Tornant al Vaticà II

És un lloc comú entre les reflexions teològiques que els pontificats papals i episcopals solen ser complementaris i, per tant, diferents, però que mai hi ha un trencament brusc entre els uns i els altres, encara que podem subratllar les diferències amb què denoten la diversitat de maneres de viure allò que en déiem «esperit conciliar» i interpretació de la figura de Jesús i com fer-la present hui en dia. Durant les sessions del Concili (62-65) hi hagué un grup de pares conciliars –sobretot sud-americans– que demanaven que el papa i els bisbes abandonaren els palaus on vivien i portaren un estil de vida més senzill, a la manera dels cristians normals –així, com diu Francesc, farien més fàcilment olor d’ovella–; una mica allò que ha fet Francesc en deixar de viure als apartaments apostòlics del Vaticà i anar a viure a la residència de Santa Marta, encara que manté els palaus vaticans com a lloc de treball i de trobada amb la gent.

El Vaticà II també demanava ser capaços de no presentar-se davant el món com si l’Església catòlica fos la posseïdora de totes les veritats (ho és en la mesura que es deixa posseir pel seu Espòs que és el Camí, la Veritat i la Vida) i mereixedora de tots els reconeixements. Tot això s’ha rebaixat amb la desgraciada campanya de traure a la llum els problemes de pederàstia (tornar a la veritat) i també amb la vivència de l’ecumenisme i les relacions amb els germans cristians separats i més tard amb l’obertura a totes les religions del món que han acceptat col·laborar en un esforç comú per la comprensió i la pau. Alguns catòlics diuen que aquest no és el camí a seguir, que l’Església no es pot rebaixar a un tracte igualitari, però el treball del papa Francesc reunint-se amb els responsables religiosos, especialment del món islàmic, pot aportar molta pau a l’Occident, ple de pors per possibles atemptats i per una allau migratòria africana. És veritat que l’Església, com diuen alguns antipapistes actuals (els nous protestants), no té com a primera missió ser la pacificadora a canvi de rebaixar esplendors que l’allunyaven del comú dels mortals, però la benaurança de lluitar per la pau continua vigent i el manament de l’amor ens urgeix més que mai, i rebaixar nivells d’odi i suspicàcies ens continua demanant ser senzills i posar l’altra galta.

Amb motiu del centenari de la coronació de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats (1922) s’ha encetat una Missió Evangelitzadora en tot el bisbat de València que coincideix amb l’interregne entre la clausura d’un pontificat i l’obertura del nou. Sembla que ha estat ben preparada i vol ser un treball fet per seglars i cridant a grups petits de persones a les quals convidar a seguir Jesús escoltant el seu missatge i aplicant-hi –en certa manera– la metodologia que va crear el cardenal Cardijn a la primera meitat del segle XX, que buscava la revisió de vida (el famós «veure, jutjar i actuar») aplicat a la vida dels nous possibles convertits, al seu entorn i al grup que es forme durant la predicació missional. I, a més, es busca confeccionar una nova corona per a la Mare de Déu que no siga la que ja porta, sinó un bon grup de desemparats i necessitats, tal com també s’ha fet al llarg del temps del seu patronatge. No ho podem considerar mala cosa; sols tinc el dubte que es puga portar endavant amb la baixa de forces que experimenta el bisbat, la desil·lusió i manca d’ànims que és general entre nosaltres. Sempre podrà il·lusionar i, des de la senzillesa, el treball callat i senzill i l’esperança que volem fer quelcom de bé, puga tindre èxit. Un altre motiu de preocupació és la manca d’implicació de prou preveres que, vinguts a estudiar a València i encarregats d’una parròquia, no mostren un interés excessiu per seguir les iniciatives pastorals diocesanes; en conec que, als anys de treballar en alguna parròquia, mai no han celebrat ni el Domund, ni el Dia de l’Església Diocesana, ni el Dia dels Pobres i Migrants… Res de res; potser tinguen massa feina en els estudis i no se’ls pot demanar un excés de treball? Potser.

Torne al principi. El canvi del papa, encara que comporte variacions en l’estil d’actuar, no comporta mai un trencament. El contínuum històric sempre és de salvació acomplerta ja en Jesús, mort i ressuscitat. Que el relleu al front de l’Arquebisbat de València porte els canvis necessaris per millorar la nostra fidelitat al Crist des de perspectives més conciliars i més plenes d’esperança, de superació de divisions, d’acceptació de diferències i que tots ens considerem estimats i valorats en aquesta terra, respectant i millorant la nostra cultura pròpia. Comptant-hi amb la llengua.