Turisme de masses: ni la gent ni el clima ho aguanten

24/10/2019

 

Balears és sinònim de temporada turística, de sol i platja, de carreteres cicloturístiques, de sangria i paelles barates, de balconing i comes etílics. I és el principal motor econòmic de les illes, fins al punt que el camp ja està mig abandonat i la indústria no hi ha arrelat. Tots vivim, directament o indirecta, del turisme.

En els darrers anys, la indústria turística ha continuat creixent, hem batut rècords de turistes gairebé cada any; fins i tot el 10 d’agost de 2017 hi hagué més de dos milions de turistes, però la renda per capita dels ciutadans de les Illes Balears no ha crescut al mateix ritme que el nombre de turistes. Allò que com més turistes, més riquesa, ja no es compleix. I això és per dos motius: la qualitat dels turistes, aquells que venen a tirar-se pel balcó, no ens aporten res, i per la precarietat laboral. La crisi ha permès que els grans empresaris hotelers puguin esprémer encara més els treballadors, fins i tot en hotels de luxe. El cas més visible és el de les cambreres de pisos, que quan arriben als cinquanta anys ja han d’anar medicades sempre per poder aguantar el contracte d’esclavitud.

Aquest increment de turistes també ha permès l’eclosió d’un nou model d’allotjament: el lloguer turístic. Molts particulars, però també empreses, deixen caducar contractes de lloguer per llogar els pisos setmanalment als turistes. Tot i que s’intenta disfressar d’activitat individual, en molts casos, un sol tenidor té una gran quantitat de pisos (com el d’una empresa que oferia 50.000 places d’allotjament). Això ha provocat que molta gent, de totes les edats, no puguin llogar o mantenir el lloguer del pis. Els casos més extrems: Formentera, Palma, i ja s’estén, inevitablement, per tot Mallorca, i, sobretot, Eivissa, fins al punt que metges o professors no hi poden anar a fer feina perquè han de destinar tot el sou al lloguer. Les grans empreses turístiques estan convertint les Balears en un decorat per als turistes en el qual els illencs feim nosa.

I això no du camí de canviar, perquè per fer-ho el govern central ha de canviar la Llei d’arrendaments i ha de limitar l’arribada de creuers i d’avions (a l’estiu de l’any 2017 arribaven 40 avions cada hora, un cada minut i mig). I això no ho farà mai, perquè no els importam o perquè l’aeroport de Palma genera tanta riquesa que els és igual que generi problemes a uns quants residents que només protesten una mica (basta mirar els resultats de les eleccions…).

Una altra conseqüència és la pèrdua d’identitat en la construcció d’aquest decorat. Els lloguers comercials són també altíssims i només grans multinacionals o alguna empresa forta hi poden accedir. Un exemple claríssim és la plaça d’Espanya de Palma, el punt més cèntric de la ciutat. Fa uns anys tot eren bars i comerços de tota la vida, amb alguna multinacional; ara quasi tot són restaurants de menjar ràpid i una drogueria alemanya immensa. Igual que botigues o forns que han tancat per obrir-hi botigues de roba de multinacionals. Un escenari que, per desgràcia, trobam copiat a València, Barcelona o qualsevol ciutat. Una cosa similar passa amb els mercats, que es converteixen en espais gourmet dirigits a turistes.

Però, a més, no és que sigui només un problema nostre, és que els recursos naturals de les illes estan sobreexplotats. Llegia fa poc que les reserves hídriques de Balears es troben en situació crítica i que l’ONU ens situa en una zona d’alt risc hídric; The Times publicava que, a causa del canvi climàtic, els mateixos turistes anglesos es plantegen deixar de venir perquè fins passades les sis de l’horabaixa no poden fer res, ja que les temperatures són massa altes; i la premsa alemanya publicava articles en el mateix sentit i informava de les incomoditats que genera el turisme als residents.

I encara podem afegir el consum de territori, ja que no es deixen de construir promocions urbanístiques dirigides a gent amb un alt poder adquisitiu o més camps de golf, més hotels i més carreteres, com es pot veure en el fantàstic documental Tot inclòs, que repassa les grans barbaritats dutes a terme per la indústria turística. Un reportatge que encara no ha estat emès per la nostra televisió pública, però que podeu veure per Youtube.

Això s’acaba i ens trobam en la cruïlla de canviar el model turístic, fer-lo més sostenible i que beneficiï els residents o esperar que ens exploti a la cara, que les reserves naturals s’acabin, que el petroli pugi de preu i només els rics puguin viatjar en avió i deixin els nostres hotels buits i tota la població a l’atur. S’haurà de decidir si volem viure del turisme o morir pel turisme. Molta gent ho té clar; ara falta que els governs actuïn i sense maquillatges.

 

Article publicat al número de setembre 451