Tots els colors del verd

Aquest mes de maig l’Ajuntament d’Alacant anunciava que, en la ‘banyà’ de la Nit del Foc de Sant Joan, els bombers farien servir aigua tenyida de verd. Una campanya promoguda per Ecovidrio per a promoure el reciclatge i fer més sostenibles les Fogueres. Tot molt ecològic, això de tenyir l’aigua. Això sí, primer ha d’aconseguir un acord amb els bombers i la policia que s’han plantat demanant una negociació de les retribucions especials, la qual cosa també reclama la brigada de zones verdes encarregada de conformar els tapissos de l’ofrena floral. De moment està tot un poc verd.

Si l’Ajuntament està tan preocupat pel medi ambient i el reciclatge, faria bé de resoldre el tema dels macrodipòsits al port o els problemes en determinades zones per la brutícia en places i carrers i per l’acumulació de brossa i andròmines als contenidors. La comissió de medi ambient del Parlament Europeu anuncià que investigaria el Pla Local de Residus d’Alacant per veure si incomplia amb la normativa autonòmica, l’estatal i l’europea. Però no tota la culpa és de l’administració, hem de tindre en compte també les conductes incíviques dels ciutadans.

Des del 2008, ja amb el PP, es parlava d’un gran corredor verd d’uns 15 kilòmetres que uniria els parcs naturals d’Orgegia, PAU5 (Platja de Sant Joan) i Rabassa i que hauria de connectar-se amb el gran passeig litoral, un projecte assemblat al cinturó verd defensat per Unides Podem o Compromís que mai no ha reeixit. D’acord, Alacant és una ciutat mediterrània de clima àrid, amb escasses precipitacions i altes temperatures que dificulten el manteniment de zones verdes que servisquen de refugis climàtics als ciutadans i a la fauna urbana. Malgrat tot, comptem amb un seguit de parcs públics de certa entitat com el Palmerar, Lo Morant, el Tossal, l’Ereta, el Benacantil i la franja litoral des del Parc del Mar fins al Passeig de Ramiro passant per Canalejas.

Però el verd dels arbres sembla molestar a Barcala. Una de les protestes més sonades ha sigut contra la remodelació de l’avinguda de la Constitució on han arrencat les frondoses mèlies deixant un espai obert amb uns arbres massa joves i raquítics. El relleu l’ha agafat el barri de Sant Blai, on la tala d’arbres grans deixant les grades d’unes instal·lacions esportives sense ombra. Ja passà a Sant Domènec on talaren fa dos anys un gran pi centenari únic o la desaparició de les buganvilles de la plaça Músic Óscar Tordera, del ficus amb dècades d’història de la plaça la Vinya que podia aixoplugar desenes de persones sota la seua ombra. Les tales d’arbres de l’avinguda de Xixona o de Mestre Alonso també han indignat els seus veïns. Ara s’ha obert un camí entre el mar i la Serra Grossa, l’antic Mal Pas, que connecta el Postiguet amb l’Albufereta, bé, però sense cap ombra, ni vegetal ni física, durant la major part del dia.

El més verd és la seua política, en tots els àmbits. Barcala governa per impulsos i només el turisme sembla centrar la seua acció de govern. Els barris de la Zona Nord es troben abandonats i mentre reclamen els mateixos serveis i manteniment que tenen els barris de la zona de platges al voltant del Cap de l’Horta. El Centre, Barri Vell, Eixample, Benalúa, Mercat, Sant Antoni i Carolines pateixen una forta pressió per part d’immobiliàries i habitatges turístics i, especialment els dos primers barris, també de les terrasses de l’hostaleria. En alguns barris, els pisos turístics arriben a suposar el 20% de l’habitatge total, quan la mitjana espanyola és de l’1,33% i a la resta d’Alacant de l’1,91%, la qual cosa exemplifica la gravetat del problema. Les conversions en zones de vianants de carrers és vista com una oportunitat de negoci pels hostalers tot just quan la justícia reclama a l’ajuntament intervindré pel soroll que té associat i que no deixa viure els veïns.

Un verd que sí que necessita Barcala és el de Vox, partit que recolza el seu govern, tot i que l’obliga a eixir a desmentir-los, corregir-los o matisar-los en no poques ocasions. L’ha obligat a establir una Zona de Baixes Emissions sense control ni sancions, i només perquè la llei obliga i per no haver de tornar a la Unió Europea els 15 milions d’euros rebuts per a posar-la en funcionament per a millorar la qualitat de l’aire de la ciutat.

Molts posen verd l’Ajuntament d’Alacant a propòsit de l’anomenada ordenança de la vergonya imposada per Vox per a perseguir els sensellar o les dones prostituïdes. O per la recent polèmica dels punts violeta que Vox volia modificar com a condició d’acceptar la nova regularització d’horaris de les terrasses dels locals d’hostaleria per a donar resposta a les sentències judicials. La negativa del PP a modificar els punts violeta ha dut a Vox a escenificar la retirada del suport a Barcala. Els ultres demostren ser un problema per a tothom, inclosos els seus aliats polítics.

Un verd que ha enfangat el PP alacantí en múltiples causes judicials, algunes acabades en condemnes, la majoria amb absolucions o sobreseïments. Però n’hi ha de sonades com la d’un Enrique Ortiz gravat corrompent polítics, confessant haver-lo fet davant el fiscal per a poder arribar a un pacte, però que, per una mala praxi policial a l’hora d’aconseguir les proves, han pogut evitar ser condemnats. Les festes de celebració presentant-los com a vencedors no pot amagar la vergonya.

Vox ha intentat quatre vegades llevar Alacant de la Zona de Predomini del Valencià. Intents tots de cridar l’atenció. L’última fou retirada perquè PP i Vox preparaven l’esmenes a la llei valenciana d’ensenyament. Les retallades al valencià, en les plantilles dels centres educatius públics i en les Escoles Oficials d’Idiomes, la segregació i el districte únic, les continuades barrabassades contra la llengua i la cultura valencianes han empés a eixir al carrer als treballadors de l’ensenyament públic amb una vaga general que s’ha vestit de verd amb les samarretes de “La llengua no es toca”, “Sí al valencià” o “Per l’escola pública”. Cada dijous grups d’ensenyants i treballadors es concentren davant dels seus centres educatius en senyal de protesta amb predomini del color verd. I Alacant no és una excepció dins del País Valencià.

I és que, malgrat tot, ixen brots verds de la societat alacantina. Iniciatives ciutadanes protestant contra les tales dels arbres, reclamant més verd i menys ciment o defensant els nostres monuments, contra les vies o els macrodipòsits. Sindicats de barri fent costat als seus veïns enfront dels desnonaments. L’Ateneu Popular del Pla-Carolines, el Casal Popular Tio Cuc, la llibreria Fahrenheit 451 o la mateixa Universitat d’Alacant treballant per construir xarxa als barris recolzant els seus veïns i aturar la pèrdua d’identitat, o reformular-la, afrontar els diversos problemes, sovint comuns. Les concentracions davant dels centres educatius cada dijous plantant cara a les polítiques del PP-Vox i defensant la llengua amb les seues samarretes verdes, són un motiu d’esperança.