La revista degana en valencià

Trets de la crisi sanitària a la Comunitat Valenciana

30/09/2020

De Wuhan a València

31 de desembre, 2019. Aquell dia, la Xina notificava a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) la presència d’un conglomerat de casos de pneumònia d’etiologia desconeguda al voltant del mercat de Wuhan, una populosa ciutat a l’est de la Xina. Es pensava en una zoonosi. La sanitat xinesa ja havia descartat altres causes potencials com la grip estacional, altres coronavirus (SARS, MERS) i la grip aviar. Pocs dies després, feien pública la seqüencia genòmica d’un nou coronavirus (el SARS-CoV-2) causant de la malaltia que l’OMS batejaria al febrer com «Coronavirus disease 2019» o, abreujat, COVID-19.

Ja al gener, diferents països asiàtics i Austràlia confirmaven casos importats. També França, Alemanya i els Estats Units. La Xina confirmava la transmissió entre humans, i començant el febrer es discutia als fòrums científics la possibilitat de transmissió per persones asimptomàtiques (pre-simptomàtiques o completament asimptomàtiques), un aspecte que es va confirmar a mitjan febrer i resultaria determinant per a la difusió de la pandèmia.

Al febrer, els casos augmentaven a l’Àsia i al Golf Pèrsic. El creuer Diamond Princess guardava quarantena al port de Yokohama. La COVID-19 es veia lluny i la mortalitat a la Xina i a altres països asiàtics no semblava molt elevada (de fet, i malgrat representar el 70 % de la població mundial, l’Àsia sols ha aportat el 12 % del morts, menys de l’1 % en el cas de la Xina). Europa va començar a fer proves diagnòstiques a les persones simptomàtiques que venien d’algun d’aquests països. Semblava suficient. I quan a Barcelona es va suspendre el Mobile World Congress, les autoritats estatals, autonòmiques i locals varen lamentar-ho amargament.

A l’Hospital Arnau de Vilanova de València moria el dia 13 de febrer un home que havia tornat feia poc del Nepal. Hi havia ingressat per una pneumònia atípica el dia anterior i en aquell moment no li varen fer proves (es farien el 3 de març), però era la primera víctima mortal de la COVID a Europa. Uns dies després, el nord d’Itàlia començava a mostrar una transmissió preocupant i s’imposaven els primers confinaments. Turistes i estudiants s’afanyaven a tornar als seus països i contribuïen a la difusió de la epidèmia. El 19 de febrer, 2.500 seguidors del València CF van veure en directe a Milà com el seu club perdia 4-1 contra l’Atalanta de Bèrgam, la ciutat que poc després seria l’epicentre de la pandèmia a Itàlia. Una setmana més tard ingressaven en hospitals de València i Sagunt 6 persones relacionades amb l’excursió futbolística.

Començava el març i l’ambient de festa guanyava els carrers a València. La Crida i la primera mascletà convocaren milers de persones. Les mascletades continuarien fins al dia 10. Mentrestant, a Madrid creixen els contagis i a la Rioja es posava en marxa el primer confinament d’Espanya. A Itàlia s’omplien els hospitals i les unitats de cures intensives (UCI). Col·legis i universitats anunciaven tancaments. Estudiants de totes les ciutats tornaven als seus pobles. Els comerços xinesos havien tancat feia dies. Madrid es configurava com l’epicentre de l’epidèmia a Espanya, però mantenia la seua activitat política, social, laboral, d’oci i transport públic. A principis de la segona setmana de març s’anunciava la suspensió de les Falles i un parell de dies més tard de la Magdalena. Al final de la setmana començava un confinament domiciliari de tota la població que s’anunciava de dues setmanes però que duraria mesos.

Pandèmia i confinament a la Comunitat Valenciana

El 14 de març, el Govern d’Espanya va imposar –a tots els territoris per igual, amb independència de la seua situació epidèmica– un dels confinaments més estrictes d’Europa, sense mesures de respir fins a molt endavant i reforçat posteriorment amb la suspensió durant dos setmanes de totes les activitats no essencials. Aquesta estratègia uniforme, mantinguda fins a l’inici de la desescalada, més que les actuacions diferencials de les diferents Comunitats Autònomes (CCAA), es va traduir en una important contenció de l’epidèmia en aquelles CCAA, com la Valenciana, que encara mantenien una transmissió baixa o intermèdia a l’inici del confinament.

La Comunitat Valenciana no va tenir les xifres de casos i morts de Madrid, Catalunya, Castella-la Manxa o l’Aragó, encara que ha estat per damunt de les de les Illes, Astúries, Galícia, Andalusia, Múrcia o Canàries. En nombres absoluts, a mitjan de juliol, i segons el Ministeri de Sanitat, la Comunitat tenia 11.854 casos confirmats, 5.847 hospitalitzacions (746 amb ingrés a l’UCI) i 1.432 morts. En taxes per 100.000 habitants, es comptabilitzen 238 casos confirmats per 105 habitants (lluny dels més de 1.000 de Madrid o la Rioja o dels 825 de Catalunya ), però també dels pocs més de 100 de Canàries o Múrcia. La taxa de mortalitat es situa en 29 per 100.000 habitants, també molt llunyana dels més de 100 de Castella-la Manxa (149/105 hab.), Madrid (127/105 hab.), Castella i Lleó i la Rioja, o dels 74/105 hab. de Catalunya, i sols per damunt de Galícia, Les Illes, Andalusia, Murcia i Canàries.

L’excés de mortalitat per totes les causes (no sols per la COVID-19) publicat pel Sistema de Monitorització de la Mortalitat Diària (MoMo) del Ministeri –probablement, la font mes homogènia per a valorar l’impacte de la COVID-19– mostra que durant aquest període la Comunitat Valenciana hauria tingut 1.636 morts més que en períodes similars dels anys anteriors (un 31 %; 35 % en majors de 75 anys). Una altra vegada, lluny del 167 % de Madrid o el 101 % a Catalunya, però també de comunitats amb menys del 10 % d’excés de mortalitat global como Galícia, Andalusia, Múrcia i Canàries.

L’estudi serològic del Ministeri de Sanitat completa la imatge de l’epidèmia a la Comunitat Valenciana, amb un 2 % de valencians (al voltant de 105.000) amb anticossos front al SARS-CoV-2 (Alacant: 3 %; Castelló: 2,7 %; València 2 %). Una altra vegada, xifres molt baixes, allunyades del 5 % de l’Estat o del quasi 12 % de la Comunitat de Madrid, i, per descomptat, de la immunitat de ramat.

La resposta sanitària

L’Estat espanyol, homogèniament en totes les CCAA, va desenvolupar intervencions molt limitades durant les setmanes finals de febrer i primeres de març, amb mínims controls als aeroports i aïllament de casos sospitosos amb procedència de la Xina i algun altre país, menyspreant l’aleshores poc coneguda importància dels casos asimptomàtics. Aquestes mesures van anar seguides per una actuació vacil·lant quan l’epidèmia començà a emergir amb claredat a Itàlia i després a Madrid en les primeres setmanes de març, amb manteniment inicial de festes i actes de risc, del transport públic i preanunciant el tancament escolar i el confinament, anuncis que es van associar a una gran mobilitat d’estudiants des dels principals focus de l’epidèmia –Madrid i Barcelona– cap a les seues residències, i de famílies cap a segones residències en localitats menys afectades.

Tampoc altres aspectes de la resposta sanitària semblen diferencials entre CCAA, més enllà dels deguts a diferències en la intensitat de la pròpia epidèmia. Previsiblement, el SARS-COV-2 circulava àmpliament des de setmanes abans del confinament. Els casos contagiosos (moltes vegades asimptomàtics o amb símptomes no respiratoris, o etiquetats de grip) que acudien a Urgències, centres de salut, consultes o les mateixes hospitalitzacions, durant aquestes setmanes van contagiar als professionals i aquests als pacients, i els pacients entre si. És probable que molts casos de COVID-19 arribaren a les residències des dels mateixos centres sanitaris. Davant la manca inicial d’equipaments de protecció, aquest cicle va continuar fins a molt avançat el període de confinament.

La darrera setmana de març i primeries d’abril, l’epidèmia, enfocada cap a les poblacions més vulnerables i amb nombrosos brots nosocomials en centres sanitaris i sociosanitaris, va assaltar el sistema sanitari de la Comunitat i desbordà l’atenció primària (que va realitzar un extraordinari treball de control dels casos menys greus, reduint la sobrecàrrega hospitalària) i, sense arribar a la situació de Madrid o Barcelona, fregava el límit de capacitat dels hospitals i les unitats de crítics. Els clínics van assumir en la major parts dels centres el lideratge de la resposta, desenvolupant fórmules (circuits especials, telemedicina, suport de l’atenció als malalts de respiratori per altres especialitats, etc.) adaptades a la situació. L’atenció habitual va quedar pràcticament paralitzada (llevat de les Urgències i alguna cirurgia peremptòria). A les residències, la COVID-19 va causar un dany desproporcionat (al voltant del 40 % del total de morts) fins a la intervenció dels serveis sanitaris, fonamentalment d’atenció primària.

La nova normalitat i el futur immediat

La Comunitat Valenciana –com la resta de l’Estat, encara que amb diferent intensitat– va combinar una epidèmia de transmissió comunitària (que pels resultats dels estudis serològics ha estat discreta) i, sobretot, nombrosos brots nosocomials amb elevada incidència en centres sanitaris i sociosanitaris. Des de la fi del confinament, i també com a la resta de l’Estat, hem entrat en una fase de brots locals, en bona part d’origen familiar i protagonitzats per una població sensiblement més jove, que estan sent encapsulats pel que sembla un molt bon treball dels serveis de salut pública.

La major disponibilitat de proves, d’equipaments de protecció i la major experiència dels professionals són clau en aquesta tasca. També la responsabilitat de la població mantenint el distanciament físic i l’ús de mascaretes. Aquests dies, i sobre aquests dos eixos –intervencions de salut pública i responsabilitat de la població– intentem construir un dic perquè la COVID-19 no arribe una altra vegada als hospitals, a les UCI i a les funeràries. Sembla una tasca complicada i amb incògnites importants, com la mateixa evolució de l’epidèmia, la capacitat per a mantenir la pressió sobre la transmissió quan a l’hivern es combine amb altres quadres respiratoris, el paper de l’obertura dels col·legis o l’efectivitat i disponibilitat de les vacunes en desenvolupament.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top