Tot controlat          

Actualment, els canvis sobtats, les amenaces de diverses procedències i la presa permanent, ens generen una situació de nerviosisme i inseguretat que poc juga en favor nostre. Les notícies i informacions plouen, com l’oratge estos dies, i ens enfanguen en un parany on el personal tracta d’eixir-se’n tot abocat a una situació d’incertesa i espant. Així esdevé, molt sovint, que anem sense saber on cal xafar, perquè el terreny és esmunyedís i cal evitar-lo.

Ens trobem, llavors, en un horitzó on hom no està segur i la inseguretat genera por. Aleshores el personal cerca l’hostal del confort i de poques sorpreses; poques cap! Haurà d’estar tot controlat, previst i calculat de bestreta. No ens haurà de sorprendre cap esdeveniment perquè, independentment de les seues característiques o rigor hom, vull dir nosaltres, haurà aconseguit un nivell de certesa i resposta que, poc ens farà témer. Es preveu, així, una societat on la fiabilitat dels dies sense aldarulls o ensurts, ens farà viure d’allò tant plàcidament com mai de la vida, haguérem esperat.

Si algun fenomen imprevist o inaudit esdevé, un considerable nerviosisme social va prenent cos per arreu perquè el poble vol garanties i no incerteses.

Heus ací l’estadi on ens manca capacitat d’afrontar el daltabaix que ha esdevingut perquè no ho esperàvem i és versemblant. Tant es val si és l’autobús que arriba tard, el fontaner que fa tres dies que hauria d’haver vingut, la reunió de l’AMPA que mai comença a l’hora prevista, o aquell a qui estem esperant que vaja a la seua marxeta i no es deixa controlar. Imprevistos cap, canvis tampoc perquè la capacitat de maniobra i d’afrontar el que ha succeït va minvant i el motiu sempre és alié.

Les sorpreses de la vida, les descobertes inesperades, allò que gojaríem sense haver-ho organitzat abans és el que ens permet obrir els porus i treure’ns de sobre la crosta que se’ns ha fet per la rutina, apatia o comoditat. Reviscolar la capacitat d’admiració per tot el que ens porta d’aire fresc, fora una bona disposició.

Diu l’insigne Dostoievski en un paràgraf de la seua famosa novel·la Crim i càstig: “Tot confegint els nostres plans, vam oblidar que el destí en tenia uns altres”. Aquest aforisme podrem fer-lo nostre o no; tanmateix, comporta algun aspecte que, si més no, hauria de ser motiu de reflexió. Assumir el que vindrà, demana un posat obert per encaixar, fins i tot, el que mai seria desitjat.

Amb consciència o sense, anem bastint una societat idealitzada gairebé perfecta, d’aquelles on tot haurà de rutllar segons els paràmetres estipulats i sense sorpreses. Esta pretensió va més enllà del que mai haguérem pensat perquè les persones no som perfectes. Tot el que fem porta l’empremta de les nostres mancances i ho tiny tot d’aquell segell marca de la casa; evidentment les mateixes imperfeccions humanes. A més del que acabem de referir, hi ha situacions perilloses per a l’ésser humà, com ara la presència dels elements amb els seus capricis i manifestacions, de vegades desproporcionades on es posa en evidència la nostra impotència per controlar-los. Fa bé l’home quan, amb intencions de millora i avançament, lluita per superar pretèrites situacions que l’han atemorit.

Assolir un tarannà de compromís, amb la consciència de les nostres limitacions, i, agafar estatura quan l’home està dolgut i s’hi troba en moments d’indefensió o feblesa, seria una bona determinació. Tot un repte que mai haurem d’abandonar, a més de tindre constància, i la clarividència que això és una lluita perenne i desproporcionada.

El convenciment de saber fins on haurem d’apuntar amb els objectius, farà de la comesa un camp on tothom haurà de veure’s inclòs independentment de motivacions o filiacions adscrites. Més enllà d’objectius mediocres o particulars, el que és comú, i per tant sobirà, ens convoca a participar del quefer general, tot superant intencions immediates i amb la mirada posada en aconseguir la seguretat que la nostra condició, limitada i finita, és capaç d’aconseguir.

Motivar al personal amb estes intencions, serà el temps d’inici on els qui estan al càrrec i control dels recursos generals, haurien de fixar les pautes i el procés que obrirà el camí cap a una societat més segura i acollidora. Amb el convenciment que la comesa, mai tindrà fi.