La revista degana en valencià

Tots els camins passen…

Una ciutat nova. L’eterna persecució de la novetat. A cada instant. I demostrar-ho. Perquè si no, sembla que no s’ha viscut. Això podria ser el lema d’una campanya publicitària. O el d’una agència turística, ara que estem enmig d’aquesta invasió periòdica que els territoris marcats amb una x al mapa han de patir, i pair, inevitablement.

Perquè sembla que les terres banyades per la Mediterrània tenen aquesta maledicció per saecula saeculorum. Si no som envaïts per bàrbars, són els rics (del nord, siga quin siga el nord de procedència) els que s’han empenyorat en trepitjar aquestes terres, per deixar empremta, o alçar l’espasa de la llegenda, o el que siga que marque la tradició… no sé el lector haurà vist aquesta horrible campanya publicitària que ens imagina, als nadius, com si fórem turistes i ens convida a viure aqueixa vida fantàstica que només la nostra terra els podria oferir. Fou la mateixa sensació que vaig tindre quan, en comentar a un alumne meu que havia viscut a Mallorca, em deia, sorprés, que això era fantàstic, tot insinuant una vida passada ran de mar, quan realment si hom viu a la costa, i feineja, la mar la veus tan poc com un nadiu de Nova York veurà en la seua vida quotidiana l’Empire State, per exemple.

Però volia parlar d’una ciutat nova. Nova per a mi, que a penes he xafat els seus carrers, les costeres que duen a la fortalesa que la vigila. En altres paraules, la gran desconeguda per bona part dels valencians, Alacant. He de confessar que hi he estat molt poques vegades. Una d’elles, arran del Festival de Poesia que organitzava la Universitat d’Alacant, de la mà i encoratjada pel gran poeta Lluís Alpera, tot un treballador i entusiasta no només de la poesia, sinó també de la nostra perseguida i desemparada llengua. Allà, hi vaig veure alguns dels assidus de presentacions i actes literaris diversos, que havien tingut a bé de baixar als confins de la nostra terreta, allà on sembla que el món s’acaba i comença el passat. Una experiència inoblidable, amb el format d’una antologia que volia deixar constància que el valencià també continuava viu per les terres del sud.

Amb el traspàs de l’Alpera, aquest festival va haver d’interrompre’s, cosa que vam lamentar tots. Almenys tots els poetes, que hi véiem l’oportunitat de mostrar una mica de compromís per això que se’n diu la causa. Quan el problema és que la causa ve a ser l’heroïcitat de cada dia, viure a casa nostra en la llengua que hauria de ser habitual i que, malauradament, va quedant enrere, com un exotisme més. Per donar nom a una festa (les Falles, les Fogueres de Sant Joan…) i pare vosté de comptar.

Per sort, el 2025 serà recordat com l’any que aquest festival de poesia ha tornat a alçar el vol, ara sota el nom de Festa de la Poesia Lluís Alpera. Una invitació a autores i autors de tot el País Valencià que volia significar una petita normalitat en un dia a dia a cada cop més advers.

Sí, ja sé que anar a escoltar poesia en valencià és una gota d’aigua. Que l’art, que hauria de canviar el món, a penes té força per canviar un breu moment en la vida del mateix autor. Que la transcendència queda bé com a lema, però qui aspira a anar més enllà de final de mes, quan no ens podem permetre ni una habitació compartida en el barri que ens va veure nàixer. Que les coses estan canviant, i que abans parlàvem llatí, àrab… i qui sap què parlarem dins d’un parell de centúries… però em perdonarà el lector si no puc transmetre-li aquesta petita emoció que em va provocar la recuperació d’un espai per a l’art, per a la inspiració i la poesia. I que aquest espai anava a estar tocat per la llengua que marca el meu dia a dia. I no sabem fins quan…

Perquè fa poc ens vam despertar sabent que, per quarta o cinquena vegada, els polítics que comandaven l’esmentada ciutat, Alacant, pretenien i demanaven que fora considerada dins de la zona lingüística de predomini del castellà. És cert que la transmissió de la llengua s’ha estroncat. Que si vas pel carrer, a penes la podràs escoltar. Que les darreres persones del barri roig que la parlaven ja no estan amb nosaltres… però si això acabara prosperant seria centrar un precedent molt, massa greu per a la realitat valenciana. Com vaig llegir a la premsa digital, ens estem jugant molt més que una decisió administrativa: si cau Alacant, la llengua en la seua totalitat acabarà. Això bé que ho saben els promotors.

Fa uns anys, teníem un lema: Alacant és important. I tant que ho és. Ara, hauríem de dir, reformulant-lo una mica: Alacant és imprescindible, o Sense Alacant no hi ha futur. Em perdonareu si hi manca la rima. Però l’essència ve a ser la mateixa. Agafar un mapa. Baixar la mirada cap al sud. I cal recordar que les terres de fronteres són les que ens protegeixen. Mentre continuem esperant els bàrbars. Esperant que mai no acaben d’arribar.