La revista degana en valencià

Turisme virtual valencià

Ara viatgem més que mai. Quan els meus avis, en general, on més lluny arribava el personal era el poble del costat. O, a emigrar, si us plau per força. Ara bé, el meu avi devia ser un aventurer, perquè anava tres dies a la setmana en estiu a veure la meua àvia, des de Carcaixent a Cullera. I uns pocs oncles de la meua mare van haver d’emigrar quan s’acabà la Guerra Civil.

Si la meua generació començà a viatjar de manera substancial a partir dels trenta anys, les que hi han arribat després ho han fet força més i més joves. Gairebé de forma exponencial.

Quan de vegades pregunte als meus amics pels seus fills, mai no deixen d’informar-me que acaben d’arribar d’una platja exòtica o d’una ciutat allunyada que fins i tot a mi mateixa em costaria de trobar en un mapa. Fa anys aquests viatges eren la culminació de la boda –en l’època dels meus pares, solia ser Mallorca; en la meua, París o Madeira, segons l’estació en què se celebrava; més endavant, algun “ressort” sud-africà. Ara mateix, han passat a ser cites obligades en Nadal, Setmana Santa o algun “break” mensual –això que ara mateix s’anomena “postturisme”. Regularment, busquen la millor època de l’any per anar-hi, com ara fugir dels monsons al tròpic o temperatures extremes al desert. Què tal l’Albert? Com li va el nou treball?, pregunto als pares de l’esmentat. Molt bé! Mira, està passant uns dies a les Highlands, em contesten. Però, no fa força fred ara mateix a Escòcia?, goso preguntar de nou. No, dona, no! Estan a Papua Nova Guinea, em responen sorpresos per la meua ignorància.

És a dir, els joves turistes de hui coneixen indrets que jo, viatgera compulsiva, i amics meus, professionals dels viatges, tan sols s’han limitat a somiar.

Que em repte algun entès en el tema: no crec que quede ja cap emplaçament que siga totalment desconegut per a ningú, per molt poca geografia que sàpiga la gent.

Al principi, em sorprenia aquesta compulsió viatgera en generacions apegades als mòbils; fins al punt d’haver esdevingut una addicció que ja està essent tractada pels perills que comporta. Gent, precisament, més habituada a l’aparent que no pas al real.

Després, concloïa que tal vegada es tractava d’una passió turística que intentava fugir de l’aparent per conèixer la “realitat autèntica”. Tanmateix, anava ben errada.

Viatjar, per a les generacions anteriors a la meua, la meua mateixa generació i alguna altra de posterior, era i és una forma d’apropiar-se del món de manera diferent a com ho fan els habitants habituals. De fet, la preparació del viatge duia el seu temps i de casa eixies amb uns objectius i unes creences que un viatge “a consciència” no trigava a tombar. Almenys, en part. Quantes vegades no haurem dit “açò no era el que m’esperava”! Però no amb decepció, sinó des de la fascinació i la complaença. Sempre, clar, que aquell viatge es visqués com alguna cosa de decisiva. Enregistràvem les nostres reflexions, dibuixàvem alguna imatge, preníem nota d’allò que consideràvem destacable i decidíem, finalment, que havíem avançat un pas més en la nostra via cap al coneixement i, per tant, cap a la maduresa.

Hui, per contra, ningú no sembla alterat per un viatge que el duga a les antípodes del seu món per un període de quinze dies. En tot cas, es queixen dels destorbs que comporta el jet lag o un trànsit de vint-i-quatre hores per alguns aeroports planetaris. Així, resulta gairebé impossible extraure’n qualsevol comentari o emoció relacionats amb aqueixa espècie d’“il·luminació” que, arribat un moment o un altre, ens envaeix als qui ens estimem tant viatjar.

No puc deixar de pensar que aqueixa manca d’“inspiració” viatgera siga deguda a la invasió de l’efectista en l’àmbit del real. Potser el món virtual s’ha apropiat definitivament del planeta i “besar” el sòl del territori que abans consideràvem sagrat ja no tinga avui cap sentit per a aquest  jovent.

Aquesta idea em vingué al cap en veure de quina manera “s’han apoderat” de la ciutat de València els turistes. Així, n’hi ha barris cèntrics que hui em resulten absolutament estranys a causa de la seua actual aparença. I això podria aplicar-ho a unes quantes ciutats del País Valencià. Puix que hi ha una obsessió cada cop major per semblar-nos a llocs imaginats, aquells impulsats pels mitjans audiovisuals, bé a retalls, bé completament reconstruïts.

Aquesta obstinació creixent per semblar-nos a aqueixa imatge imaginària fabricada pels mitjans de comunicació preludia una primera conseqüència negativa per al tipus de viatgera en què em considere inclosa, ja que ens mostra allò virtual i ens oculta allò real. La primera vegada em va ocórrer a Hongria, quan formava part de la Unió Soviètica. En arribar a la capital, se’m va informar de quins barris era convenient no visitar. Posteriorment, a Praga, quan ja formava part d’una nació “lliure”. Vaig sentir que acabava d’entrar en un conte de fades “disneylandès”. Paradoxalment, quan vaig visitar fa un parell d’anys el Gabon, la cunyada d’un ministre del país em dugué a la leproseria d’Albert Schweitzer a Lambaréné. S’havia convertit en un museu que ja no deixava entreveure qui l’havia freqüentat. Tanmateix, se’m posaren molts entrebancs a l’hora de visitar les zones més miserables –i n’hi havia una pila– d’un país riquíssim. Resultava molt turísticament incorrecte que jo els conegués.

Fins i tot m’he trobat amb casos més surrealistes encara: visitar un desert on han “reerigit” un monument desaparegut, però que una pel·lícula havia posat de moda; és el cas de Lawrence d’Aràbia. Els responsables de tal niciesa consideraven imprescindible tornar-lo a la vida.

I tot allò vessat ací em duu a una altra reflexió: la desaparició als llocs que m’he estimat d’allò que me’ls feia encara més estimats. Aqueix carrer de la vella jueria valenciana de la capital en què encara ensumava la gent que la va habitar i on hui hi ha un munt de botigues per a turistes; o aqueixa taverna on ens reuníem per canviar el món quan la dictadura, convertida en pub irlandès.

El mateix podria dir-se d’aquells barris on transcorregueren fragments de vida –o la vida sencera– de les figures literàries que tant ens han fet gaudir. En bastants casos, s’han convertit en “rutes literàries” … “turistitzades”. Fins i tot han assolit un aire similar entre elles. És el mateix que va ocórrer en el seu moment en aqueixos centres comercials mastodòntics que envaeixen el planeta, que són tots iguals a ells mateixos. Jo no hi veig massa diferències, per exemple, entre Aqua, Arena i el Centre Comercial El Saler i els seus bessons d’altres continents.

L’anterior podria ser també aplicable a alguns edificis emblemàtics que han estat o estan essent restaurats. Han aconseguit que comencen a assemblar-se perillosament els uns als altres. Exemples al nostre cap i casal n’hi ha també una pila… O la moda d’il·luminar-los de forma tan estrident que no ens deixen gaudir de les seues esplèndides façanes quan es fa de nit…

Espere que aquesta intuïció meua no ataque també la flora i la fauna dels diferents continents. Realment arribaria a espantar-me si un dia em trobés amb flora tropical al cim del Penyagolosa o la fauna del parc Kruger a les portes de la Llotja.

Molt em tem que el turisme actual haja deixat d’interessar-se pel món “de debò” i li atraga tan sols allò que tinga el màxim paregut possible amb el ja visitat –o menjat, o begut…

Si l’assumpte segueix per aquí, el meu únic consol serà que, per haver arribat a la vellesa, m’ho passaré menys traumàticament davant el televisor o una pantalla de cinema veient el que hauria estat per a mi una terrible decepció “en presència”.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top