Tens 0 productes a la teua cistella
«Aquest estiu, milers de persones visitaran ciutats com València o Palma, mentre milers de veïns es manifesten perquè el turisme els fa fora de casa».
«Els centres i barris més atractius per als visitants s’estan quedant sense allò que els feia barris: veïns».
«Si les ciutats continuen buidant-se de veïns, la responsabilitat no serà només del turisme, sinó també d’una classe política que no va voler actuar a temps».
Quina ciutat visitaràs aquest estiu? I, si ho fas, t’has aturat a pensar què implica la teua visita per a la gent que hi viu?
El turisme és plaer, evasió, descoberta. Però, per a moltes persones, és també soroll, lloguers impossibles, expulsió del barri de sempre, carrers convertits en parcs temàtics. És l’altra cara de la postal. Aquest estiu, novament, milers de persones recorreran ciutats com ara València, Palma, Barcelona o Girona. Alhora, en aquestes mateixes ciutats, milers de veïns es manifesten, desesperats, perquè el turisme els fa fora de casa. Literalment.
Aquest 2025, les manifestacions contra el turisme massificat s’han multiplicat. A Palma, milers de persones van sortir al carrer al mes de juny amb una consigna clara: «Menys turisme, més vida». A Barcelona, els col·lectius veïnals denuncien que el model turístic actual és insostenible davant l’increment d’habitatges d’ús turístic, que expulsa els veïns de la ciutat. Girona veu com el centre històric s’esllangueix entre pisos turístics i comerços pensats per a ciclistes visitants. I a València, barris com el Carme, Russafa o el Cabanyal viuen una gentrificació accelerada alimentada per l’arribada massiva de turistes i nòmades digitals.
Viatjar és una experiència positiva: ens obri la ment, ens connecta amb altres cultures i ens enriqueix com a persones. Però, el tipus de turisme que s’ha estés en moltes ciutats del sud d’Europa ja no té molt a veure amb això. És un sistema dissenyat per a traure el màxim benefici econòmic i, si cal, a costa de la qualitat de vida de la gent que hi viu. Aquest model transforma els barris en decorats per a consum ràpid, buida la ciutat de veïns i la converteix en un producte pensat només per als qui hi passen, no per als qui hi viuen. I el més trist és que, en fer això, acaba destruint allò mateix que el feia atractiu: el caràcter únic i autèntic de cada ciutat.
Justament això és el que exposa Vicent Molins, al seu –molt recomanat– llibre Ciudad Clickbait: les ciutats han deixat de ser projectes col·lectius per a convertir-se en marques. Es venen com si foren un producte a l’aparador global, buscant visibilitat, esdeveniments, influencers i titulars. En lloc de pensar en la ciutat com un espai per al benestar quotidià, els governs municipals s’esforcen a fer-la atractiva, viral, de moda. Tenim des de l’exemple de Vigo amb els llums de Nadal, passant per la Fórmula 1 de València, l’Expo de Saragossa, la Copa Amèrica de Barcelona o els Latin Grammy 2023 a Sevilla, entre molts altres exemples. En aquest sentit, segons apunta Molins, sembla que el valor de les ciutats ja no es mesura per la seua capacitat d’acollir una vida digna, sinó per la quantitat de turistes que hi arriben, per la presència a les xarxes socials, per si surten en mitjans internacionals o per si són capaces d’organitzar esdeveniments cridaners. És en aquest punt que hem de preguntar-nos: per a qui són les ciutats? Per als veïns i veïnes o per als turistes?
Fins ara, però, el debat polític ha estat tímid, parcial i sovint condicionat pels interessos econòmics a curt termini. Les forces d’esquerra han estat, en general, més proclius a posar en qüestió el model turístic actual. De fet, ajuntaments governats per coalicions progressistes han impulsat mesures com ara la limitació de llicències de pisos turístics, l’increment de taxes a les estades vacacionals o la creació d’observatoris sobre l’impacte social del turisme.
Tanmateix, fins i tot dins l’esquerra hi ha tensions i contradiccions, i unes formacions es manifesten obertament en contra del turisme de masses i d’altres encara reforcen més l’arribada de creuers. En aquest sentit, no és estrany veure governs que, mentre critiquen la turistificació, impulsen festivals massius o promocionen la ciutat com a plató internacional. I passa que les mesures que es prenen arriben tard, quan el teixit social ja està molt deteriorat i els preus de l’habitatge fora de control.
Les dretes, en canvi, han mantingut tradicionalment una posició molt més favorable al turisme com a motor de creixement econòmic. Parlen de competitivitat, d’ocupació, de dinamització comercial. Són més reticents a posar-hi límits i consideren que qualsevol regulació pot espantar la inversió. En molts casos, defensen una visió empresarial de la ciutat: com més atractiva i visitada, millor. Així, mesures com limitar pisos turístics o establir taxes específiques sovint són rebutjades per la dreta com a obstacles al lliure mercat o com a atacs a la iniciativa privada.
Aquest contrast d’enfocaments ha generat una falta de consens, i això ha dificultat l’aplicació de polítiques estructurals i sostingudes en el temps. El problema, però, no entén de cicles electorals ni de colors polítics: afecta veïns de totes les sensibilitats, erosiona la vida urbana i compromet el futur de les ciutats. Per això cal, ara més que mai, altesa de mires. Ser capaços de construir acords amplis, realistes però valents, que no només regulen el turisme, sinó que posen al centre el dret a la ciutat, la cohesió social i el benestar de la ciutadania.
El repte no és senzill. Si les ciutats –i sobretot els seus centres i barris més emblemàtics– continuen buidant-se de veïns i veïnes, la responsabilitat no serà només del turisme, sinó també d’una classe política que no va saber o no va voler actuar a temps.
Revista Saó Núm.515, pàgs.42-43. Juliol 2025.
