Tens 0 productes a la teua cistella
12/02/2020
Manuela Agnés Rausell vestida de reina dels Jocs Florals de València de 1886
En el volum cinqué de l’obra De mi Valencia de otros tiempos. Memorias de un setentón (1947), Teodor Llorente Falcó explica que durant l’estiu de 1901, mentre Teodor Llorente Olivares sojornava en una estació termal de la Vilavella, dues joves s’acostaren al seu pare i li demanaren parer al voltant d’uns versos en castellà que havien redactat a manera de passatemps estival. Juganer i benèvol, el vell patriarca els respongué amb un improvisat poema que acabava sentenciant: «Y pues me dais complacientes / autoridad de maestro, poetisas os proclamo / a las dos, de cuerpo entero». A la qual cosa Llorente Falcó afegí, irònic, que «el espaldarazo del poeta había colmado su vanidad de “poetisas”», «aun cuando ninguna de ellas volvió a recordar la rima y hacer versos, porque bastante tuvieron con atender a la prosa de la vida, como buenas amas de casa».
El relat d’aquesta anècdota dibuixa, de manera diàfana, el destí al qual es veien abocades la immensa majoria de les xiques que, en la seua joventut, sentien la crida de l’escriptura; ja que, com a molt, acostumaven a dedicar-se a aquella praxi intel·lectual –generalment, mal vista entre el gènere femení– fins que contreien matrimoni. Amb posterioritat, les bones formes socials les «obligaven» a renunciar a qualsevol vel·leïtat intel·lectual i/o artística, i a consagrar completament el seu temps a les tasques domèstiques: a la cura dels fills i de la llar. Per això, resulta destacable que, a hores d’ara, els valencians puguem comptar amb tres dones que, durant la segona meitat del segle xix, no sols varen practicar l’escriptura amb una certa intensitat, si no que, a més, ho varen fer en valencià.
Així, l’objectiu del present article és identificar i aportar una mínima informació al voltant d’aquestes tres dones desconegudes de la generalitat del poble valencià, ja que mai no han sigut estudiades; i de les quals no és si no a hores d’ara que comencem a tenir notícies, tant biogràfiques com bibliogràfiques.
D’aquesta manera, seguint l’ordre cronològic, la primera és Manuela Agnés Rausell Soriano, que molt probablement siga també la que més obra va produir en valencià. Nasqué el 21 de gener de 1839 al si d’una família benestant de la ciutat de València; i fou, precisament, la seua progenitora qui, quan només tenia 3 anys, li ensenyà a llegir i escriure. Sent encara xiqueta, aprengué francés, que era aleshores l’idioma internacional per excel·lència; i cursà estudis a les Escoles Pies, on estudià gramàtica i aritmètica, primer, i retòrica i poètica, després.
Especialment dotada per al treball intel·lectual, començà a compondre poesies als 11 anys. I, en arribar a l’edat juvenil, esdevingué col·laboradora de diversos diaris i revistes, on publicà articles periodístics i llegendes de temàtica reflexiva i filosòfica. Amb tot, la seua vertadera vocació era la literatura de tall romàntic, tal com correspon a l’època. I fou així que, amb poc més de 20 anys, redactà un parell d’obres dramàtiques en castellà que portaven per títol «Enemistad y amor» i «Los caprichos de la suerte». De la primera, que es considera perduda, tan sols tenim constància del títol; però no així de la segona, que acabà el 30 de març de 1863 i es conserva inèdita.
Poc temps després, Manuela contragué matrimoni amb un pròcer de la burgesia local, Joan Baptista Latorre; i, com a conseqüència, deixà de banda la producció escrita. Però, al cap dels anys, quedà vídua, i fou aleshores que reprengué novament l’activitat literària, que, ara sí, l’ocuparia fins als darrers dies de la seua vida. El principal reconeixement li arribà durant els Jocs Florals de València de 1883, en què obtingué dos premis secundaris: un de poesia, per una obra sobre la troballa de la Mare de Déu dels Àngels en el Puig; i un de prosa, per una llegenda històrica titulada Centelles i Solers o un amor entre dos odis que fou editada en 1931 a la col·lecció «Nostra Novel·la», amb pròleg de Lluís Cebrian Ibor i il·lustracions d’Amadeu Roca. Manuela va morir, sense descendència, la matinada del 19 de juny de 1918, als 79 anys d’edat. I set mesos després, en gener de 1920, Lo Rat Penat li dedicà una sessió d’homenatge en senyal d’agraïment per haver llegat a l’entitat la seua biblioteca particular i 2.500 pessetes.
La segona escriptora valenciana –en aquest cas, d’adopció– del xix digna de ser destacada és Lluïsa Duran Pagés, que degué nàixer a Barcelona el 18 de gener de 1840 (i no de 1845, com escrigué Constantí Llombart a Los fills de la morta-viva); i que, de xiqueta, fou instruïda en els hàbits artístics més exquisits: la música, la pintura i la poesia, a més dels estudis poliglotes, «de tal manera que a la promptana edat dels dotze anys posseïa ja correctament lo francés i exercitava son talent traduint les llengües italiana i llatina».
Segurament, a principis de la dècada dels anys 50, la seua família es traslladà a la Ciutat del Túria. De fet, tenim notícia que, com Manuela, Lluïsa també continuà la seua formació a les Escoles Pies –que era el centre d’ensenyament més prestigiós de la ciutat de València–, on gaudí del mestratge de professors com ara Pasqual Pérez i Rodríguez i Vicent Boix i Ricarte, que degué professar-li una gran estima, ja que li dedicà un sonet titulat «Entre el cielo y la tierra». Tot sembla indicar que es donà a conéixer literàriament quan tenia 32 anys a través del certamen que, en honor de Cervantes, se celebrà a la Ciutat del Túria en 1872. Set anys després, en 1879, participà en la primera edició dels Jocs Florals de València, en què guanyà un accèssit al màxim guardó líric per la poesia «Lo castell d’En Perelló».
Bona part de la seua producció poètica en valencià veié la llum a les publicacions Lo Rat Penat. Calendari Llemosí, La Renaixensa i La Llumanera de Nova York. I, segons que afirmà Llombart, a la dècada dels anys vuitanta considerà la possibilitat de publicar una «col·lecció de ses obres poètiques, reunides en un tomo, en lo qual s’insertaran ademés de ses composicions castellanes i llemosines, algunes poesies italianes i franceses». Amb tot, és quasi segur que aquell projecte no arribà a rams de beneir.
En darrer terme, sabem que Lluïsa es casà amb Josep Leon Vicente, amb qui tingué dos fills: Josep, que fou coronel d’artilleria, i Lluís, que esdevingué un assidu col·laborador de la premsa valenciana de principis de segle xx. I també que, a propòsit de la coronació de Teodor Llorente com a «Poeta de València», en novembre de 1909 Lluïsa compongué la lletra i la música d’un himne que, a hores d’ara, es troba desaparegut. Va morir el 18 de febrer de 1925.
Finalment, la tercera escriptora valenciana del Vuit-cents que vull destacar és Magdalena Garcia Bravo, a la qual en 2013 el professor Jesús Peris Llorca dedicà una molt interessant aproximació-reflexió. Magdalena nasqué a la ciutat de València el 27 de novembre de 1863; i, sens dubte, l’ambient que devia respirar-se a casa seua quan era menuda la decantà tant per la música –des de xiqueta tocava el piano– com per la poesia. Així, es constata que redactà els seus primers versos –que estaven dedicats al seu germà, el també poeta Enric Garcia Bravo– als 12 anys.
Posteriorment, quan en tenia 15, començà a col·laborar en diferents publicacions periòdiques, com ara Ilustración Popular, El Cosmopolita, la Revista de Castellón, Lo Rat Penat. Calendari Llemosí i l’Almanaque de Las Provincias, entre d’altres. Com Manuela, es va sentir atreta pel moviment de la Renaixença; i fou així que en 1880, quan encara no tenia 17 anys, aconseguí un accèssit a la Flor Natural dels Jocs Florals de València per la poesia «Flors». Dos anys després, optà novament al màxim guardó líric d’aquell certamen i obtingué un nou accèssit, aquesta vegada per una composició titulada «Cant d’amor». I aquell mateix any el poeta Jacint Labaila, que hi havia obtingut la Flor Natural, la convertí en la «majestuosa i modesta» –tal com la qualificà Peris– reina dels Jocs Florals de València de 1882.
A banda del certamen valencià, on tornà a obtenir premi en 1887, Magdalena meresqué nous guardons en diverses edicions dels concursos que, durant la dècada dels anys vuitanta, organitzaren la Joventut Catòlica de Tortosa i l’Acadèmia Bibliogràfica-Mariana de Lleida. A més, cal destacar també la seua participació en la vetlada literària que, en febrer de 1886, Lo Rat Penat organitzà en honor de Jacint Verdaguer, amb motiu de la publicació del poema èpic Canigó; acte en el qual Magdalena, amb 22 anys, llisqué la composició titulada «A l’inspirat autor de L’Atlàntida mossén Jacint Verdaguer». I, en assabentar-se’n, el de Folgueroles li envià un exemplar de Canigó acompanyat d’una «preciosa carta en verso catalán» que, malauradament, no s’ha conservat.
A l’extensa necrològica que li dedicà l’Almanaque de Las Provincias, Teodor Llorente afirmà que «todas sus poesías estaban inspiradas por sentimientos tiernos, morales o religiosos, propios de un corazón sensible y cristiano. Estas prendas le valieron las simpatías de los escritores más eminentes de Valencia y de fuera de la ciudad, que le prodigaron sus manifestaciones de simpatía», com ara el ja esmentat Jacint Labaila i Víctor Iranzo, que li dedicaren composicions líriques. I també, l’hispanista alemany Johannes Fastenrath, que s’interessà per les seues composicions valencianes; unes peces que, tres anys després de traspassar, varen ser incloses en el volum Poesías de la señorita Magdalena García Bravo (1894). Va morir, de manera prematura, el 17 de març de 1891, a causa d’una malaltia cardiovascular que arrossegà durant els darrers anys de vida.
Aquestes són, a grans trets, les trajectòries de les tres principals escriptores en valencià que donà la segona meitat del Vuit-cents. Tres dones que varen tenir la virtut de fer-se escoltar enmig d’un món presidit per hòmens; i de les quals tenim per endavant el repte de reunir i estudiar la seua obra, per tal que deixen de ser les grans oblidades del nostre segle xix.
Pintura de Manuela Agnés Rausell Soriano (1839-1918)
Magdalena Garcia Bravo vestida de reina dels Jocs Florals de València de 1882
Pintura de Magdalena Garcia Bravo (1863-1891)
Coberta de l’obra Centelles i Solers o un amor entre dos odis (1931), de Manuela Agnés Rausell
Article publicat al quadern Escriptores Valencianes al número 453 de novembre
