Tremole: un acte d’amor a les lletres

ENTREVISTA A YERAY CALVO I HÈCTOR SERRA

Van estudiar junts Periodisme a la Universitat de València, però no va ser fins que Yeray va descobrir un poema d’Hèctor a Internet quan els seus camins es van creuar. Ajuntem en una taula a Yeray Calvo -capdavanter de Novembre Elèctric- i Hèctor Serra per parlar de “Tremole”, el seu nou projecte on la música i la poesia es donen la mà.

-El disc comença dient que “els actes d’amor són com els terratrèmols“. Aquest projecte és un acte d’amor a les lletres?

-Hèctor Serra: A les lletres i a la música que fa vibrar i que emociona.

-Yeray Calvo: Per a mi és una reivindicació del paper de les lletres a les cançons. Actualment veiem que a les lletres no se li dona la importància que tenen, i és molt interessant treballar-les. Per a mi aquest projecte és un acte d’amor a les lletres i un repte, perquè a partir d’ara no hem de baixar el nivell. Els Novembre Elèctric hem tractat de ser molt honestos en la música i en les lletres, però podem donar-li a les lletres més pes artístic, més profunditat literària.

-De fet, Novembre Elèctric deixa l’electricitat i es centra en el missatge, en les lletres…

-Y.C.: Per la importància de les lletres i per circumstàncies vitals. La vida dona moltes voltes…

-Aquest projecte no naix a la facultat de Periodisme?

-H.S.: No. Nosaltres érem companys de classe, però mai hagué eixa espurna de congeniar creativament. Veníem de mons molt diferents… I va ser un correu electrònic el que va canviar-ho tot.

-Y.C.: Després de la universitat me’n vaig anar a viure a Madrid. Un dia, veient coses a Internet vaig topar amb el blog d’Hèctor i vaig llegir un poema, “Secret“. I vaig decidir provar i posar-li música. No sabia què fer, però finalment em vaig atrevir a enviar-li la cançó a Hèctor.

-H.S.: Una de les sensacions que mai oblidaré és haver obert un email, reproduir el document i sentir un poema meu en el fil musical de Yeray. Se’m van posar els pèls de punta. Quan es pensa en poesia musicada és pensa amb l’Estellés, que és un poeta majúscul.

-I per què Novembre Elèctric no decideix apostar per l’Estellés i ho fa amb els poemes d’Hèctor Serra, que és un jove poeta? És una reivindicació?

-Y.C.: És una reivindicació a posteriori; és més fruit de l’atzar. Si en aquell moment jo llegisc el poema i no prove com funciona una melodia del piano amb la lletra, no estaríem en aquest punt. És un procés inconscient, ho feia per provar. Al dia següent tenia dos cançons més, i a la setmana tenia deu poemes musicats. Una vegada analitzes això, te n’adones de que ahí estava passant alguna cosa. La reivindicació de la poesia i les noves generacions ha vingut després, analitzant tot el que ha passat. Perquè no hem d’oblidar-nos del present per construir el futur.

-H.S.: De fet, moltes vegades li he dit a Yeray que durant els últims anys especialment hi ha hagut com una saturació de reivindicar Estellés, que s’ha de fer, per descomptat. I crec que un país que aspira a ser normal ha de fer això, però també atendre també les coses que estan passant en els temps actuals: ha de ser una balança entre la tradició (d’on hem de beure i d’aprendre), però també de la contemporaneïtat.

-I dels més de 80 poemes que tenia Trèmolo, trieu 13 poemes. Per què?

-Y.C.: Torne a la inconsciència, és una qüestió de casualitat. A més, n’hi ha poemes que es presten més a la musicalitat. Ha sigut obrir el llibre, vore la temàtica i la estructura.

-H.S.: Crec que la tria és molt bona, perquè els poemes que selecciona són precisament els que jo quan els vaig crear pensava en música. Són versos d’art menor, molt senzills, amb molta concisió en el símbol, en la imatge que es vol donar. I això funciona molt bé en la cançó. Quan em va dir que havia musicat “Oceànica” em va descol·locar, perquè mai l’haguera concebut com a cançó.

-Y.C.: Eixa em va costar prou. Llegia el poema i pensava que havia de ser amb piano, però vaig provar coses i no m’acabava. Després me vingué al cap una harmonia en la guitarra i fer com si foren cors que s’ajunten.

-I amb quina cançó us quedeu?

-H.S.: Possiblement amb les que el públic majoritari no triaria, que són les més fosques. Especialment “Gènesi de la llum” i “Crisi de valors“. M’agrada molt quan la cançó s’enfosqueix. A més, dir que m’encantaria una versió de “Mediterrània” amb un to més rock.

-Y.C.: Musicalment són les més Novembre Elèctric!

-Aquest projecte és una eina fonamental de divulgació dels poemes. Què suposa això?

-H.S.: Que musiquen un poema és una de les millors coses que li pot passar a una persona que fa poesia. Que la poesia traspasse l’artefacte literari i se’n vaja al musical, i funcione en el que és el canal de transmissió popular més valorat en els nostres temps és un goig.

-Tot això naix amb un poema i un email. El poema és “Secret” i diu “tinc dues vides”. Els dos sou periodistes i a més teniu una vessant artística. És la mateixa vida o són dues vides, la vessant professional i la del plaer?

-Y.C.: És diferent; potencies una part de tu. En la vessant musical potencies la part creativa, la part d’arriscar, equivocar-te, arribar a llocs on no t’atreviries, a desinhibir-te… La part periodística té més a vore en una professió que té les seues complexitats.

-H.S.: Jo diria que hi ha l’Hèctor poeta i l’Hèctor amb les seues condicions materials que ha de guanyar-se la vida, com qualsevol altra persona. Escric per a mi, per a entendre’m i entendre el món des del meu filtre. Si després eixos textos agraden a altres persones, perfecte.

-Trèmolo es gesta a Aldaia i Tremole a Madrid. Això forma part de la normalitat?

-Y.C.: I es grava a Andalusia!

-H.S.: És un disc internacionalista. Andalusia, Castella i els Països Catalans formen un triangle en Tremole! [rialles]

-Yeray, al teu parer, quina és la situació actual de la música en valencià?

-Y.C.: La realitat és que estem en un moment de canvi. Estan passant coses que no havien passat abans i s’està creant una escena de grups amb molta qualitat i molts estils diferents. I això és un pas per aconseguir la normalitat. El segon pas és aconseguir un públic que sostinga tot eixe ventall de grups. Ara mateix fas un concert d’un determinat gènere que no és “l’habitual” i no tens públic. Cal que la gent que fa música faça les millors cançons possibles i captivar el públic. I a més, cal obrir les finestres, i si volem aconseguir la normalització s’hauria d’aconseguir que a la ràdio sonara una cançó en valencià, en castellà o en anglés i no passe res, i que això siga normal. Tinc amics que viuen i estimen en valencià que em diuen a mi, que no sóc valencianoparlant (ma mare és de les Canàries i mon pare de Conca), que per què he fet un disc en valencià. Per què tu que vius i estimes en valencià no sents com a normal una cançó en valencià? Aquesta és la gran pregunta. És dur dir-ho, però la virtut dels grups que han tingut molt d’èxit també pot ser un llast a l’hora d’etiquetar la música en valencià com a reivindicativa. La seua tasca ha estat fonamental, de fet, han aconseguit que això siga una realitat, però hem de llevar-nos eixa etiqueta. Cal llevar l’etiqueta que té la música en valencià i convertir-la en música.

-I Hèctor, com veus la situació de la poesia al País Valencià? Hi ha una nova generació?

-H.S.: En els últims anys n’hi ha hagut una democratització de la publicació: hi ha més editorials i més oportunitats a noves veus poètiques. Però això porta un debat: publicar tant és sinònim de qualitat? Veig molt positiu que cada vegada hi haja més paper per als poetes, però crec que també s’ha de reivindicar el paper de l’editor com una persona que t’acompanya en el procés, t’aconsella, treballes colze a colze en ell… Jo he arribat a vore faltes ortogràfiques en un llibre, i això significa que ha fallat la figura de l’editor o del traductor. A més, hem de tindre clar que la poesia ja no és un full amb versos, és molt més que això. Es pot parlar ja d’un circuït de festivals poètics, d’entendre d’una manera molt dinàmica la poesia. A hores d’ara és un món de consum intern, i l’educació juga un paper molt important. Tret d’excepcions, la poesia és un gènere literari maltractat en els currículums de secundària, no té la presència que hauria de tindre. Hi ha excepcions de professors que saben treballar molt bé la poesia, com Alexandre Bataller, qui fa rutes literàries on els alumnes van llegint poemes, per exemple en la tomba d’un poeta o en la casa on va nàixer… Cal engrescar a l’alumne, fer-li vore que la poesia no és eixa cosa avorrida de mètrica. La poesia és molt més que això.

-Quin seria el vostre desig pel que fa a la situació cultural valenciana?

-H.S.: Que les institucions acompanyen als creadors, però que això no servisca perquè els creadors ens acomodem. Si d’alguna cosa podem estar orgullosos els valencians és que durant anys de prohibicions i d’opressió cap a tot l’àmbit cultural i tot el que olorava a català, malgrat tindre tot en contra hem continuat endavant, i estem més vius que mai. Durant l’etapa del PP tenim els grans discos de Pau Alabajos, el teatre valencià… No hem d’acomodar-nos i hem de saber crear d’una manera alternativa al poder.

-Y.C.: Jo demanaria que els polítics que poden prendre decisions tinguen una consciència real que la cultura és important, i no utilitzar-la d’una forma estratègicament política, sinó realment pràctica per poder fomentar la cultura. Es pot treballar de dos formes: a nivell propagandístic o de base. Les polítiques de base són més complicades de comunicar, però són molt més eficients, treballant a mig termini. El terreny cultural i l’educatiu estan molt lligats, i cal fomentar-los per fer una societat més crítica. Les polítiques culturals no han de ser un discurs, han de ser pràctiques i han d’aconseguir que realment es fique en valor la cultura.