Un acte “botifleur”

Imatge de l’homenatge a les víctimes de la dana el passat dia 29 d’octubre. | Pool Moncloa/Fernando Calvo.

“Tot l’acte, de dalt a baix, va estar desenvolupat amb la llengua de l’imperi, sense tenir en compte que al nostre país hi ha més de tres milions de persones que tenim com a llengua principal el valencià”.

Llàstima que a l’interior del gran contenidor urbà que alberga a València la representació defectuosa de l’ADN humà se celebrés un acte tan allunyat de la nostra idiosincràsia i que els organitzadors, una vegada més, sols pensaren a blanquejar la imatge d’una parella que fa mesos que es troba en entredit a la xarxa de xarxes i fins i tot al paper “couché”.

Massa coses de què es van desenvolupar allà mateix aprofitant l’excusa de la presència de les famílies, tenien eixa olor de naftalina de tot allò que es dissenya a l’altiplà sense tenir en compte el territori en què ha de desenvolupar-se i és per això que van triar el blanc per al color d’unes flors que adornaven un cadafal amb una imatge evident a tomba que tirava d’esquena.

Tot l’acte, de dalt a baix, va estar desenvolupat amb la llengua de l’imperi, sense tenir en compte que al nostre país hi ha més de tres milions de persones que tenim com a llengua principal el valencià (barra català). Una referència al cantant Raimon per part de la conductora de l’acte (saforenca per a més senyes) una cançó interpretada per la Maria (segurament com a concessió a la cultura aborigen) i un fragment del Cant dels Ocells i del  “Concierto de Aranjuez” del mestre Rodrigo, van ser, juntament amb el “Moltes gràcies” del rei barbut, l’única presència de la nostra llengua en tot l’acte.

També resultà colpidor, escoltar les tres intervencions, totes elles en aquesta mateixa fonètica imposada pels organitzadors. Unes intervencions en què es va veure massa, la mà redactora dels dissenyadors de l’acte i la intenció clara d’aquest, d’ajudar a l’objectiu principal basat a subratllar la figura més alta de la sala com a conciliador i de procurar que les que havien de llegir la missiva, no es trencaren al mig de la lectura.

Per a acabar-ho d’adobar, les televisions estatals que es trobaven retransmeten en directe i els corresponsals internacionals presents en viu a la sala, van empassar-se la contradicció entre la interpretació del Cant dels Ocells del compositor Pau Casals, amb una imatge en pla curt de la corona de llorer rivetejada amb un llaç amb la coneguda “senyera de l’estanc”.

Però no acaba ací tot el que es va desenvolupar amb mirada “botiflera” al gran contenidor urbà de la ciutat de València, ja que els assistents van haver de seure en cadires impròpies per a un acte al qual van fer acudir dues hores abans del seu inici. La fragmentació dels homenatjats va aprofundir amb la sensació de solitud en què viuen. La disposició i segregació per blocs dels assistents, va marcar (una vegada més) el grup social al qual pertanyien.

Els reis, Pedro Sánchez i la presidenta del Congrés dels Diputats, Francina Armengol, en la cerimònia. | Pool Moncloa/Fernando Calvo.

Gràcies que hem sabut que el vestit d’ella, l’havia adquirit d’una tenda de disseny ubicada en la zona zero i que les càmeres de televisió van poder enregistrar tots els moments en què la parella va estar amb mitja dotzena de representants de les famílies homenatjades, no fos que més d’aquesta quantitat, muntara alguna gresca semblant a la que va rebre el parroquià del Ventorro.

“L’acte botifler del museu, afortunadament res va tenir a veure amb un altre viscut uns dies abans a un teatre de ciutat, on la mateixa quantitat de persones van aconseguir muntar una dansa del vetlatori molt més nostrada i amable.”

Llevat de tot el que signifique i d’algunes coses més que silencie per respecte a la data, la resta va estar molt lluïda i molt bonica a la llum de tots els comentaris i tertúlies posteriors fetes a les grans cadenes estatals. No obstant això, l’acte botifler del museu, afortunadament res va tenir a veure amb un altre viscut uns dies abans a un teatre de ciutat, on la mateixa quantitat de persones van aconseguir muntar una dansa del vetlatori molt més nostrada i amable.

Afortunadament, les concentracions viscudes sota la pluja en molts pobles afectats, van ser, una vegada més, la mostra de dignitat més fefaent d’un poble que es resisteix a doblar el genoll davant ningú i que, com la mata de jonc s’adapta al corrent, tard o d’hora aconseguirà fer prevaldre el seu valor.

Ah, sobre el parroquià del Ventorro, cap comentari perquè ja està tot dit i el que va veure tot el món deixa clara la demanda.