La revista degana en valencià

Tot sobre Almodóvar

Les coves de Paterna, espais humils i precaris, excavades en un singular terreny geològic i adaptades a la necessitat de viure en un habitatge econòmic, formen ja part de l’imaginari de Pedro Almodóvar mitjançant la pel·lícula Dolor y gloria. Ara, de la seua mà, s’incorporen als diversos escenaris cinematogràfics valencians al costat de la Peníscola de Calabuch de Berlanga, la València de Tramvia a la Malva-rosa de J. L. García Sánchez i La bicicleta de Sigfrid Monleón, el Bocairent de Nacidas para sufrir d’Albaladejo o la molt recent El desentierro de Nacho Ruipérez, thriller rodat a l’Albufera.

Dolor y gloria és un viatge a l’interior, una introspecció del cineasta Almodóvar, una recerca del jo més íntim adobat amb els seus temes habituals: l’homosexualitat, l’amor intens, la família, el procés de creació, el passat que de nou apareix i es nega a morir o el cinema dins del cinema. En Dolor y gloria, la ficció i la realitat es conjuminen en una simbiosi ben tramada, amb dues parts molt diferents: la infantesa, ambientada en els anys seixanta a la localitat de l’Horta Nord, i l’actualitat centrada a Madrid. Totes dues estructures circulen en paral·lel al llarg de la cinta. Un doble procés ja experimentat en La mala educación, on també s’entrellaçaven elements autobiogràfics, molts d’ells inserits en la infantesa, situada també en territori valencià ―una volença almenys ben curiosa― amb altres aspectes del procés de creació. En el cas de La mala educación, hi dominava una certa truculència en el desenvolupament d’una trama plena de misteris, secrets i girs inesperats de guió. Ara en Dolor y gloria la narració és més pausada, més reflexiva, més allunyada del torrent d’emocions d’altres pel·lícules d’aquest realitzador.

La infantesa de Dolor y gloria està representada per Salvador, un xiquet observador, poc parlador, molt unit a la mare (Penélope Cruz, actriu habitual de la troupe almodovariana), amb un pare absent. Salvador viurà ací la primera pulsió sexual, el seu primer desig, títol també de la pel·lícula que es filmarà en la ficció. El present del Salvador adult, convertit en un famós director amb homenatge a la Filmoteca inclòs, es troba interpretat per Antonio Banderas, alter ego del realitzador manxec, en un treball d’estudiada recreació de la figura, els tics i les seues maneres. Es troba atrapat entre diferents malalties, problemes físics i sentimentals, amb una solitud irrespirable i angoixant pel record permanent del passat i pel sentiment de culpa com a fill pels darrers dies de la mare. La depressió creativa que pateix, la crisi d’escriptura, serà un pretext per a capbussar-se en el seu món interior, enunciat ja en la primera seqüència amb la plena immersió en la piscina. Tot seguit l’aigua, de nou present en l’altra seqüència, ens mena al riu on es reflecteix la felicitat plena de les dones fent la bugada mentre canten davant dels ulls admiratius del menut Salvador: és la plenitud de la vida i de l’amor de la mare, que restarà fixat per sempre en la memòria de l’infant. Exercici d’idealitzar el passat?, de sublimar la vella arcàdia infantívola? o simplement de representar la pèrdua de la innocència i de la irrecuperable figura de la mare? Per contrast, s’hi oposen el dolor del present, de la solitud, dels desenganys, dels colps de la vida, de la impossibilitat de l’amor i del vertigen de tota obra artística. El cinema, l’art, s’alça aleshores com a teràpia i matèria de salvació perquè, com anotava Jorge Semprún, a vegades cal triar entre l’escriptura i la vida.