Tota la veritat?

Què és la veritat? On la podem trobar? Hi ha algú que la tinga? Cal anar-la a buscar? I, com es demana als judicis, hom pot dic la veritat, tota la veritat i res més que la veritat? Algú ha agafat un violoncel. El lloc no té una qualitat sonora excepcional. Envoltat d’enderrocs, sí, però ha de tocar-hi. Abans, allò fou una biblioteca. Ja sabeu, els llibres posen en risc les veritats interessades. Podem parlar de Sarajevo. Com d’Alexandria. Com de qualsevol de les biblioteques que han cremat al llarg de la història. Quin mal pot fer un llibre, podríem pensar? Quin mal fan unes pàgines escrites? Quin risc pot suposar llegir? Són moltes les preguntes que ens podríem plantejar. El so del violoncel avança entre la runa. L’espai és com un temple, però un temple del coneixement. La cultura, la música, han volgut reparar la ferida. La guerra era de religions, de cultures. La guerra sempre busca acabar amb la veritat, almenys limitar-ne la seua exposició pública. Qui vol limitar sempre tendeix a oferir-nos una única alternativa, la seua única veritat, que és defensada com a autèntica. L’art, la cultura, per sort, ens emocionen, parlen un altre idioma, i permeten elevar l’esperit. Parlen de valors i també de llibertat. L’art i la cultura no limiten una única veritat. Alliberen, no restringeixen. Per això va sonar la música sobre la destrucció de la biblioteca de Sarajevo. Com podria haver sonat en qualsevol biblioteca del món, consumida per la destrucció.

Gutenberg ho va intuir. Al seu taller d’estampació amb tipus mòbils pretenia no només crear un objecte nou –encara no sabia que seria revolucionari–, sinó lluitar contra la limitació de la difusió de la cultura i, per tant, de la veritat. Si el llibre era més econòmic, hom podia accedir fàcilment a les seues pàgines. Se n’incentivaria l’accés i es tombarien les fronteres per al llibre. La cultura ens faria lliures i el llibre és la forma més senzilla d’aconseguir aquest objectiu. Amb taques de tinta, imprimia els seus llibres, molts dels quals acabarien desapareguts, però l’objectiu no és tant la conservació del llibre com a individualitat, sinó la finalitat que hom aculla lliurement els coneixements que incorporen. Aquest és el problema, el risc que convindrà evitar. No hi ha res més útil que emprar el foc per a aconseguir-ho. Així com un llaurador crema un camp després de la collita, per acabar amb les males herbes, el mateix farà el poder absolut amb la cultura, amb els llibres. Cremar-ho tot. Aquesta seria la consigna.

Cremar o no cremar, aquesta seria la qüestió. La crema de llibres no és nova. Una nova religió s’està estenent per la Mediterrània. Arribava d’una recòndita regió oriental, dominada pels romans. Antics jueus havien començat a estendre’s de forma incontrolada i començaven a fer perillar els fonaments religiosos d’aquell moment. Les lluites entre cristians, que començaven a accedir al poder, a cada vegada més protegits, i les religions antigues era ja una situació molt perillosa. I allà hi havia una biblioteca. I la biblioteca era perillosa. Contenia tot el coneixement, tota la veritat que s’havia anat atresorant al llarg dels segles. Però qui té la veritat no està per matisos. Pels cristians de l’època, aquella biblioteca simbolitzava el perill que una ment curiosa poguera accedir a punts de vista alternatius. Això no podia ser. La solució era acabar amb ella. Cremar-la. Per silenciar tot allò que no es pot controlar. I així va ser…

També a la ficció hem trobat biblioteques cremades. Un llibre de misteri, ambientat en l’edat mitjana, ens suggeria una trama al voltant d’un llibre desaparegut: el segon volum de la Poètica d’Aristòtil, dedicat a la comèdia. Que un autor, que havia estat interpretat per apropar-lo als postulats del cristianisme medieval, poguera parlar de la comèdia i li donara la protecció de la seua dimensió intel·lectual era molt problemàtic. Umberto Eco ho sabia, i per això incorporà la solució que el censor hauria considerat com a necessària, la destrucció de la biblioteca i, amb ella, d’aquell exemplar que s’havia conservat. La finalitat justificava els mitjans. Calia protegir-los, del pensament lliure o simplement del pensament. Perquè pensar ja ho farien ells.

La veritat sempre ha estat un botí de guerra. Ha sigut escrita pels vencedors, que l’han imposada a la història. Ho han fet amb el relat (terme molt de moda actualment), amb la llista dels llibres prohibits, amb les cròniques oficials que comunicaven allò que era digne de sobreviure a la història. Durant molt de temps, els llibres han circulat secretament, com una rosa de paper, de mà en mà. Recordem aquest poema d’Estellés, que es referia a les veritats alternatives que no podien ser silenciades. I han travessat les fronteres, amagats en llocs insòlits. No era el llibre en qüestió, sinó el que aquest podia significar. La llibertat de pensament. La possibilitat de seguir camins alternatius, que són els propis. També nosaltres vam tindre biblioteques atacades. Recordem la de l’editorial Tres i quatre, que fou atacada més d’una vegada. Els llibres eren perillosos. Ens podien obrir la ment…

A més, hi ha qui fa del canvi de realitat el seu ofici. A La poeta i l’assassí (Simon Worrall), es construeix una història a partir de la falsificació de documents històrics, com ara el d’un poema de Dickinson o el Jurament del ciutadà. Crear documents perduts, fins i tot canviar-ne el sentit originari, és una operació poderosa, que afecta el pensament de moltes persones i pot arribar a canviar la percepció de la història. Però tota aquesta història de la falsificació, de la destrucció de la història (i de la veritat, almenys del seu empobriment) ara es fa d’una forma més directa i evident. La causa és la substitució dels criteris de qui saben (científics, periodistes que contrasten, investigadors, historiadors… o siga, especialistes) per l’opinió sovint interessada i manipuladora, dels que creen tendència. Dels que es dediquen a fer afirmacions clarament falses sota l’escut que ens manipulen.

Les xarxes socials han esdevingut una forma de democratitzar l’accés al coneixement. Alhora, ha esdevingut una forma de crear una realitat alternativa. Abans, aquella persona que no era un expert en una matèria podia parlar en un bar, amb un grup d’amics, però la seua opinió quedava aïllada en aquest cercle i no modificava cap tendència social. Però en l’actualitat, qualsevol pot publicar l’afirmació més il·lògica, com que la terra és plana, i crear un efecte immediat en centenars o milers de persones que s’ho creuen a cegues i acríticament. Que ací han plantat les seues banderes els grups extremistes no és una novetat. I que la població diana és la joventut, que ha passat a informar-se exclusivament en aquestes xarxes socials, és encara més evident. I així anem avançant cap a un abisme, sense saber què ens hi espera, allà baix. Però foscor, segur. La raó és que la tecnologia ha avançat de forma implacable. I ha possibilitat que, als nostres dies, l’empobriment del pensament en la societat es puga fer d’una forma molt més senzilla: per controlar el que hom pensa ja no cal destruir o cremar els llibres, que els farien més savis, o almenys més crítics; n’hi ha prou amb penjar, en forma de bites, qualsevol afirmació i acompanyar-la d’un to categòric i rotund. La conseqüència, la podem veure dia a dia, en les enquestes electorals, en la persecució de determinats col·lectius, en la radicalització de les posicions i en una tendència a una major reacció violenta i a un menor desig de diàleg. No és per alarmar, però un parell de grans guerres van començar més o menys així.

Només tinc una darrera pregunta: arribarem a despertar a temps d’aquest malson?