La revista degana en valencià

Ucraïna viurà

25/02/2022

Quadres d’una exposició és l’obra cabdal de Modest Mussorgski i possiblement una de les més conegudes del romanticisme musical rus. La peça recorre diferents quadres que representen escenes característiques de la vida, història i llegendes russes, totes interpretades segons el prisma del nacionalisme rus, el qual, com tots els nacionalismes, va gaudir de la seua concepció i esplendor en el segle XIX, en ple apogeu de l’imperi tsarista. Doncs bé, pareu atenció quan arribeu a l’últim moviment -sobretot en l’orquestració de Maurice Ravel-, conclusió i punt culminant de l’obra: una melodia poderosa i uns vents altius canten a l’uníson el que és una música que destil·la grandesa en cada nota. Majestuós, orgullós, desafiant, grandiloqüent. El títol i la inspiració que vol representar? La gran porta de Kíev.

L’actual Ucraïna és l’escenari d’un mite fundador del nacionalisme rus, que hi veu el bressol de la nació i la representació de la seua esplendor: la Rus de Kíev, l’Estat eslau més important i poderós de l’edat mitjana. Per a Rússia, Ucraïna no existeix. És la Petita Rússia com Bielorússia és la Rússia Blanca.  És irrellevant analitzar-ne la història, tots dos projectes polítics (nacionalisme rus i nacionalisme ucraïnés) es disputen el mateix relat i el mateix territori. Per tant, no hi ha convivència possible. Vladímir Putin ho ha tornat a explicitar per enèsima vegada aquests dies. No hi ha mitges tintes ni metàfores. Si d’alguna cosa no es pot acusar el bàndol rus, en aquest cas, és d’amagar les cartes. L’actual Estat ucraïnés està edificat damunt de terra russa; la llengua i la cultura ucraïneses no en són més que variacions regionals.

Sense entendre açò, no es pot entendre res del que està passant ara mateix en aquella latitud. Alerta: no parlem de Crimea, que no hi ha dubte que no és ucraïnesa històricament; ni de la regió coneguda en rus com a Donbass (la conca minera del Donets), de la qual no hi ha dubte tampoc que sí que és històricament ucraïnesa com no hi ha dubte tampoc que avui dia la seua població és majoritàriament pro-russa (no és ara moment d’analitzar-ne les causes, però). Aquests casos són més complexos i matisables, però només són que esquers o hams, segons es mire. Insistim: tota -tota- Ucraïna és terra russa. Així pensa Rússia i així pensa -i actua- Rússia. La resta és distracció.

En aquest sentit, doncs, tota aquesta retòrica a la qual estem assistint aquests dies des de l’altra vora d’Europa, a l’Estat espanyol del qual mengem la nostra dieta mediàtica, és tan epígon de la Guerra Freda com delirantment absurda. Una dreta espanyolista agressiva que condemna la invasió russa perquè així ho dicta l’OTAN, però que ho fa amb els mateixos arguments que l’imperialisme rus, i unes esquerres que volen veure-hi una lluita moral entre el feixisme i l’antifeixisme que no hi ha manera de trobar-la ni amb la ingesta quasi comatosa de peiot. Vladímir Putin com a representant de l’antifeixisme internacionalista. I ho diuen sense pixar-se de riure.

Si hi ha feixisme, n’hi ha a tots dos bàndols. D’una banda, sense complexos; de l’altra, disfressada de naftalina imperial. És tan senzill com que és una simple conseqüència retòrica. Putin ressuscita tot el folklore soviètic per a resignificar-lo com el que era en el fons -pur i dur imperialisme rus-, però això li serveix per a enganyar un parell de nostàlgics amb infinites ganes de ser enganyats; i, de l’altra banda, la particular llei del pèndol històrica que domina en la societat ucraïnesa tendeix a veure el comunisme com nosaltres des d’ací veiem el feixisme: com a la representació de la dictadura que varen patir. Per això ells toleren el feixisme i nosaltres tolerem el comunisme: perquè són les seues antítesis (ara bé, que se m’entenga bé: no estic equiparant ambdues ideologies ni estic afirmant que siguen dues cares de la mateixa moneda, simplement estic constatant com es veuen des de les societats hereves de dictadures d’inspiració d’una i d’una altra tendència).

Agafem, per exemple, l’episodi més fosc de la història del nacionalisme ucraïnés: la col·laboració entusiasta amb la invasió de l’exèrcit alemany en la II Guerra Mundial. Qualsevol ucraïnés que reivindique la figura de Stepan Bandera serà acusat de feixista. I, sí, efectivament: el més segur és que ho siga. Com ho era també Bandera i la seua organització de nacionalistes ucraïnesos, per descomptat. Però és que llavors podien ser cap altra cosa?

Tanmateix, com sempre, la història és molt més complexa que això. Quan els exèrcits de Hitler entren a l’URSS per Ucraïna, el país està eixint de la dècada en què va patir el que la historiografia local coneix com a Holodomor, acrònim de “mort per fam”: un genocidi brutal i planificat per part del poder soviètic que buscava destruir la nació ucraïnesa. Políticament… i físicament. Les xifres fan federat i els mètodes en fan encara més. Estem parlant d’un dels crims més massius i salvatges de la història de la humanitat, que seria perfectament comparable amb l’holocaust perpretat per l’Alemanya nazi si no fos per una diferència fonamental: Rússia -a diferència de l’actual Alemanya- el nega de manera radical. No va existir. Tot es tracta de propaganda capitalista o russòfoba, trieu la ignomínia que els vostres prejudicis ideològics s’estimen més.

Sense justificar què va passar o deixar de passar en la història de cap de les maneres, sí que podem entendre per què hi ha aliances segons quin vent bufe: l’enemic del meu enemic és el meu amic.

I és que, en definitiva, tot açò serveix per a explicar que, més enllà de casos puntuals o concrets, més enllà de vergonyes injustificables i sistemàtiques, més enllà de qui li ha pegat a qui a l’hora de l’esplai, hi ha un fet incontrovertible: Ucraïna no vol envair Rússia, sinó que lluita per la seua supervivència; Rússia, per contra, sí que vol envair Ucraïna, ja que la considera terra de la seua propietat.

En la història de la humanitat, segurament es poden comptar amb els dits d’una mà accidentada les vegades que un agressor es va definir com a tal. Hitler no va envair Polònia, sinó que se’n defensava (com, a propòsit, titulava de manera gloriosa l’espanyolíssim ABC en la portada). Tanmateix, la realitat pot ser polièdrica, sí, però també té manifestacions nítides i objectives. En aquest cas, Ucraïna té dret a viure, a existir. La resta, es mire com es mire, és accessori.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top