Tots som…

Podríem començar aquest article amb les famoses paraules, que ningú no sabria ben bé identificar el seu origen, tots som, per fer-nos una idea de com de lluny que ha anat la situació.

Totes, tots, som. Sense dubte.

Sempre som alguna cosa. Una realitat. Una essència. Unes paraules que diem, o que callem.

El fet és que ser no aporta moltes coses, no ens permet avançar, només constatar una realitat que, de tant canviant, continua repetint antigues fórmules.

Perquè el cas és que abans de Mari Carmen hi hagué d’altres, de moltes altres. Tant joves com majors, ancianes àdhuc. Que van protestar. Que van callar. Que van patir en silenci.

Hi hagué qui va eixir al carrer. Qui barrà el pas als que executen aquests actes. Quasi sempre injustos. Quasi sempre sota la mà de l’especulació pura. Quasi sempre.

De vegades, hom veié la llum al final del túnel. D’altres, la llum estava fosa. Com la bombeta, que caldrà canviar si volem orientar-nos a la nit.

La fosca nit de l’ànima. De l’ànima humana. De tota ànima, siga aquesta quina siga.

Fa cent anys, vaig veure l’altre dia, estàvem en aquestes. Hi hagué un sindicat de llogaters, que potser no es deia així, però que hi exercia. Fa cent anys, l’especulació també feia via per traure els diners de les butxaques dels pobres. Hi hagué normes. Calia donar una certa esperança. Una esperança, tot i que fora minsa, petita escuma que la roca desfarà.

Desconec l’èxit de les normes d’aleshores. Si aconseguiren aturar molts desnonaments. Si foren una operació de maquillatge. N’hi ha tantes, així. Recorde una imatge. Una tenda de campanya. Una família amb fills, al mig del carrer. Com a les principals places. Com ara. Però en blanc i negre. Hi ha coses que, certament, no canvien.

Les places ocupades. La gent que demana. I el símbol mor.

Què significa tindre una casa? Què significa tindre un espai que et tape el sol, i la pluja. Que pugues considerar teu. També les formigues en tenen. I els pardals. I les abelles. No som tan diferents. Però ells, paguen lloguer? Especulen? Hi ha alguns dels seus que s’aprofiten de la resta per a fer negoci? No serà que avancem com els crancs? Camí endavant. Però pas enrere.

Si mirem serenament, les solucions existeixen.

No ens calen miracles. No ens calen fets sobrenaturals. Només algú que crega que les coses podrien fer-se d’una altra manera.

Creure’s, d’una vegada, que les administracions podrien construir. Podrien col·laborar en això. Que tothom trobara el seu sostre. Que l’article de la Constitució que ho regula tinga la força que cal, i no siga un mer precepte orientatiu…

A Viena, bé que ho saben. Però, a terres molt més properes, també. A Marinaleda, hom pot viure pagant 20€ al mes. Desconec el que pagaran els llogaters de Viena. D’allà, hi conec la música. Mozart caminant els carrers. Ell també ho passà malament. Diuen que ni tomba va arribar a tindre. Però ens queda el seu Rèquiem. Una melodia lenta que va sonant, solemne.

Un rèquiem per cada Mari Carme que perd casa seua. I un altre per aquells que no han volgut recordar que les coses tenen solució. Si és que hom realment vol dur-les a terme.

I mentrestant, no sentiu uns trets? Algú diu que hauran d’afusellar. Perquè la Segona Guerra Mundial està de moda. Qui vol una màquina del temps?