Tens 0 productes a la teua cistella
Agafar el transport públic des del meu poble, Aldaia, a vegades podria considerar-se una excursió organitzada pel departament de paciència extrema. Amb cotxe visc a només 15 minuts de la ciutat de València. Quinze. El mateix temps que tardes a escoltar unes quantes cançons o a decidir què faràs durant la resta del dia.
Però anar a la capital amb autobús canvia un poc més el concepte. Ho fa un concepte més filosòfic: “a partir de 45 minuts”. 50 si tot va bé. 55 si l’univers decideix alinear-se amb el caos. I això sense comptar el temps emocional, que sempre suma.
La meua generació ha nascut i ha crescut amb l’abonament jove i gratuït sota el braç i amb la consciència ecològica sempre ficada al cap. Ens han inculcat, amb raó, que el futur és sostenible, que usar el cotxe contamina i que el transport públic és l’única solució. I nosaltres hem obeït. Baixem a l’andana o a la marquesina amb la nostra agenda optimista i amb la nostra millor voluntat. El problema és que la voluntat no redueix les freqüències.
Entre Metrobús, Metrovalencia, EMT València i Renfe Rodalies (o ‘Tenfe’ per als amics), moure’s per l’àrea metropolitana de València s’ha convertit en una espècie de gimcana institucional on cada sistema viu en un univers paral·lel que mai es toca. La paraula ‘coordinació’ sona preciosa, però en la pràctica es tradueix a “si ho perds per dos minuts, espera vint”.
I així una aprén coses que no s’ensenyen ni una enginyeria: a calcular mentalment, i en temps rècord, plans alternatius; a assumir que arribar puntual és només una qüestió de fe i a desenvolupar una relació íntima amb els panells i les aplicacions per a saber quan (o no) passarà el teu pròxim autobús o tren.
Paradoxalment, ens passem parlant constantment de l’àrea metropolitana de València, de ciutats connectades i d’expansió. Però la realitat, quan vius en un municipi com Aldaia, és que hi ha dues velocitats: la del centre de la capital i la de la resta, que observa des de l’andana o la marquesina. La desigualtat territorial no sempre és impressionant, a vegades és simplement esperar trenta minuts més.
Tant de bo i la paciència també cotitzara. Cotitza en hores perdudes al llarg de la setmana. En plans o reunions que comencen sense tu. En tota eixa energia que es queda en el trajecte d’anada i de tornada. En eixa sensació que, encara que la teua localitat està a un sospir en el mapa, en transport públic hi ha una xicoteta frontera invisible.
Lamentablement, la meua generació no arriba tard perquè vulga, sinó perquè hi ha un sistema que també arriba tard. Per tant, sorgeix una contradicció: volem una mobilitat sostenible, però que a més funcione. No des del discurs, sinó des del rellotge. Perquè la sostenibilitat no hauria de basar-se en la culpa. És inconcebible dir-li a un estudiant o a un treballador que deixe d’usar el cotxe si el transport públic converteix el seu trajecte en tota una prova de resistència.
El transport públic és, possiblement, el termòmetre polític més honest que existeix. No necessita rodes de premsa per a conéixer la seua eficàcia: només cal veure les marquesines plenes, els vagons saturats i les aplicacions que prometen temps que després es retarden. És l’únic servici públic que et recorda dia a dia si la planificació política va ser real o només un titular.
Encara que el que més preocupa és que el descontentament no és ideològic, sinó pràctic. Quan algú de la meua edat es qüestiona si comprar-se un cotxe no el fa per capritx. Ho fa perquè està cansat. Cansat d’eixir mitja hora abans de casa “per si de cas”. Cansat de quadrar combinacions impossibles. Cansat de romantitzar l’espera.
Moure’s pels pobles de l’àrea metropolitana de València no hauria de ser una prova de caràcter. No hauria d’exigir marge psicològic ni estratègia militar. No hauria de convertir quinze minuts de distància en una experiència existencial.
Volem usar el transport públic. De veritat que volem. Però també volem arribar.
