Un altre nou octubre

14/11/2019

Tot és inèdit menys el cel d’octubre, la blancor nuclear, picant, vertical, del sol del migdia, la nuvolositat trencada i la llum fugitiva, fosca, d’última hora de la vesprada. Al País Valencià, octubre és temps de recordar l’estiu –l’optimista prova d’allargar-lo a la mar com si no s’haguera mort ja en l’últim setembre–, temps de dies més curts i de jornades de celebració patriòtica més llargues. Enguany, l’actual Dia de la Comunitat Valenciana ha arribat envoltat de l’acostumada excitació oficial a la capital i dels acostumats balanços, centrats ara en respondre el dubte “com estem, els valencians?”, infinitament més econòmic que el metafísic i rebregat “què som?”. Així, una altra vegada, hi hagué el que més o menys tots coneixem: a València ciutat tornaren a desfilar les forces vives municipals, des de les joventuts froilanesques de Lo Rat Penat als capitans –coronels? generals?– de l’exèrcit i la guàrdia civil, passant per les respectives delegacions de l’esquerra indígena, decidides definitivament a disputar el lloc en els actes matinals al contingent huitcentista, sense oblidar els líders de Madrid, que agafaren el seu AVE d’anada i tornada. Ignore si Pablo Casado tingué temps per a anar a la Malva-rosa a banyar-se els peus. Sí que sé que anava de blau.

La desfilada, clar, davallà entre els coneguts crits, amenaces, visques i aplaudiments, repartits a banda i banda segons el judici sumari de grups de nostàlgics de Felip II, que mai no falten a l’esdeveniment. Al capdavall, la processó dita cívica és el seu Port Aventura anual. Enguany, fins i tot, vaig poder presenciar com una octogenària treia forces dels confins dels seus budells per a intentar arrancar una bandera a algú que s’havia equivocat d’època: pensava, ingenu, que podia passejar lliurement amb el símbol que li vinguera de gust. Perquè la cosa, el 9 d’Octubre, va de símbols.

Al Palau de la Generalitat, mentrestant, es lliuraven premis i es feien discursos: la diversitat, l’entesa, el pacte, tot allò. El president Puig va dir, molt seriós, que a ell i al seu partit i als valencians en general se’ns estava acabant la paciència amb el finançament. Però ja sabem que ell i el seu partit i els valencians en general tenim molta paciència en aquestes qüestions. En l’aire suraven encara les paraules de Pedro Sánchez de feia pocs dies: “Más que del problema valenciano, hay que hablar de un proyecto nacional”. Llavors, a fora, es dramatitzava aquest “proyecto”: a la plaça d’Alfons el Magnànim, sota els peus de Jaume I, sonava, primer, el per a ofrenar i, després, l’himne monàrquic d’Espanya. Si som justos, en tot cas, cal reconèixer que el to ha canviat –les paraules, fins i tot–, i que els dirigents valencians han tractat de netejar la imatge corporativa, de posar l’emergència del finançament en l’agenda, de menejar alguna peça en el tauler de joc estatal… i poc més. I és que alguna cosa ha de dir el País Valencià, supose, amb els seus cinc milions de població, en un Estat de quaranta.

Ací, doncs, arriben els balanços, que vaig llegir atentament mentre dinava i brindava amb els amics, perquè era dia de festa. Deia Víctor Romero en El Confidencial –El Confidencial!–, que els valencians s’allunyen d’Espanya “y nadie se está dando cuenta”. Allunyar-nos, segur? L’article, en el fons, només refregia el que tot el món amb prou d’interés ja sap: que el País Valencià s’ha empobrit progressivament durant l’última dècada, que està infrafinançat, que viu del turisme i de la rajola i de poc més i que, en termes generals, l’Estat espanyol suposa una estafa econòmica en què guanya Madrid i nosaltres, tres províncias y una región, paguem. Bé, no deia “estafa”, però tampoc costava tant llegir entre línies. Romero recollia les referències fetes per Puig en el seu discurs al dumping fiscal de la Castellana i  certificava de passada els avantatges lligats a l“efecte capital” que els fa “permitirse reducir impuestos”. Ara bé, totes aquestes crítiques impliquen l’existència projecte polític, de país, que puga corregir tot l’anterior? Hi ha una alternativa, vaja, més enllà de processons cíviques centralistes –centralistes de València– i de demanar un “finançament” del qual no es parla als bars? Em permetreu el dubte, almenys. Perquè, sincerament, què som, els valencians, a hores d’ara, i què volem ser en el futur? Quina autoconcepció política sobre la qual bastir aquesta alternativa? Francesc Miralles s’atrevia a donar-ne algunes claus des de les pàgines de Valencia Plaza –Valencia Plaza!–: “Somos un país de aluvión, que se ha formado por sucesivas olas de migración”, gents sedimentades –de vegades perseguides, extirpades, esborrades brutalment, com els moriscos– en una “región europea de tamaño y población media con un buen clima y una inmejorable posición geográfica” però també “expuesta como pocas a los rigores de la emergencia climática”. No, ni nosaltres ni el món ja no som els de 1962. Ni els de 1982: han vingut altres onades, noves generacions des de dins però també des de fora. S’han produït moviments inèdits i d’una importància cabdal a l’hora de transformar –una vegada més– el paisatge i els qui l’habiten. Miralles es quedava, des de la seua experiència, amb els nouvinguts que havien assumit “la valencianidad, el idioma, el compromiso, es su elección consciente, no algo heredado”. N’han sigut molts, és cert. Allò del país, en el fons, no ha sigut mai cap qüestió d’estirp, sinó de voluntat, com ha sancionat reiteradament la història, i molt dramàticament durant el segle XX. No parlà dels qui no, però: dels que rebutgen tot allò o simplement naixen en regions històricament valencianes on la identitat del personal ja és una altra. “Hi ha algún castellà?”, cridava el síndic als oriolans quan el seu penó, l’Oriol, havia de baixar pel balcó. “No!”, responien, i llavors afegien “pos que baixe”. Tot allò s’acabà quan arribaren els borbons i, després de saquejar la vila, enderrocaren el castell i moltes coses més. Havia acabat probablement abans, de fet. I no és ja Oriola, o Torrevella. Són totes les comarques: aneu, si voleu i Toni Cantó no mira, a algun pati d’escola i pareu l’orella. Perquè importarà, pense jo, en quina llengua parlen els qui són el futur. O potser ja no importa. Miralles no parlà de desvertebració, doncs. El seu, en el fons, era un text amable: el pessimisme excessiu embafa, és cert. Sí que ho feia el periodista Moisés Pérez, en demanar opinió als autors de l’últim llibre de la Fundació Nexe, oracle del valencianisme. És possible, encara, presentar una alternativa de país? Per a tot el país, dic: d’Oriola a Vinaròs, sense que aquesta siga el purisme suïcida o la claudicació final, la dissolució nacional i l’annexió al bocatacalamarisme de sol i platja?

Quin projecte? Torne a repetir-ho. A mi se m’acaben les línies, ja. Al carrer Colón de València, més tard, les manifestacions de l’esquerra –n’hi havia dos– avançaven blindades, perquè es veu que ja hem assumit tots que per a reivindicar segons quines ideologies es necessita anar amb escoltes. En un bar, uns nazis eren continguts per la policia. Darrere de les teulades, aquella llum fugitiva, fosca, d’última hora de la vesprada, se n’anava ja. En Alacant, diuen, van fer uns focs artificials, unes danses…

Article publicat al número d’octubre 452