Tens 0 productes a la teua cistella
Al mes d’octubre passat, tenia lloc a València el congrés «Societat, drets i extrema dreta. L’ombra del capitalisme en el segle XXI», organitzat per la Fundació Primer de Maig. Una de les ponències de clausura, publicada en el número 90 de la revista porExperiencia de la fundació, anava a càrrec del professor d’Història Contemporània Ismael Saz, qui, partint d’una reflexió àmplia sobre les diferents formes d’extrema dreta, acabava emfasitzant que el nexe i el nucli de totes elles hauria sigut, tant en el passat com en el present, el nacionalisme. Un nacionalisme –afegia– reaccionari, regressiu i negatiu.
Que la nació va ser la peça clau de la dreta antiliberal històrica, això és, de l’emergida i desenvolupada en el període d’entreguerres, ha sigut destacat per alguns dels principals investigadors del període. Així ho feia, per exemple, Roger Griffin, politòleg i historiador britànic interessat a oferir una definició de feixisme, quan ressaltava que un dels seus elements fonamentals hauria sigut el seu ultranacionalisme, un terme que servia per a emfasitzar l’absoluta centralitat de la nació i la seua extrema exacerbació, suposant el seu desplaçament «más allá del espectro de los ideales sociales que son compatibles con la democracia liberal».[1] També ho feia una altra primera espasa dels estudis sobre aquest tema, l’historiador italià Emilio Gentile, a través de la proposta d’interpretar els moviments feixistes com a formes modernes de religió política, unes religions estructurades al voltant del principi nacional que, tenint en compte la seua centralitat, hauria experimentat processos de sacralització.[2]
L’exaltació i la condició nuclear de la nació, concebuda en aquell temps, de manera essencialitzada, és també un dels trets de la nova dreta radical, la principal manifestació de l’extrema dreta actual. El terme va ser proposat i popularitzat pel politòleg neerlandés Cas Mudde amb la intenció de donar compte d’una extensa família de partits polítics que, sorgits al llarg dels últims anys en diversos països i en resposta a les circumstàncies i reptes polítics del present, compartirien els suficients atributs com per a ser englobats i analitzats en comú. Així, partits com el Partit de la Llibertat d’Àustria, el Front Nacional francés, el Partit per la Llibertat d’Holanda, els Fratelli d’Itàlia i, en el cas espanyol, Vox, tindrien un cúmul de similituds que concediria la seua inclusió dins de l’esmentada categorització suggerida.[3]
Entre aquestes propietats, segons que s’ha dit, estaria el seu extremat nacionalisme, un nacionalisme que tindria, principalment, dues característiques ressenyables: en primer lloc, la de ser una forma de nacionalisme nativista; en segon lloc, la seua possible definició com un nacionalisme palingenèsic. L’interés d’un tret i altre resideix en la utilitat política que tenen, perquè tots dos es converteixen en armes ideològiques els efectes de les quals són visibles –d’ací la importància de la seua anàlisi– en el projecte polític proposat per aquestes formacions, inclús el que defensa Vox.
Començant pel primer, cal subratllar que la noció de nativisme ha servit per a remarcar que la idea essencialitzada de nació proclamada per la dreta radical conté, al seu torn i de manera inseparable, trets xenòfobs, atés que la seua aspiració és que els Estats estiguen habitats exclusivament per membres del grup natiu. Tant en el cas de Vox com en el d’altres partits, això es tradueix en un posicionament polític clarament contrari a la immigració, trobant en l’altre musulmà la seua perfecta alteritat i donant peu a postures islamòfobes. Es tracta, com es veu, d’un eficaç enemic extern que, no obstant això i en el cas del partit ultra espanyol, no exhaureix el desig d’homogeneïtat, perquè per a Vox l’enemic intern resulta tan fonamental com el forà a l’hora d’articular la retòrica nativista: tota forma de pluralitat o de sensibilitat nacional alternativa a l’espanyola és rebutjada per amenaçar Espanya, concebuda com una realitat homogènia, immutable i unitària. Des d’aquest punt de vista, una condició necessària per a la força que lidera Santiago Abascal és que les fronteres de l’Estat espanyol coincidisquen –indubtablement i urgentment– amb les de la nació espanyola, tal com ha argumentat Carles Ferreira.[4]
Això darrer està íntimament relacionat amb el segon tret que he destacat adés: amb la concepció palingenèsica nacional. Amb això es vol assenyalar com els discursos de la nova dreta radical –de forma molt similar, en aquest cas, a com va fer el feixisme històric, també una ideologia ultranacionalista i fortament palingenèsica– partirien de la idea que les seues respectives nacions estan en procés de declivi i decadència, buscant per a elles un renaixement (eixe és el significat del terme grec palingènesi). Precisament, la interpretació que fa Vox de tota demanda política, sentiment nacional o, simplement, postura descentralitzadora plantejada pels denominats nacionalismes perifèrics al·ludeix la idea d’amenaça i perill per a la integritat i existència d’Espanya, recorrent a un llenguatge polaritzat pel qual qualsevol atenció que se’ls preste representaria abocar Espanya a una caiguda –si no ruptura– perpètua.
Tant per al nativisme com per a la dimensió palingenèsica del nacionalisme dels partits de la nova dreta radical, la Història es presenta com una aliada d’excepció. En el cas de Vox, destacats medievalistes com Alejandro García Sanjuán o Ana Carrasco han posat de manifest que, no per casualitat, els seus períodes històrics predilectes són la Reconquista i el regnat dels Reis Catòlics. En el discurs històric assumit per la formació d’Abascal, l’una i l’altre, especialment la primera, són presentats –de manera acrítica i impermeable als avanços de la historiografia professional– com a esdeveniments fundacionals de la nació nativista: la consecució de la unitat gràcies a l’expulsió de l’estranger (musulmà, sobretot) i l’inici d’una Hispanitat catòlica i castellana que hauria homogeneïtzat Espanya. Poc importa que les ciències socials i la Història hagen plantejat que les nacions són construccions polítiques inexistents abans de la Revolució Francesa; per a l’ultranacionalisme de Vox, l’existència de la nació és premoderna –Espanya seria la nació més antiga d’Europa, han declarat els líders del partit en més d’una ocasió– i el seu naixement com a tal estaria unit a l’assoliment de la unitat. Les utilitats polítiques que un discurs històric d’aquest tipus tenen en el present són evidents per si mateixes: des de proclamar, com han fet noms destacats de Vox (el de Javier Ortega Smith, sense anar més lluny) que la Reconquista encara no ha acabat i que, per tant, és legítim expulsar els immigrants i lluitar contra l’amenaça islamista, fins a mantindre postures euroescèptiques per a interpretar que les institucions de la Unió Europea suposen una ingerència en la sobirania nacional espanyola.[5]
També per a esgrimir la dimensió palingenèsica del nacionalisme, la Història és una arma de valor extraordinari. En primer lloc, perquè tot discurs regenerador que parteix de la constatació del declivi nacional necessita, per tal de poder verificar aquesta caiguda, establir comparacions amb èpoques passades d’esplendor. Així, eixe imperi del Segle d’Or, ple de gestes, glòries i fites heroiques, que de manera rància i florida palpita en l’imaginari històric reelaborat per Vox –una narració, per cert, íntimament emparentada amb la que va dur a terme el franquisme sobre la història d’Espanya– funciona com un model en el qual inspirar-se per a eixir de la decadència. De nou, les utilitats polítiques presents són clares: per a una nació a la cerca del seu ressorgiment, tot canvi que altere les seues autèntiques essències serà concebut com un impediment per a evitar-ne el marasme. Així, polítiques que, segons la consideració de Vox, posen en perill l’essència relativament inamovible del que és Espanya susciten el rebuig més visceral. Entre aquestes, poden incloure’s les més variades, des de les que suposadament corrompen la institució familiar (com les lleis a favor del col·lectiu lgtbi) fins a l’atac permanent que fa el partit d’Abascal al feminisme, una «ideologia de gènere» que trastoca lʼ«ordre natural de les coses» o que, segons s’ha dit a vegades, atempta contra lʼ«España de bien».
El perill que aquest tipus de partits comporta per a la democràcia liberal és clar. Basta detindre’s en el discurs que esgrimeixen per a trobar-hi una retòrica bel·licista que parla d’amics i d’enemics, de perills i d’amenaces, de lluites i de salvacions que, posant la nació en el centre, ataca de facto i de manera real tot allò que altere la pàtria unitària i essencial (pocs exemples més eloqüents que la recuperació del terme profundament guerracivilista de l’anti-Espanya). Aquests partits juguen, no ho oblidem, dins dels marges democràtics i se senten en els nostres parlaments. Potser haja arribat ja el moment de no perdre de vista que, com concloïa Griffin quan analitzava la desfeta dels anys 20 i 30 de la centúria anterior, l’ultranacionalisme –siga de la tonalitat que siga– és poc compatible amb el pluralisme i implica un risc per a la democràcia liberal.
[1]Roger Griffin: Fascismo, Madrid, Alianza Editorial, 2019, p. 65.
[2]Emilio Gentile: «Fascism as Political Religion», Journal of Contemporary History, vol. 2 (3), 1990.
[3]Cas Mudde: Populist Radical Right Parties in Europe, Cambridge, Cambridge University Press, 2007.
[4] Carles Ferreira: «Vox como representante de la derecha radical en España: un estudio sobre su ideología», Revista Española de Ciencia Política, núm. 51, 2019, p. 81.
[5] Zira Box y Jesús Casquete: «La historia como campo de batalla cultural», en S. Forti (ed.), Mitos y cuentos de la extrema derecha, Madrid, La Catarata-FIM, 2023, p. 104-123.
Revista número 497. Desembre 2023.
