Tots els camins o les cartografies del record

11/02/2021

Tots els camins

Joan Francesc Mira

Proa

381 pàgines.

La nostra memòria és un mapa enorme travessat per milers de traços: autopistes, carreteres, ferrocarrils, línies de metro, de bus, carrers, carrerons, senderis… tots els camins. Tots els nostres camins hi són allà. Els que hem anat solcant amb els records, els que recorrem una vegada i una altra, fins i tot els que crèiem haver oblidat. Camins que sovint s’entortolliguen, es creuen, acaben en atzucac o, sobtadament, s’esvaeixen en un punt per deixar-nos suspesos en mig del bosc.

Estirant la metàfora podríem dir que un llibre de memòries constitueix una selecció més o menys ordenada d’aquestes vies personalíssimes. Es tractaria, doncs, d’un plànol simplificat amb les sendes escollides o d’una secció concreta del mapa general. Però no tots els camins es mostren evidents al record immediat; per això, qui vol recórrer la seua memòria d’una manera rigorosa ha de sumar al quefer cartogràfic el mètode arqueològic. Catalogar els estrats, reunir indicis, excavar vestigis remots en busca d’antigues calçades més consistent.

Joan Francesc Mira mamprengué aquesta doble tasca per donar a llum El tramvia groc i ara la reprèn a Tots els camins amb la intenció de conduir-nos per nous viaranys. El segon volum de memòries enllaça amb l’anterior en el moment de la mort paterna i ens narra des de la tendra adolescència en el seminari i els anys d’universitari fins a la maduresa adulta. No considere necessari fer-ne un resum ací, ni que siga mínim, dels principals esdeveniments que tenen lloc en la vida de l’autor durant aquest període, ja que no són la raó essencial per llançar-se a llegir les seues memòries.

Qui tinga interès per tal detall o tal altre de la seua carrera acadèmica o per aquesta o aquella confessió íntima trobarà satisfeta la seua curiositat al llarg del relat. Ara bé, també cal que siga conscient de tot el potencial que pot oferir el llibre: conscient que, en les pàgines que va passant, l’autor, com a observador subtil i intel·ligent, ha volgut preservar allò que dona «gruix, substància i pes» a la realitat, «allò que fa que alguns fets i sensacions, instants o pensaments, puguen viure i reviure en la memòria».

Per tant, llegir memòries —memòries ben escrites per enginys acreditats— ens ensenya de retruc a observar la realitat, la nostra, la del dia a dia, amb major profunditat. Perquè viure en gran part és reviure. Reviure el que nosaltres mateixos ja hem viscut, el que uns altres ens han pogut contar de viva veu o mitjançant la lletra, la imatge, la pantalla o la música. Precisament això és el valor afegit, el gruix substanciós de la realitat que els escriptors que emprén la pròpia vida com a matèria literària haurien de captar i transmetre als lectors.

I el lector hauria de saber aprofitar la lectura per a comparar i completar la pròpia experiència de vida. Veure quins camins són compartits, quins transcorren paral·lels, quins es superposen sense arribar a identificar-se. Quins són contraris o quins impossibles ja de recórrer perquè el temps els ha esborrat definitivament. Particularment considere especialment profitosos aquests camins: els enderrocats, els que només es conserven ja en la memòria de certes persones. Al remat, ens condueixen per formes de viure, d’existir en aquest món que, si no fos per la veu de dones i d’homes com Mira, ens restarien inaccessibles pels segles dels segles.

Aprofitem, doncs, aquesta oportunitat única. Enriquim la nostra mirada, engruixem la nostra realitat amb la saviesa dels (s)avis de venerable memòria!