La revista degana en valencià

Tres forasters de Madrid

12/11/2021

Des que l’actual coalició Compromís va començar a rodar, allà per l’any 2010 i nascuda de les cendres del malaguanyat Compromís pel País Valencià, la profecia ha estat tantes vegades anunciada i invocada com no mai acomplida: “Compromís es trenca”. Des d’aleshores, en cada cita electoral (amb l’excepció de les locals, nacionals, estatals i europees de 2019, certament), hi havia un match ball que implicava la pròpia supervivència de la formació política com a tal: que si Equo, que si Podemos, que si les quotes o reserves de pluralitat en el reglament de Primàries, etc.

Compromís, doncs, ha celebrat més d’una dècada amb una mala salut de ferro i amb la inestabilitat com a marca de la casa. Allò que va nàixer per a transformar la política valenciana i convertir-se en una plataforma que anara més enllà dels partits tradicionals ha acabat blindant-se en la seua concepció de coalició de partits estrictament electoral, tot deixant pel camí un miler de militants que es varen adherir a Compromís com a tal, sense militar en cap dels partits que formen la coalició, els quals varen arribar a representar al voltant d’un quart de l’afiliació (desconec les dades actuals) i que, ara com ara, no tenen cap mena de drets de militància més enllà del funcionament dels seus respectius col·lectius locals o comarcals. Compromís es podria valorar que ha tingut tant d’èxit extern com ha cremat totes les expectatives que s’hi havien dipositat en la vida orgànica interna. Crònica d’una mort anunciada?

La bona qüestió, però, és que, novament, ens assomem al segat i tornem a escoltar aquelles veus ominoses: Compromís es trenca? Aquesta vegada, tanmateix, es tracta d’una disjuntiva que ha canviat els actors tradicionals que s’hi donaven lloc: el dilema és si continuar amb l’aliança encetada a final de 2019 amb Más Madrid o Más País -la formació d’Íñigo Errejón- o formar part de la nova plataforma autoqualificada com “a l’esquerra del PSOE” que impulsa la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz. Els actors de les postures en disputa tornen a ser els mateixos de sempre: el BLOC (ara rebatejat com a Més Compromís) és partidari de Más Madrid, mentre que Iniciativa-Compromís ho és de confluir amb el nou subjecte de l’esquerra liderat per Díaz.

En aquest sentit, aquest dissabte 13 de novembre tindrà lloc una trobada entre diferents personalitats de l’esquerra estatal al teatre Olympia de València. Formalment, es tracta d’un acte que ha impulsat Mónica Oltra per a “escoltar-se” més enllà de la “cultura del ‘zasca’” que domina el debat polític. L’esdeveniment, en aquest sentit, és 100% marca de la casa Compromís; és a dir, es nega fins a la mort amb tot de paraules i terminologia grandiloqüent una evidència que no se li escapa ni al més despistat de la contornada: una escenificació d’aliances electorals de cara a uns comicis nacionals i estatals que, com a molt tard, tindran lloc d’ací any i mig i dos anys, en la primera i segona meitat de 2023.

La coalició Compromís, doncs, es troba en una disjuntiva important: Yolanda o Íñigo? Si la gran família de l’esquerra espanyola torna a casa unida per Nadal, no hi haurà cap problema: tots junts de la mà caminant en una gran plataforma. Si no, Compromís tornarà a ser un actor convidat extern en un Sálvame Deluxe en edició quilòmetre zero: Pablo o Íñigo? En 2019, Íñigo. Yoli o Íñigo en 2023? Chi sa! 

Arribats fins ací, crec que no se li ha escapat a ningú l’elefant -o més aïna mamut- en l’habitació: i per què Compromís ha de triar entre un i l’altra? Doncs és una bona pregunta. Al meu parer, és una pregunta tan bona com absurda, a la mínima que s’entenguen les dinàmiques internes a can Compromís. En 2015 hi havia qui opinàvem així. En uns referèndums que es varen fer a la militància (entre els diferents processos interns dels diferents partits de la coalició més les persones adherides), al voltant del 70%, si fa no fa, va triar presentar-se a les eleccions com a Compromís, sense entrar en el pacte electoral amb Podemos que la direcció ja tenia embastat. La resta és història.

Aquesta vegada, però, els qui ens fem aquesta pregunta som una minoria. La majoria deixa fer, una postura comprensible, tenint en compte els antecedents. De què serviria? No detecte al meu voltant il·lusió al respecte, sincerament, més enllà dels aparells dels partits; però qui dia passa, any empeny.

Al remat, el que sembla que sí que s’ha resolt -tot i que paradoxalment- és el dilema fundacional de la coalició Compromís: instrument per a la representació política del valencianisme d’esquerres, per a la construcció política del País Valencià, o plataforma per a la regeneració de l’esquerra espanyola després de la crisi? I dic que ha estat resolt paradoxalment perquè, com a expressió electoral, des del moment que Compromís era una oferta política que no es podia votar a Conca o Leganés -si se’m permet l’exemplificació gràfica-, era un element que creava un sistema polític valencià, precari i amb un discurs moderat, per descomptat, però radical en aquesta concepció de l’autonomia i autoorganització política valenciana. Tanmateix, la direcció de Compromís -de tot Compromís- ja mou l’organització en base a disputes que només s’entenen des de les coordenades ideològiques, estratègiques i tàctiques de l’esquerra espanyola. Camins oposats.

Si se’m vol acusar de simplificació i de reducció estèril, que es faça. Però -deformació professional i vocacional que tinc- no puc deixar d’imaginar-me com es podria narrar aquest episodi en una monografia que, d’ací a cent anys (si és que encara hi queda algú), parlara del valencianisme i de la política valenciana actual: Compromís entrava en una disputa sobre la plataforma de l’esquerra espanyola en la qual s’havia d’integrar i la seua facció més nacionalista valenciana no només no posava damunt de la taula un camí autònom, sinó que apostava per… Más Madrid.

Per citar el clàssic, país sense política. Ja no estem sense, en tenim una miqueta. Però en tenim. Ara bé, és interessant -o cansat, ben mirat- veure com es van reproduint els clàssics cada vegada, a l’estil quasi del mite de l’etern retorn. Sembla com si els valencians haguérem interioritzat del tot aquella maledicció que ens condemnava a no ser ni carn ni peix. Tenim una força política consolidada que disposa d’autonomia organitzativa i que crea un incipient sistema de partits valencià propi, però ni nosaltres mateixos ens creiem que això siga possible, que necessita d’un referent a Madrid. I actuem com si, com no.

Al remat, un altre clàssic: Tres forasters de Madrid. Quin -o quina- triarem? Ara que tenim fins i tot la classe social més mesella de tot el país -l’empresariat, no cal precisar-ho- que -tot i que tímidament- alça una miqueta la veu per denunciar una obscenitat tan flagrant com la falta del Corredor Mediterrani seria el moment ideal per remarcar un perfil valencianista independent. Moderat en les formes i el discurs, no siga que m’acusen de demanar la Lluna, que també, però radical en la base i la pràctica. Tot el temps que passem discutint que si la Yoli o l’Íñigo és temps perdut. Perdut de manera estèril. Les necessitats objectives del país van per una altra banda -ens acosta aquesta estratègia a un millor finançament, per exemple?- i Compromís té l’obligació moral i ètica de representar-les, al meu parer.

No sé quina estratègia ens aportarà més vots, però és que no m’interessa. Perquè sé -ja que ho estem comprovant des de 2011- que un sol diputat al Congrés triat en una candidatura valenciana és més útil que la trentena que en resta. Tres forasters de Madrid? Nosaltres hauríem d’estar a una altra cosa.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top