Ucraïna i nosaltres

26/07/2022

Ens trobem a pocs dies que el papa Francesc –al qual s’uniran molts bisbes i creients de tot el món–  consagre la nació russa i la ucraïnesa al Sagrat Cor de Maria. Els catòlics ens considerem molt units a la vivència cristiana d’aquests dos països, i en primer lloc ens arriba molt al cor el fet que dues nacions de tan llarga vivència cristiana ara es troben enfrontades en una guerra desproporcionada i sense massa seny. Cristianisme i desproporció de forces són dos condicionants que ens arriben al cor: massa xiquets i mares i àvies exiliades i tota Europa ajudant els desplaçats ucraïnesos. Alguns parlen d’un canvi d’actitud pel que respecta a Europa quan la guerra era a l’Orient musulmà o quan es tracta d’acollir immigrants procedents d’Àfrica. Crec que tot té una explicació bastant senzilla sense anar massa lluny.

A Europa i a Amèrica hi ha hagut atemptats terroristes provocats i preparats per grups islamistes que fa difícil tenir les portes obertes per rebre‘ls entre nosaltres. No volem més guetos on la joventut no s’integre. En canvi, els refugiats d’Ucraïna són gent més propera a nosaltres, al nostres costums i visió de la vida. Recorde quan es va produir l’accident a la central nuclear de Txernòbil (1986) i a l’estiu vingueren colles de xiquets i adolescents a passar un mes en acollida a casa dels escoltes del Moviment Escolta de València i al campament de l’agrupament; cada deu xiquets/adolescents eren acompanyats per una intèrpret-educadora. Parlant amb la que acompanyava els joves que vingueren a Alaquàs, a l’Agrupament Scout Argila, li comentava que, malgrat ser difícil entendre’s amb ells, li comentava que hi havia menys distància entre València i Rússia que entre València i Tànger. Ella, estranyada, no em comprenia i li vaig fer la següent explicació: a Rússia celebren els diumenges com a dia setmanal de festa, com nosaltres, que parlem de la resurrecció de Jesús; mengen ous decorats per Pasqua, escoltem els vostres músics i llegim els vostres novel·listes, i vosaltres feu el mateix amb els nostres artistes i intel·lectuals; en canvi, del Marroc o de l’Alger no conec cap escriptor ni músic, fan la festa setmanal el divendres i celebren el Ramadà. Aleshores ho va entendre.

Ara no ha canviat massa aquella situació: els xiquets d’Ucraïna i els de Síria són igualment maltractats, però ens resulta més pròxim el sofriment dels europeus que no el dels asiàtics i africans (llevat dels xiquets saharians, que considerem més nostres per ser antiga colònia). Ara bé, no solucionarem el problema si el Sr. Putin i els seus militars no es fan vertaderament democràtics i comencen a respectar els drets dels pobles i les decisions democràtiques que puguen prendre els seus ciutadans. Per tant, continuem ajudant-los i fem tot allò que podrem perquè callen les armes.

Per una altra banda, el papa Francesc acaba de fer pública la constitució apostòlica Praedicate Evangelium sobre la Cúria Romana. El text arreplega i reglamenta moltes reformes que s’havien aplicat els darrers anys. Entrarà en vigor el proper 5 de juny, festa de la Pentecosta. La nova constitució dona una estructura més missionera a la Cúria per tal que estiga, cada vegada més, al servei de les esglésies particulars i de l’evangelització. Tots aquests canvis començaren amb les congregacions generals que precediren el Conclave de 2013 i consta de 250 articles. Cal destacar que la nova constitució confirma un camí de reforma ja aplicada quasi totalment en els últims anys a través de les fusions i ajustaments que s’han fet i que han donat lloc al naixement de nous dicasteris (ministeris). Entre les novetats més significatives trobem la unificació del Dicasteri per a l’Evangelització amb l’antiga Congregació per a l’Evangelització dels Pobles i el Consell Pontifici per a la Promoció de la Nova Evangelització; els dos responsables d’aquests dos organismes es converteixen en proprefectes perquè la prefectura del nou dicasteri resultant l’exerceix el mateix papa. Es crea també el Dicasteri al Servei de la Caritat, etc… Una part fonamental del document fa referència als principis generals, recordant que tot cristià és un deixeble missioner i que pot ser elegit per a treballar i exercir funcions en la Cúria Romana. A més a més, hi subratlla que la Cúria és un instrument al servei del bisbe de Roma i en benefici de l’Església Universal, i, per tant, dels episcopats i de les esglésies locals.

A poc a poc continuem acceptant un canvi que ens reporta senzillesa i descentralització, pèrdua del poder i esperem que aquesta remodelació podrà anar adaptant-se en la mesura de les possibilitats i necessitats en les organitzacions diocesanes tenint el mateix sentit: servei, senzillesa, descentralització. Sempre funcionarà millor un bisbat que presta servei que no un bisbat on es mana.