Tot no val

Passades les emergències de la pandèmia, la dinàmica econòmica torna a poc a poc al seu lloc i apareixen debats sobre temes que fins ara estaven fora de les primeres planes. Un d’ells és la polèmica dins del Govern Valencià sobre el model d’implantació d’energies renovables. I, tot i que no és el mateix, però hi està relacionat: la discrepància entre la Generalitat i l’Ajuntament de Sagunt pel que fa a la superfície que ocuparà la planta d’energia solar que necessita la futura factoria de bateries de VW.

En aquest debat sorprén l’ús d’arguments inqüestionables com a legitimació de qualsevol mesura. No és nou. Durant la crisi dels setanta del segle passat, es va posar de moda el mantra de la flexibilitat. Europa estava escleròtica, tenia massa atur perquè era massa rígida, comparant-la amb els Estats Units, i calia flexibilitzar el mercat laboral per eixir ràpidament de la crisi. La major flexibilitat laboral es va traduir en més precarietat. Però la necessitat de flexibilitat era inqüestionable, era bona en si mateixa, i va legitimar un empitjorament generalitzat de les condicions de treball i de vida.

Una situació semblant acabem de viure en la crisi de 2008. La necessitat d’equilibrar el pressupost públic justificava qualsevol retallada de la despesa: educació, sanitat, serveis socials, inversions públiques… tot estava supeditat a un objectiu que encara no sabem molt bé per què era intocable. El cas és que eixa obsessió per la reducció de la despesa pública ho justificava tot.

Ara, les paraules trending topic són descarbonització i autosuficiència energètica com a necessitats peremptòries, que també acaben legitimant qualsevol actuació. És obvi que cal fer front als problemes mediambientals, però la idolatria d’un concepte ens porta a fer un ús acrític i banal de temes (i termes) que són clau per al nostre futur. Ara la simplificació és doble. Per una part, qualsevol model d’intervenció que augmente la presència d’energies alternatives és desitjable, sense considerar l’impacte territorial i paisatgístic, quines són les empreses que estan darrere de l’expansió (moltes són fons d’inversió, alguns vinculats a empreses petrolieres, que igual els fa plaques solars que cases), quin impacte té sobre usos del sòl, quins canvis socials provoca, etc.

La segona simplificació és que sembla que no hi ha més problemes ambientals que el carboni. És un problema, però els valencians també en tenim altres com l’ocupació del territori, la sequera, l’ús abusiu de l’aigua, una agricultura que fa ús intens de productes químics, etc. Expandim les renovables, descarbonitzem, sí, però també tinguem present que no hi ha intervencions aïllades sinó que qualsevol decisió afecta un gran conjunt de variables i aspectes socials, i tot no val.