Tot gran poder comporta una gran responsabilitat

«La vuelta de Nora, Conversaciones con mamá, Cinco horas con Mario… Las damas del teatro recalan en los escenarios valencianos» (Las Provincias). L’altre dia vaig llegir aquest titular i, incrèdula, vaig fer la comprovació… Sí, incrèdula. Incrèdula perquè no estem acostumades a veure tants espectacles en què la dona nʼés la protagonista. No estem acostumades a veure espectacles amb connotacions feministes fora de les programacions del març i novembre, mesos en què es commemora el Dia de la Dona Treballadora i el Dia contra la Violència de Gènere…

I, sí: després de les comprovacions pertinents, és cert. Les dones ocupem els escenaris valencians al mes de gener. Potser semble que estem exagerant. Moltes obres al llarg de la història del teatre han tingut personatges femenins entre  els seus protagonistes. Però, quin tipus de dones reflectien aquests personatges? Bruixes? Dones interessades? Dones dependents?

Si històricament el teatre ha tingut el poder d’educar, però també d’entretenir, de ser inspirador i denunciar per fer despertar el poble, imagineu-vos xiquetes i xiquets que sols veien els personatges femenins amb aquestes característiques i, si més no,  dones que ni existien al teatre. Recordem que hi ha hagut un temps que la dona no podia escriure amb el seu nom i ni tan sols podia ser actriu. Quin exemple, quina inspiració tenien les xiquetes d’aquella època? Quin valor de respecte cap a les dones donàvem als xiquets? Què passaria quan aqueixes personetes foren adultes?

El teatre té un gran poder. El teatre és un reflex de la societat, de les seues inquietuds, però també té la capacitat d’inspirar, d’educar… En aquestes obres que podem veure en els escenaris valencians aquesta temporada, les dones mostren un altre tipus d’imatge. En La vuelta de Nora, un autor contemporani, Lucas Hnath, pren el relleu d’Ibsen en La casa de nines per continuar la vida després del tancament d’aqueixa porta. En Cinco horas con Mario, Lola Herrera encarna el personatge creat per Miguel Delibes per a transmetre la intimitat d’una dona d’aquella època que vetla el cadàver del seu marit… I si continuàrem visitant els teatres valencians, podríem observar-ne més exemples. De fet, crec que serà el meu propòsit per a enguany…

A hores d’ara, tinc il·lusió i força, perquè crec que les coses estan canviant. Crec que cada vegada més el món de les arts escèniques sʼadona que el teatre és un altaveu, un projector de la societat, i necessitem mostrar i donar valor al treball de creadores, actrius… Com diu un superheroi, «tot gran poder comporta una gran responsabilitat». I just això, tots i totes les que ens dediquem al teatre, escrivint, interpretant, programant… tenim una gran responsabilitat. Vivim moments crítics en l’àmbit social, i és la nostra responsabilitat lluitar per la igualtat de gènere, perquè, sense dubte, i mitjançant el teatre, farem d’aquest un món millor.