Trista democràcia, trista, trista

07/02/2022

Per un vot, ha estat que el partit majoritari dels que configuren l’actual govern bicolor tirant un poquet a violeta, ha tret endavant una reforma que no hi ha cap mena de dubte que ha prosperat per casualitat.

Entre unes coses i altres, l’estat espanyol s’ha allunyat inevitablement dels estàndards democràtics europeus i, s’hi veu com PSOE, és el partit espanyol més estadista de tots, perquè és l’únic que rema per acostar l’estat a Europa. Ens passa que ens trobem davant d’un Estat que sabent-se “cutre” es mostra fràgil quan se’ns proposa avançar un poc més ràpid del que podem.
El regne d’Espanya compta amb diverses nacionalitats, nombrosos climes, molts mars i gastronomies plurals, que semblen ser l’enveja de mig món. El catòlic i endarrerit regne d’Espanya, fou dels primers països del món en legislar sobre el matrimoni gai, però darrerament sobre aquest regne presidit per un fill d’un monarca amb clares sospites de mangant, s’ha produït una evident involució.

Les dificultats de llibertat d’expressió, de llibertat sindical, de drets socials, de llibertat per fer protestes en general, empenten clarament cap enrere, mentre feixistes i reaccionaris s’han envalentit i actuen sense màscara dins i fora dels parlaments.
Cada pas que s’hi pega a les Corts Generals, s’observa com són molts els factors que expliquen aquesta involució: la crisi econòmica; la crisi de legitimitat de les democràcies liberals; la crisi del projecte europeu; la crisi del règim del 78 per manca de regeneració i reforma; la crisi de relació dels poders legislatiu, executiu i judicial; la crisi de credibilitat de la casa reial i la crisi de confiança per culpa de la gran quantitat de casos de corrupció, deixen a les mans de les casualitats l’aprovació de lleis importants per al conjunt de la ciutadania.

Amb totes les lloses al damunt, ningú no ens podem creure aquella cançoneta que ens assegura que construïm un estat nou. Hi ha una llosa massa gran sobre la qualitat democràtica espanyola i és per això que, hi ha territoris que estan demanant a crits que Castella s’independitze de la resta com més aviat millor i, tothom eixirà guanyant.

Ara mateix, trobe que hi ha massa persones amb mentalitat franquista que no deixen pegar els passos necessaris perquè aquest Estat trist i silenciat, comence a ser un referent per a la resta de països i nacions que configuren el mapa d’una Europa espavilada i oberta. Fins i tot Portugal ens ha passat per l’esquerra i el poble lusità viu amb més il·lusions que no nosaltres.
Malgrat tot, convé mantenir una radicalitat democràtica i una sana desconfiança cap a l’Estat, perquè a més, “el poder ha d’estar reduït a la seua mínima expressió” per sobreviure dins d’un territori amb un alt grau de justícia social. Bé que ho afirmava el diputat Pi i Margall, president de la Primera República espanyola.

Vist el que hem vist des d’octubre de l’any 2017 i, sumant tots els esdeveniments de repressió política, social i econòmica, deixeu-me que manifeste a les clares, que ens convé un estat federal com més prompte millor. Una república federal que vaja més enllà de la manera d’articular el conjunt de les terres peninsulars, per poder entendre el món sota el prisma de l’humanisme.

Tant com triguem en recórrer aquest camí, així serà el temps que invertirem a tornar a disposar d’uns territoris més alegres, més humans, més espavilats i més cultes. Les confederacions sindicals i polítiques, fa temps que ens marquen un camí que cal recórrer sense pors.