Tens 0 productes a la teua cistella
26/10/2022
Ho volem tot, era el desig d’aquella colla de joves que conformaren Germania Socialista. Eren els finals dels anys seixanta i començament dels setanta. Aquell grup de joves arribaren a la ciutat de València, la ciutat gran i desconeguda, on pensaven que podria fer-se realitat qualsevol tipus de somni, ambició i esperança. Ingenuïtat o possibilitat? Molts d’aquests nouvinguts provenien d’arreu les comarques del País, de llocs on ja havien hagut de sortejar, abans d’arribar al cap i casal, un camí amb certes dificultats. Molts d’ells eren fills de treballadors que mai no havien somniat que algú de la família arribaria a estudiar per ser metge o advocat del poble; molts n’havien sentit les paraules amagades dels represaliats de la guerra civil en les seues cases (on quasi mai es podia dir, per por, la paraula política); alguns n’eren nets de llauradors que s’alçaven a les 3 de la matinada per tallar l’aigua, regar l’hort i així aconseguir el jornal o la subsistència. Tots aquests joves arribaren a la ciutat, i ho volien tot.
Era l’època que en certs àmbits socials suraven els eslògans que s’havien sentit al maig del 68 a França, a les concentracions dels hippies a Califòrnia, a les manifestacions obreres d’Alemanya, els moviments d’emancipació nacional dels tercer món. Era el moment en que la guerra del Vietnam estava en el seu moment decisiu i es cridava arreu del món contra l’imperialisme americà, mentre a Itàlia emergien les Brigades Roges. Les notícies, moltes d’elles parcials i puntuals, els hi arribaven de la lectura entre línies de les revistes, d’emissores de ràdio prohibides i dels amagatalls de les llibreries dels pobles.
I qui d’aquells joves ingenus i possibilistes en podia dir o sentir el contrari? Ho volien tot, i tot anava en el mateix paquet: la defensa dels drets dels pobles oprimits, la llibertat individual de la persona, el suport de la classe treballadora. Reivindicar aquells principis era elemental, era lògic, perquè, fins i tot, era exigir allò que cadascú d’ells necessitava. Al seu poble −d’allà d’on venien− es vivia amb el sentiment de poble oprimit; la llibertat era la desitjada per a ells mateixos; i la qüestió obrera i el drets dels treballadors eren reivindicacions que ja s’havien encetat dins o al costat de casa. El moment no podia ser més oportú.
La història d’aquesta gent, juntament amb la de tants altres que coincidiren en la ciutat de València, fills d’un temps i d’un país, és la història que tracta d’explicar, analitzar i fer entendre Xavier Ferré Trill en el seu llibre Temps de Germania Socialista (1970-1977) que du per subtítol L’origen del sobiranisme polític valencià (Tirant Humanidades, València, 2022; 459 pp).
L’autor, un excel·lent historiador, ha esmerçat més de deu anys escrivint un llibre documentadíssim i molt treballat on, fil per randa, tracta i aprofundeix en tots els aspectes d’aquell moviment polític-cultural. De vegades, l’interès per a aprofundir en un detall, es fet de manera tan exhaustiva que, allò que era un petit motiu esdevé un nou i interessant objecte d’estudi. Treballa amb fons orals i directes, a partir d’entrevistes, de cartes i missatges personals, de documents inèdits (gran part d’ells) que ha pogut trobar en fons i biblioteques particulars. Descriu la trajectòria personal de molts dels militants d’aquella colla de gent. Les “histories de vida o les situacions viscudes” dels seus militants les utilitza com a recurs de coneixement dels fets, però també com a reflexió dels esdeveniments polítics que varen ocórrer. Com diu l’autor: “cada situació biogràfica és un retrat de grup agermanat que, com el d’Elx, exemplifica una panoràmica general, entrecreuada, de trajectòries individuals”. Podríem dir que es tracta d’un llibre que és la biografia de moltes biografies, una mena document antropològic dels fets polítics a l’estil de Mauss o Malinowski. El llibre vol ser la historia col·lectiva d’un grup de persones il·lusionades que volgueren transformar el País Valencià des de la perspectiva nacional i socialista. I és així com recull el que va ser la formació, el treball i la dissolució d’un grup polític valencià: Germania Socialista (GS).
Com a mostra del caràcter exhaustiu de l’obra, l’autor analitza les lectures de formació que solien fer els membres de Germania Socialista, entre les quals hi trobem: Vicens Vives, Pierre Vilar i Jordi Nadal que introduïen una relectura de la història de l’Estat espanyol. Paul Sweezy; Rossana Rossanda, Rafael L. Ninyoles, Wilhelm Reich, Herbert Marcuse i Juliet Mitchell, lectures adreçades a l’aprofundiment del pensament crític. Com a referent marxista-nacionalista tenien Andreu Nin i també altres autors marxistes relacionats amb la qüestió dels consells obrers: Rosa Luxemburg, Antonio Gramsci, Karl Korsch i Isaac Deutscher.
Però, què era GS? Molts dels seus militants afirmen que, de forma directa o indirecta “més que militància era la ‘pertinença’ a un grup d’amics i coneguts, a un grup valencianista i d’esquerres anomenat GS”. Tanmateix, aquesta formació política tingué la virtut, tot i no ser un partit “estàndard”, de desenvolupar la seua tasca d’una manera molt compromesa en l’àmbit ideològic i també polític. Al voltant de les colles o dels “grups de treball polític” es buscava la possible vinculació entre valencianisme i marxisme. L’obrerisme estava implícit durant tota la seua història, sent justament una de les assignatures pendents que no arribà a superar mai, fins a tal punt que fou motiu d’alguna escissió del grup.
Com diu l’autor: “GS arribà a ser una formació política sui generis que tenia “un ‘cap’ molt gran i un ‘cos’ (obrer) molt petit” (p. 431). Es treballava amb l’objectiu de passar d’un valencianisme genèric, propi dels anys seixanta, a un valencianisme polític, en uns moments que es produïa un canvi estructural en l’economia valenciana que condicionava i exigia una nova percepció nacional arrelada al País. En aquesta nova perspectiva de País, GS afirmava que “valencianisme i socialisme son la mateixa lluita”. Amb aquesta visió es volia superar moltes de les opinions i plantejaments tan del valencianisme més arrelat com de les concepcions ideològiques de l’espanyolisme esquerrà.
La radicalitat ideològica i cultural que plantejà GS qüestionà de pla l’estratègia dels partits comunistes, especialment la del PCE. GS s’escampà per tots els àmbits que ideològicament i políticament es podia pensar i els seus debats eren capdavanters en temes d’ecologisme, feminisme, joventut, política carcerària, explotació de la dona, antipsiquiatria, model d’autoorganització política (que l’autor compara amb les formacions anarcomarxistes), etc. De vegades, els plantejaments eren tan fora de context que algú pensaria que era un “marxisme extraterrestre”, per exemple, quan defensaven consells obrers a la Marina en ple boom turístic.
La teorització del fet nacional valencià sempre va anar indissolublement unida al procés de la lluita de classes amb una burgesia, la valenciana, pel seu caràcter de classe dirigent que no dominant. (GS és preguntava: ”Són els treballadors valencians específicament explotats com a valencians, a més de genèricament com a treballadors?). Aquesta lectura del fet nacional lligada a una situació concreta de dominació de classe, duria a GS a la defensa nacional del País Valencià i a obviar la qüestió del Països Catalans, amb els quals, tanmateix, calia reforçar els lligams en els àmbits culturals i lingüístics. Així, proposaven el País Valencià com a subjecte polític i l’àrea cultural catalana com l’àmbit de pertinença històrica. Entenien que la lluita contra l’explotació de l’home per l’home és també la lluita de l’explotació de pobles per part de l’Estat. L’opressió nacional era (moralment) una forma d’opressió humana. És açò que du l’autor a considerar els militants agermanats l’origen del sobiranisme polític valencià.
A més, Germania Socialista denuncià la disparitat entre l’artificial divisió provincial i l’estructura econòmica territorial valenciana, i definien 4 àrees: 1) La delimitada per la “forta interconnexió de tota la costa [amb] Catalunya” amb una configuració espacial basada els nusos urbans i metropolitans; 2) la formada per la continuïtat territorial del monocultiu de la taronja des del Baix Maestrat a la Marina Alta; 3) l’àrea que comprenia la indústria tèxtil a les comarques d’Alcoi i Ontinyent i 4) la regió definida per la línia de producció de béns complementaris i per la indústria tèxtil i d’altres branques com el taulellet.
El concepte ‘classe obrera’ era entès de manera ampla i corresponia a un bloc format per grups socials identificats per la venda de la seva força de treball. Davant l’absència d’una burgesia submisa a la burgesia de l’Estat, el futur del País Valencià calia entendre’l com a futur de la classe treballadora valenciana i, la lluita valencianista, com a lluita de la classe treballadora valenciana.
Segons Ferré, per a GS la burgesia pseudovalenciana capgirava la realitat dels fets a través d’una idealització compensatòria de la identitat cultural, lingüística, històrica dels valencians, a la qual no feia front. La burgesia havia “prefabricat una valenciania folklòrica inofensiva” que li servia de ‘vel’ per a ocultar els seus interessos econòmics i polítics reals, és a dir, dissimular els seu paper opressor i la seua complicitat amb l’oligarquia castellana-andalusa. Així deia GS: “La no realització del País Valencià com a País autònom lliure, sempre dels seus actes, origina un inconscient col·lectiu d’importància, una espècie de complex d’inferioritat que accentua els aspectes d’estranyament i esgarrament de l’alienació obrera”
L’estratègia cap el socialisme de GS remarcava la vinculació a “l’anàlisi concreta del País Valencià”, una forma de lluita obrera a l’empresa que superés la lluita sindical i que caracteritzés específicament la situació a la petita empresa. Tot plegat reclamava una metodologia de treball cenyida a les condicions concretes del País –“utilització d’eines polítiques de fabricació local”, “adaptades a la nostra realitat concreta” .
En aquest sentit GS és negava a la satel·lització política del sindicat o de qualsevol altra organització de classe, com també es negava a diluir la lluita obrera en un àmbit superior al de la formació social determinada que la justifica, és a dir, tota lluita es produïa en un país concret. Tota la tradició de lluita de les plataformes anticapitalistes i de la lluita assembleària es resolgué amb l’acceptació de l’autonomia obrera: l’”organització autònoma i anticapitalista de la classe obrera”. De fet, després d’implantar els primers nuclis territorials –agraris i industrials–, GS plantejà la proletarització com a experiència individual dels estudiants activistes universitaris com a via per a assumir la consciència de classe i com a mitjà d’identificació amb el mode de vida dels treballadors. L’assumpció de l’obrerisme implicava una “autonegació” del caràcter estrictament estudiantil de Germania i cercava l’articulació d’una organització d’avantguarda revolucionària al si de les empreses.
En tot cas, aquella línia política basada en el rol emancipador, nacional i de classe, que havia de jugar la classe treballadora valenciana posicionà GS en contra de tota aliança interclassista que organitzaren les forces antifranquistes: El 1975 no s’incorporà al Consell Democràtic del País Valencià ni a la Junta Democràtica del País Valencià, ni el 1976 a la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.
A hores d’ara, més de 35 anys després, sembla que el nivell de polarització entre els partits de l’oposició al franquisme durant la Transició arran del caràcter i el rol de la burgesia valenciana, fins esdevenir un dels factors clau de diferenciació ideològica entre ells, ens mostra com de lligats estaven els moviments polítics d’aleshores a les discussions universitàries i quina dosi d’innocència amerava els constructors d’alternatives polítiques d’esquerres a les portes de la instauració del sistema democràtic.
Les inacabables discussions de les tesis de Fuster, Josep V. Marqués i Ernest Lluch, per nomenar tres dels protagonistes més reeixits, en realitat mostraven la voluntat conjunta de definir un País Valencià amb capacitat d’autogestió i de protagonisme. Tots tres cercaven una classe dirigent, una burgesia que encapçalara la idea de País, la idea de canvi, de progrés, de desenvolupament, ja fora agrari, industrial o de serveis, el que fora. Però cap d’ells va poder trobar eixa classe dirigent que arrossegara la resta. Els tres pensaven que era un País sense cap, o més bé que el cap estava en altre lloc que no pas al País; i tots tres prioritzaren la reconstrucció nacional del País abans de plantejar-se qualsevol altra opció nacional de futur.
Una part considerable del llibre Temps de Germania, arreplega les opinions, les afirmacions, els escrits, els manifests, les discussions i fins i tot les anècdotes de Josep-Vicent Marqués. Marqués fou l’ideòleg inicial de GS. Es així que pot ser el fil conductor que en moltes parts del llibre aconsella el camí per on cal anar. Ara bé, encara que el protagonisme de Marques es palès, el llibre va més enllà, ja que GS no s’esgota en Marqués. Figures com Damià Mollà i Vicent Martí, per senyalar dos dels protagonistes que en determinats moments foren decisius (sobretot aquest darrer) i cal conèixer-les; i així ens ho mostra el llibre.
Com diu Vicent Martí en l’entrevista que li fa l’autor: “a Germania Socialista hi convivien tres ànimes: mística obrerista, valencianisme no prou antiestatalista però profundament compromès amb la llengua i la terra (ecovalencianisme) i l’atenció cada volta més insistent en els nous subjectes socials: alliberament de la dona, antihomofòbia, revolució sexual (Reich), defensa dels marginats, l’antiracisme i l’antimilitarisme”.
I què pot quedar de GS? Una frustració? Un reconeixement? Una anècdota? El llibre finalitzant, mostra com GS fou una escola de pensament, d’ensenyar a pensar i a matisar, d’espolsar bagatges ideològics pansits i repensar en nous escenaris imprevistos. No obstant i això, molts d’aquells 170 protagonistes que arribaren a militar (més o menys) en GS, es quedaren aguaitant aquella transformació que difícilment podria arribar. La dispersió fou patent, però l’experiència fou positiva tan a títol individual com col·lectiu. És cert, però, que la voluntat de ser un subjecte històric es quedà en una bona intenció.
Aquest és un llibre que cal llegir perquè mostra la lògica interna d’una organització política d’un temps històric concret i el seu debat cultural i polític -encara actual- sobre els conflictes interns que genera la defensa de les diverses identitats que conviuen dialècticament en la societat valenciana (identitat de classe, identitat nacional, identitat de gènere,…), i per tant, un llibre que serveix per conèixer-nos, saber qui som com a País i per a repensar idees, la majoria d’elles, ben allunyades del valencianisme líquid que de vegades es manifesta hereu d’aquest llegat tant distant com, segurament, irrepetible.
