Un 25 d’abril per l’esperança

El 25 d’abril, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (Decidim) dugué a terme una jornada a Paiporta que volia fer palesa la necessitat d’actuar coordinadament entre els diferents col·lectius que treballen pel poble valencià. En aquest article, qualsevol dels ponents es pot veure reflectit, ja que són les seues paraules i els seus missatges[1].

El 25 d’abril de 1707 ens derrotaren, però no perdérem la dignitat. No recordem una derrota, sinó la constatació que, malgrat eixa derrota, continuem existint, alçats tossudament i lluitant pel nostre futur. No som un poble derrotat. La simple persistència ja és una victòria. I aquesta persistent resistència ens ha fet arribar fins als nostres dies defensant els nostres drets col·lectius com a poble, malgrat les fosses comunes i els murs de la vergonya.

Patim una ofensiva planificada i executada des de les institucions contra la consciència dels Països Catalans i contra cadascú d’eixos països: el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Els pressupostos autonòmics del PP i Vox són una declaració de guerra que aposta per la destrucció del territori per a benefici d’uns pocs, mentre s’abandona la gent major i deixen sense futur els joves. Un sistema capitalista que necessita destruir per a créixer, que fa guerres, expulsa i mata.

Paiporta és un símbol de resistència. Només una acció deliberada per part d’una de les grans economies del món pot explicar l’abandonament que patiren per uns freds càlculs electorals. En eixe context es donà la revolta de Paiporta contra Mazón, Sánchez i Felip, culpables per negar el canvi climàtic i per destruir el territori cimentant-lo per a construir més centres comercials i habitatges en zones inundables; d’haver-se oblidat del poble o de no consultar la població sobre els plans de reconstrucció.

Dihuit mesos després, encara és necessari estar organitzats davant l’abandó institucional que no fa la seua faena i, a més a més, intenta impedir que les diferents associacions i comités locals duguen a terme eixa ajuda quan encara estan assistint unes 300 famílies, hi ha molts trams de clavegueram inutilitzats i vora 400 ascensors que encara no funcionen. Ara, en poc temps, arreglaren els accessos als polígons comercials.

Sovint ens fan creure que som pocs, que estem a soles, però la realitat és una altra. Quan les columnes de voluntaris travessaren els ponts, demostraren que no som ni meninfots ni botiflers, sinó un poble digne que una vegada i una altra han intentat empetitir. Hem fet dimitir un president, però ara cal que vaja a presó i que dimitisca el Consell, que també és culpable. Cada col·lectiu que defensa el territori o els drets dels seus habitants genera un espai de poder. Aprofitem-lo.

No es tracta de triar entre llengua i habitatge, es pot defensar l’habitatge en valencià. Viure millor ha de ser sinònim de viure en valencià. El valencià ha de ser transversal en totes les lluites. Es pot reivindicar qualsevol cosa en valencià. Hem de teixir una aliança entre llengua, drets socials i el model econòmic. S’ha de construir xarxa per aconseguir un augment del benestar gràcies a l’esforç mutu. Necessitem la societat organitzada. Per sort, comptem amb mitjans com La Ràdio i Televisió del Poble, Ràdio Klara o la Veu del País Valencià per a trencar el silenci.

Les lluites quotidianes dels ciutadans són un reflex de l’opressió que patim com a poble i a la qual cal fer front de manera col·lectiva. Vivim un atac sense precedents per part del capital. No és casualitat la pressió turística que vivim els Països Catalans, conseqüència d’una política econòmica extractiva que ens vol empobrits, que ens expulsa dels nostres barris i ens sotmet a un mercat laboral precaritzat. Un sistema que posa els guanys econòmics per damunt de la població, donant lloc a una generació de geriatres i cambrers, que força l’emigració del nostre jovent i atrau mà d’obra immigrant, cercant, tots, una faena digna. On la població és expulsada dels seus barris per l’especulació immobiliària, mentre torna l’infrahabitatge i les xaboles.

Cal tenir poder polític en les nostres poblacions. Cal construir un país acollidor i integrador que puga treballar pels drets de les persones i dels pobles de la Mediterrània. El canvi només es pot fer de dues maneres: des de les barricades, (hui impensable), o des de les institucions. Les coses no es fan soles. Quan governem les institucions, cal canviar-les, si no no cal anar-hi. Vàrem tindre huit mesos i no ho férem.

Ells tenen clar el seu projecte: més submissió, menys valencià, més injustícia, menys llibertat. I això possibilita el menyspreu als valencianoparlants per part dels funcionaris (jutges, policies, guàrdies civils o metges) que haurien d’estar al seu servei. No ajuda gens que els nostres líders canvien de llengua quan travessen la línia Biar-Busot. Però som els fills del Tio Canya i ningú ens farà abaixar la cara. Quan toquen la llengua a Catalunya, a les Illes Balears o al País Valencià, ens toquen a tots. Si, malgrat tot, continuem parlant la llengua del Tio Canya no és per casualitat, sinó que és fruit d’una resistència sostinguda, sovint invisible, però profundament arrelada al poble.

“La consciència de no ser res si no s’és poble” exigeix una responsabilitat: la d’exercir com a poble i la de lluitar per eixe poble. Però també requereix esperança, una esperança que es reforça a cada pas que fem juntes. No és fàcil, però, si alguna cosa ens ha ensenyat la història és que la persistència és una victòria.

I para mostra un botó. Uns joves de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, amb l’ajuda de multitud d’entitats i particulars han posat en marxa el Correllengua Agermanat que, el mateix 25 d’abril, arribava a València per a unir-se a la manifestació que recorda cada any que som un poble alegre, combatiu i en moviment. Una arribada d’èpica almogàver, que diria l’amic Miquel de Fondoneria. Milers de persones, molt de jovent, senyeres i estrelades, pancartes, proclames, càntics i reivindicacions de tota mena. Cadascú darrere la seua pancarta, però caminant junts.

¿Podria tota aquesta força desplegada constituir una unitat d’acció per aturar els efectes perniciosos que encara hui ens arriben de la derrota d’Almansa, de la mà de Llanos Massó, Mazón, Rovira, Juberias o també de Sánchez i Díaz? ¿Seran capaces els diferents col·lectius que es manifestaren el dissabte de retindre tot aquest jovent? ¿Mantindrà el poble valencià eixa lluita sostinguda en defensa de la seua identitat i del seu dret a decidir com a poble?

Entre el bé i el mal, jo aspire a l’esperança.

[1] Zahia Guidoum (Decidim). Beatriu Cardona (Intersindical Valenciana). Josep Escribano (El Tempir). Rosanna Martínez (Escola Valenciana). Gemma Pasqual (Societat Coral El Micalet). José Pérez (Nau Albal). Raúl (Acord Social Valencià). Toni Valero (Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció), Peris Cano (Brigades Reconstrucció 29O). Presentats per Pedro Irles.