Tornar a la normalitat ja no és la solució

25/10/2021

Si la informació que ens arriba, siga la que siga, s’adapta als nostres valors i punts de vista, responem de forma positiva; fins i tot, entusiasta. Ara bé, si hi és contrària, tenim per costum rebutjar-la; a més de resultar bastant difícil que canvien els nostres valors i punts de vista. Això no obstant, poden aparèixer-hi en situacions extraordinàries valors que actuen com a «catalitzadors», perquè ens permeten respondre i evolucionar desinteressadament. Es tracta de valors comunitaris i altruistes —com ara la compassió, la interdependència i la igualtat— que potencien el benestar social, imprescindible en situacions mediambientals greus.

Certament, en condicions normals, no massa gent dóna preferència als valors comunitaris. Tanmateix, davant una crisi greu —un crack financer, un conflicte bèl·lic, una pandèmia, un desastre natural…— pot produir-se un canvi d’actitud que els potencie, i acabe la gent assumint-los a la recerca d’un benefici col·lectiu, indicador més sòlid que no pas l’individual, que sols afavoreix una persona. En efecte, s’ha constatat en conjuntures greus que el comportament altruista augmenta significativament en les comunitats afectades, mentre decreixen els delictes de forma paral·lela.

Així mateix, una actitud altruista permet el restabliment del control sobre la mateixa vida i la reducció de l’estrès i, endemés, esdevé «contagiosa» en determinats contextos, com el dels negocis, el dels col·lectius socials o el de les figures públiques si actuen generosament, perquè esdevenen models a imitar que afavoreixen poderosament la vinculació entre comunitats.

Amb tot, no sempre ocorre així, perquè les crisis també fomenten l’arrelament de dinàmiques socials negatives. De fet, quan un grup humà se sent amenaçat —per exemple, per una malaltia generalitzada com la SIDA en els 1980—, augmenta el seu temor davant situacions catastròfiques. La conseqüència consisteix en l’assumpció d’actituds intolerants envers grups externs, als quals acaba per considerar «enemics», tot neutralitzant qualsevol classe d’empatia. Va ocórrer als EUA el 1918, quan determinats col·lectius respongueren amb una violència extrema als qui consideraven culpables de la grip mal anomenada «espanyola» i tornà a ocórrer en maig del 2020, com va denunciar el Secretari General de l’ONU, en provocar la pandèmia un «tsunami d’odi» generalitzat i desembocar en una polarització política extrema en tot el planeta.

Sols una resposta altruista mitjançant la utilització de missatges que valoren positivament els corrents comunitaris, el suport mutu i la compassió, podrà neutralitzar-ne la violència.

En un altre ordre de coses, fins a un cert punt, l’actual pandèmia ha beneficiat el medi ambient. Així, hi ha hagut canvis en els estils de vida imperants —disminució de viatges, assumpció de nous hàbits alimentaris, l’inici d’activitats d’esbarjo menys contaminants i un major contacte amb la natura— i algunes persones han decidit incorporar-los de manera definitiva a les seues vides.

Així i tot, és ben difícil que comportaments i hàbits quotidians es modifiquen de forma radical. Segons els experts, calen vora deu setmanes perquè se’n formen de nous, si bé hi ha considerables variacions que depenen de circumstàncies força diverses. En el cas d’esdeveniments molt greus que trastornen radicalment les nostres vides, solem tenir menys dificultats a l’hora de desenvolupar canvis de conducta. Ara bé, això no significa que els conservem ni que arriben a ser-ne permanents, perquè l’habitual és tornar als anteriors. Indubtablement, durant el confinament de l’any passat, es va «trencar la cadena» que ens nugava a uns hàbits opressors, malgrat saber que no eren adequats i desitjar transformar-los. En aquest sentit, un paper exemplar per part dels governs seria potenciar que es mantinguessin a llarg termini. És el que va aconseguir el govern japonès després del desastre nuclear de Fukushima (2011) en promoure un consum energètic més baix. Va aconseguir un gran èxit.

Els governs també haurien de reforçar i donar suport a normes socials que persones de nomenada desenvolupassen. El públic hi trobaria afinitats i la imitació hi estaria assegurada. Igualment, haurien d’encetar campanyes que feren publicitat dels beneficis per a la salut i la qualitat de vida dels nous hàbits.

Finalment, resultaria més profitós per a la ciutadania emfatitzar la resiliència i preparar-la en valors comunitaris i de suport mutu que no pas «tornar a la normalitat», actitud habitual dels qui rebutgen el «dol». D’acord amb psiquiatres, psicòlegs i sociòlegs, la «tornada a la normalitat» restaura el sentiment de seguretat i familiaritat amb la vida de la gent que es deixa vèncer per la por, però mai no es torna en realitat a una situació exactament igual com l’anterior i tampoc no és aconsellable.

Tornant als valors altruistes, si apliquem estructures organitzatives comunitàries i de suport als missatges «climàtics», comprovarem que grups humans pertanyents a contextos polítics ben diferents hi responen molt eficaçment. Així, expressions com «responsabilitat», «administració», «estar preparat», «protecció» i «seguretat» «ressonen» positivament en tot l’espectre polític.

En conseqüència, si aquestes estructures assumiren uns valors determinats, podríem aconseguir una solució constructiva i enfortidora que captaria l’atenció sobre el canvi climàtic de les comunitats més variades.

Un primer valor seria la «necessitat»: davant la creixent constatació de la gravetat dels impactes que causa el canvi climàtic, la societat començaria a comprendre que, malgrat que alguns ja en són inevitables, encara som a temps de tractar-ne els restants amb una adaptació més eficient.

Un segon valor seria el «pragmatisme»: davant un problema transcendental, la preparació és clau si volem eixir d’un període disruptiu.

Un tercer valor seria el suport a la «continuïtat»: és millor planificar els canvis necessaris que no pas esperar que un procés disruptiu ens hi obligue. El mètode consistiria a reconèixer els valors, les habilitats i la cohesió comunitària existents per tal de fixar les bases que provocaren una resposta eficaç davant les noves oportunitats.

Un quart valor consistiria a restaurar l’«equilibri»: el canvi climàtic és la millor prova que ens hem allunyat radicalment de la sincronització amb la natura i que sols la restauració de l’equilibri mediambiental pot neutralitzar-ne la urgència climàtica.

Un cinquè valor es basaria en la creença que tenim un «deure intergeneracional»: estem obligats a deixar a les nostres criatures un planeta millor; això ens duu a realitzar els canvis JA.

Un sisè i darrer valor seria plantejar-nos com a objectiu mantenir una «bona vida»: sols protegint-nos dels riscs per a la salut que comporten els canvis climàtics, millorarà el nostre benestar.

En resum: «tornar a la normalitat» ja no és la solució. Sols la preparació, l’ajut mutu i l’envigoriment de la resiliència poden ser-ne perdurables.