Tres filòlegs indissociables

El cent cinquanta aniversari del naixement de Pompeu Fabra, que hem celebrat en 2018, ha coincidit amb el nomenament com a catedràtic emèrit de la Universitat de València d’Antoni Ferrando Francés, deixeble de Manuel Sanchis Guarner. I a Fabra, Sanchis i el menorquí Francesc de Borja Moll, «els tres protagonistes més qualificats de la codificació de la llengua catalana al segle XX», ha volgut dedicar Ferrando el volum Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat, que ha sigut editat per Publicacions de la Universitat de València amb la col·laboració de les direccions de Política Lingüística dels governs de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.

D’aquesta manera, el llibre és un recull dels treballs –actualitzats i, en algun cas, reescrits– en què l’autor s’ha ocupat d’estudiar i reivindicar el llegat de tres il·lustres filòlegs que, amb la seua obra, varen permetre que el català recuperara la condició de llengua de cultura. Així, Fabra és el protagonista dels quatre primers capítols: «La dimensió nacional del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906): Teodor Llorente, Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra», «Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional», «Fabra i el País Valencià» i «La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra». Tot i amb això, cal destacar l’atenció que Ferrando hi ha concedit a diversos escriptors vuitcentistes, com ara Marià Aguiló i Jacint Verdaguer, en tant que mentors del de Gràcia; i també a la seua coneixença de la realitat valenciana i al seu tractament de la diversitat lingüística.

Els dos capítols següents, «L’occitanisme des d’una perspectiva valenciana: un panorama històric» i «La construcció històrica de la “norma lingüística” al País Valencià fins a les Normes de Castelló», aborden la història de les ideologies lingüístiques: la relació del català i l’occità des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, en el primer cas; i les formulacions de la «bona llengua» des dels temps de Ramon Muntaner fins a la recepció inicial de la «norma» fabrista, en el segon.

Finalment, els quatre treballs restants –«Les Normes de Castelló: desplegament i consolidació (1932-1983)», «L’ideal idiomàtic de Manuel Sanchis Guarner», «Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner: dues maneres de vehicular el fabrisme» i «L’ideal idiomàtic de Joan Fuster»– tracten: del procés d’acceptació del fabrisme al País Valencià; del paper que Sanchis jugà en la seua consolidació; de les diferents estratègies de justificació i difusió que empraren Moll i Sanchis; i de «l’evolució del pensament i de la praxi lingüística de Joan Fuster».

Durant la presentació del llibre, que tingué lloc el passat 4 de febrer a l’Aula Magna de la nostra alma mater, Ferrando hi evidencià que la promulgació i l’expansió del fabrisme no s’ha d’atribuir sols a Fabra, sinó a Moll i a Sanchis Guarner, que l’adaptaren de manera creativa i singular per al públic balear i valencià, respectivament; mentre que els tres directors generals –Ester Franquesa, Marta Fuxà i Rubén Trenzano– hi varen fer seus els dos missatges centrals del volum: són molts els llaços que uneixen els diversos territoris de l’àmbit lingüístic català; i la unitat de la llengua i la diversitat en què aquesta es manifesta són valors perfectament compatibles.