Tens 0 productes a la teua cistella
Elizaveta Galitckaia/Shutterstock
Albert Turull Rubinat, Institut d’Estudis Catalans; Universitat de Lleida
Ens sembla normal, de tan general com és, que les persones ens coneguem les unes a les altres a partir d’un nom propi que sovint és compost de dos elements prou diferents: el prenom (que en general en diem nom a seques) i el cognom, o nom de família, o llinatge, que en el nostre cas no és un de sol sinó que en són dos, legalment.
Però això ha estat sempre així i és així a tot arreu? Ja els romans tenien un sistema complex similar: Caius o Gai era el praenomen; Iulius o Juli, el cognomen o nom de família; i Caesar o Cèsar, l’agnomen, una mena de renom.
Però tant abans com després dels romans, els ibers o els visigots tenien, per contra, un sistema de nom únic (Indíbil i Mandoni, posem per cas, no tenien cognom). I els àrabs tornaven a tenir (i tenen) un sistema altament complex.
I tanmateix, per més semblances que hi hagi entre determinats sistemes antics i el nostre sistema actual, aquest podríem dir que parteix de zero pels volts de l’any 1000. Ho comprovem en la documentació comtal de l’època, en què pràcticament tothom apareix amb un únic nom.
Quan amb un nom no és suficient
Quin és l’origen dels actuals cognoms, doncs? Es pot dir que naixen precisament a partir de les limitacions d’aquell sistema de nom únic, sobretot quan esdevé poc pràctic a causa d’una sèrie de canvis demogràfics (creix la població, i es comença a concentrar en petites ciutats) i culturals (sobretot la influència creixent de l’església catòlica, amb una potent xarxa de bisbats i parròquies, i de monestirs).
Abans, paradoxalment, amb un únic nom per a cadascú ja era més que suficient, perquè el sistema heretat dels visigots era d’una extraordinària varietat, i perquè els agrupaments poblacionals eren relativament petits. Cadascú tenia un sol nom perquè cada nom era diferent, i amb això n’hi havia prou.
El problema arriba quan conviu més i més gent i, paral·lelament, es van repetint massa sovint uns mateixos noms: perquè ja han començat les modes d’imitar noms de referència –avui futbolistes i cantants, abans sants i monarques–, o perquè van consolidant-se costums familiars de repetir a cada generació o a cada dues generacions un mateix nom, sobretot per a l’hereu.
Guillem, quin Guillem?
El fet és que si, abans, en anunciar que “avui ve en Guillem” tothom s’entenia, arriba un moment que la resposta unànime és: “quin Guillem?”. De manera que cal especificar de qui es tracta. Les estratègies podien ser diferents; la qüestió era continuar diferenciant cada individu.
Al principi, un segon nom –la freqüència del qual veiem com va progressivament en augment en la documentació dels segles XI i XII– no era encara un cognom tal com ho entenem avui en dia, sinó que era una mena de renom, amb una funció eminentment pràctica i, en tot cas, (encara) descriptiva: es podia dir, d’algú, el seu ofici, o fer referència al nom del seu pare, o al lloc on vivia, o d’on procedia, o a un tret personal distintiu.
El pas d’aquest segon nom o renom descriptiu als actuals cognoms es produeix unes poques generacions més tard. Es consolida vers el segle XIII, quan observem que algú que duu per segon nom Fuster un document afirma que és pagès, o que algú altre que és registrat amb el llinatge Manresa no prové de Manresa, sinó de Tortosa.
Això vol dir que qui era de Manresa, o qui era fuster, ja no era aquell individu del segle XIII, sinó possiblement el seu avi o el seu besavi d’un segle enrere. Ja eren els nostres cognoms, ara sí. És d’aquí que venim.
O ets dolç, o blanc, o pintor, o vius prop del torrent
I quines menes de cognoms es van crear i transmetre, i portem avui en dia? Bàsicament responen a cinc tipologies. Tenim, evidentment, molts cognoms referits a oficis i ocupacions, com Fuster, Ferrer o Pintor –encara que sovint s’escriguin Fusté, Farré o Pintó–, però també altres de menys coneguts actualment, com Baster o Manyà.
També molts que al·ludeixen a un tret personal físic (Blanc, Roig, Bru, Ros, Gras, Breu) o de caràcter (Dolç, Salat, Moix).
Són també un grup importantíssim els cognoms que indiquen o bé un origen (Manresa o Tortosa, però també Narbonès o Aragonès, o simplement Aragó) o bé el lloc de residència: és per aquesta via que sorgiren bastants dels cognoms més freqüents d’origen lingüístic pròpiament català (Torres, Vall, Mas, Puig, Pujol, Serra, Vila, Capdevila, Riu, Torrent, Plaça…).
L’últim grup és el dels anomenats patronímics, que són cognoms derivats d’un altre nom personal, normalment el del pare: Pere, Joan, Martí o Agustí. Però també molts que avui ja només identifiquem com a cognoms, i que tanmateix abans havien estat prenoms (o noms personals únics medievals): Gilabert, Gomà, Mir, Sabaric…
L’origen dels Martínez i García
Els patronímics, que en català són força freqüents, en altres àmbits ho són més encara, fins a esdevenir majoritaris. En castellà formen part d’aquest grup tots els acabats en –ez, però també altres sense aquest sufix, com ara Hernando o Martín (al costat d’Hernández i Martínez, doncs). O el més freqüent de tots, García, que havia estat d’entrada un prenom (i segurament d’origen basc, per cert).
En moltes altres llengües existeix aquesta mena de cognoms: amb la mateixa arrel antroponímica que el català Martí i els castellans Martín i Martínez, per exemple, trobem arreu d’Europa (i del món) una munió de Martinsen, Martinson o Martin a seques, o Martini, o –tornant al basc– Martikorena.
I el mateix podríem dir de les altres quatre categories. Fàcilment sabreu adjudicar a alguna d’elles cognoms d’arreu com Smith, Schuster, Rubio, Moreno, York o Napolitano.
Proveu-ho amb els vostres propis cognoms, que per cert no són dos (no dic legalment, sinó en termes antropològics i històrics) sinó que, atenent als dels vostres pares, avis i besavis, són quatre, vuit, setze… (com en aquelles pel·lícules dels Ocho apellidos…).
Us en trobareu d’evidents, de dubtosos i també de gairebé impossibles de desxifrar, naturalment, però podeu intentar-ho amb l’ajut d’alguns llocs web (si són fiables, compte, que no tots ho són) o d’algun manual de referència, com ho és, en el cas de la nostra llengua, el llibre Els llinatges catalans.
Rei, Expósito, Jordà
Ara bé, tots els cognoms corresponen inevitablement a una d’aquelles cinc categories principals? Doncs no, perquè tanmateix hi ha unes tipologies excepcionals, quantitativament molt menors, però que també cal tenir en compte.
Si no, difícilment ens explicaríem cognoms com Rei o Marquès (que algú podria dir que són com oficis, i seria cert, però és obvi que no tothom qui se’n diu és descendent d’un rei o d’un marquès, sinó que el motiu devia ser una determinada relació de dependència, o una metàfora).
O com Jordana i Jordà (que sembla que al·ludien a un detall molt específic del bateig amb aigua procedent del riu del mateix nom), o com altres que remeten a una circumstància del naixement (per exemple, Boronat o Bonanat, “en bona hora nat: ben nascut”, o Nomdedeu, que seria com el castellà Expósito: criatures abandonades en hospicis). O tota la sèrie dels cognoms que repliquen clarament un lligam familiar: Gendre, Nebot, Fillol, Hereu.
En definitiva, conèixer els cognoms, saber-ne el significat i l’origen, és una manera excel·lent, i ben a l’abast, de conèixer i estimar millor les arrels de la família de cadascú, i de la comunitat cultural a la qual pertanyem. Que no és poca cosa.
Albert Turull Rubinat, Membre numerari de la Secció Filològica, Institut d’Estudis Catalans; Universitat de Lleida
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
