de Podemos a UPyD. Això obriria la possibilitat d’un procés democràtic per a un sistema polític anquilosat i podria canalitzar esforços segons l’experiència llatinoamericana. Contemplant l’extrema rigidesa de la via de reforma de l’article 168 CE (majories de dos terços, aprovació per referèndum i noves eleccions incloses), l’inici d’un procés constituent hauria de ser audaç en termes polítics per part d’un govern electe. En aquest sentit, l’ús de la capacitat governamental de convocar referèndums consultius podria ser la clau del pany, en dicotomitzar de forma decisiva l’opinió pública i construir una majoria àmplia i sòlida amb vistes a unes Corts Constituents que reconcilien l’Estat amb les demandes i realitats socials emergents.

Francesc Miralles. Universitat de València
Article publicat al nº 403, corresponent a abril de 2015