La revista degana en valencià

Trenta-huit anys després. Els “anni horribiles”

El fet de sobreviure una revista de pensament més de trenta anys és un bon indicador de la salut de la societat en què s’insereix. Per tant, ens hem de felicitar tots per l’èxit de Saó, i si repassem de què ha anat aquest període, li deurem un homenatge per la seua heroïcitat.

L’any 1976 va conéixer el naixement d’una premsa molt significativa per la nostra societat, atés que a més de Saó varen aparéixer El País i l’Avui. També va ser l’any del colp militar de Videla, a l’Argentina, amb la liquidació durant els anys següents de llur oposició mitjançant la terrorífica tècnica dels «desapareguts» (nosaltres encara els tenim soterrats als marges del camins), amb el triomf de Jimmy Carter als EUA i la mort de Zhoe Enlai i Mao Tse-Tung a la Xina. Triomfà Mario Soares a Portugal, guanyà l’esquerra (partit comunista i socialistes) a la França i va existir el risc d’un cisma dins l’Església catòlica amb el bisbe Marcel Lefebvre.

Però, sense dubte, l’esdeveniment més significatiu –al marge de Saó– era la concessió del Nobel d’Economia a Milton Friedman, acèrrim defensor del «monetarisme» en economia, que pretén fer de la quantitat de diners el factor central en l’evolució del cicle d’un sistema econòmic. Aquesta decisió de l’Acadèmia Sueca assenyalava la fi de les teories keynesianes, amb l’aparició de la famosa Escola de Chicago –i les seues tesis per desplaçar la política per l’economia monetarista–, la qual cosa significa l’enaltiment dels mercats fiduciaris amb la pràctica d’una economia lliberal radical i salvatge. El punt de partida era considerar més efectius els mercats que la política, atés que hi ha menys risc a defensar els interessos que les ideologies i que la societat no existeix, sinó la suma dels interessos particulars i que l’Estat, en definitiva, s’ha de reduir a la mínima expressió i privatitzar els serveis públics. Les conseqüències d’aquesta infame Escola de Chicago les patim al llarg d’aquestos anys, ben bé qualificats d’«anni horribiles».

Tanmateix, per a nosaltres seria l’any que més tragué el pit l’oposició democràtica des de la clandestinitat desafiant el govern. El sindicalisme no legal tindria el congrés de l’UGT a Madrid, amb l’assistència d’organitzacions internacionals, i crearia l’anomenada Coordinadora de Organizaciones Sindicales entre Comissions Obreres, USO i UGT, com un assaig de la unitat d’acció del moviment obrer, seguint el model sindical italià. La testimonial democràcia cristiana de Ruiz Giménez i la de Gil Robles es manifestaven a favor de la fusió i com a referent polític fora del règim. L’Assemblea de Catalunya va convocar de forma il·legal més de cent mil persones per a demanar l’amnistia, la llibertat i l’autonomia. El PSOE va celebrar un congrés amb l’assistència també d’una nodrida representació internacional. I com a petjades de la crueltat feixista del règim seran els cinc manifestants morts a Vitòria, per motius sindicals, i el mort en les festes de Fuenterrabía quan exhibia una ikurriña; i del feixisme civil, la sang vessada en la concentració carlista de Montejurra, que juntament amb el judici penal contra els militars de la Unión Militar Democráta demostren l’autèntic ADN del franquisme.

Però, sense dubte, el fet més important d’aquell any per a nosaltres va ser, en primer lloc, la constitució de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals, que agrupava tota l’oposició democràtica organitzada en el territori del País València, amb el compromís de participar en el procés constituent de l’Estat. Els parlamentaris escollits eren els «encarregats de confeccionar l’Estatut d’Autonomia que haurà de sotmetre’s a votació i aprovació de tots els valencians en un plebiscit lliure i objectiu» (punt 5). Tal unitat ens permetria participar en la creació de la Plataforma d’Organismes Unitaris de tot l’Estat espanyol, que integrava tant les aliances del PCE i PSOE en l’àmbit de tot l’Estat, com els organismes unitaris de territoris concrets (Assemblea de Catalunya o la nostra Taula). L’oposició, per fi, restava unificada i designaria una comissió de 9 membres (més tard, 10) per iniciar el diàleg amb el Govern. Aquesta plataforma també reclamava garantir els respectius processos autonòmics constituents, al mateix temps que el de l’Estat, per tal que foren aprovats per llurs pobles (punt 6).

Es pot dir, des de la perspectiva actual, que fins ací arribàrem. Perquè l’any següent va ser el de la contraofensiva governamental. Suárez va substituir tal Comissió pel PSOE, per elaborar una Constitució que instal·lara un model bipartidista amb un sistema de representació parlamentària que, seguint la plantilla de la Llei per a la Reforma dissenyada per Fraga Iribarne, llevava representants a les circumscripcions més poblades, en benefici de les menys poblades. I el règim va traure el pit amb els Pactes de la Moncloa, en què els representants polítics i sindicals dels treballadors acceptaven compartir els efectes de la crisi econòmica, quan no havien participat en la seua creació. És la primera aparició de les tesis de l’Escola de Chicago. La Constitució de 1978, a més a més, va servir per a tranquil·litzar l’escenari del mercat europeu unificat, com a alternativa a la fi de la Guerra Freda, i per aqueixa eina Willy Brandt rebia el 1979 el Nobel de la Pau pels seus treballs sobre l’Ostpolitik. Caldria haver-lo guardonat també amb la Creu de Carles I pels seus treballs sobre la transició a Espanya.

Per desgràcia, el nostre camí cap a l’autogovern, complint els tràmits constitucionals, hagué de substituir els acords de la Taula pel Compromís Autonòmic signat per tots els partits polítics i sindicals presents al País Valencià (9/X/1979), i obtindre més del noranta per cent de tots els ajuntaments dins del termini, per accedir a un Estatut que fóra votat pels valencians.

Malgrat tot, els partits parlamentaris varen decidir renunciar a aquesta via, substituïda per un Estatut que subordina el calendari electoral a les eleccions locals de tot Espanya, com una mena de macroajuntament més i sense la garantia de permanència pel referèndum del poble.

Aquesta dependència amb la política local ha fet de la Generalitat Valenciana una ombra de l’Ajuntament de València, i les polítiques dels dos partits que l’han governada una reproducció a escala local de la política del govern central. Amb l’únic valor afegit que animar (PP) o fugir (PSOE) del conflicte lingüístic i mirar de reüll a la Generalitat de Catalunya (PP i PSOE). L’acció política s’ha caracteritzat, doncs, per una desactivació del fet nacional diferencial del país, la qual cosa s’ha traduït, en una primera etapa, en l’exaltació de la frivolitat com a mostra genuïna del valencianisme cultural –millor arrelada en la coentor– i expandida gràcies a Canal 9, i, en l’economia, fiant l’aposta en la planificació urbanística i l’obra pública al seu servei. La qual cosa haurà vingut molt bé per al finançament secret dels partits, vist l’estela de càrrecs corruptes jutjats i els pendents de judici. De tots ells poden dir que han sigut fidels als principis de l’Escola de Chicago en desplaçar la política per l’economia. En molts casos, per la pròpia.

Crec que el millor fruit d’aquestos darrers anys ha sigut collit al marge de la política de la Generalitat. La societat civil valenciana ha fet un pas endavant molt positiu, enfortint uns lligams culturals i fins i tot compartint uns brots de projectes econòmics i polítics com mai no havien conegut.

És el cas de la recuperació de la música que, malgrat l’absoluta indiferència institucional i el silenci de RTVV, ha generat una nodrida representació de cantants i grups molt diversificats, des del rock metàl·lic fins a la música clàssica, passant pel folklore comarcal i la música-fusió ara tan de moda. El mateix passa en el camp de la literatura i la investigació històrica; la nostra cultura escrita s’expandeix sense ajuda institucional. I pel que fa a l’ensenyament, em quede bocabadat en veure els resultats del treball de professionals anònims. Sense l’ajuda i molt sovint amb l’enfrontament de la Generalitat i llurs intents secessionistes, des de l’època del president Monsonís i la consellera Cabanes, de tràgics records.

Però, allò que em sorprén gratament és que el Corredor del Mediterrani haja sigut una reclamació que ha posat dempeus els empresaris. Fins al punt d’haver posat contra les cordes els polítics dels dos grans partits estatals, que tenen a partir d’ara, igual que Machín, su corazón repartido quan han de respondre ací sobre aquesta reclamació i quan han de signar a Madrid o a Brussel·les.

Josep Lluís Albinyana i Olmos. Expresident de la Generalitat Valenciana

Article publicat al Quadern del nº 400, corresponent a gener de 2015