Tens 0 productes a la teua cistella
El 29 d’octubre de 2024, la dana va colpejar amb violència l’Horta Sud, la Plana d’Utiel i la Ribera. Carrers convertits en torrents, habitatges arrasats, serveis bàsics interromputs, i el que és més greu: 224 persones hi van perdre la vida. Va ser un d’aquells moments que posen a prova no sols les infraestructures, sinó també la política i la capacitat de lideratge institucional. Un any després, l’aigua ha marxat, però el record hi continua present. I, sobretot, continua viva una mobilització ciutadana que ha desbordat qualsevol intent de tancar el tema des de dalt.
En les catàstrofes és habitual que la solidaritat inicial es diluïsca a mesura que passen les setmanes i que el soroll de l’actualitat en soterre el record. No ha estat així. Mes rere mes, grans manifestacions han mantingut viva la reivindicació. Ni tan sols l’estiu, que sol esdevindre un període de silenci i pausa, ha aconseguit frenar-la. En ple juliol i agost, quan el calendari i les altes temperatures dicten descans, els veïns continuaven amb pancartes i actes de denúncia, recordant que les seues cases, els seus carrers i les seues vides encara necessiten respostes, però també una gran marea ciutadana els està donant suport (a diferència del que vam veure anys enrere amb les víctimes de l’accident de metro). Aquesta persistència ha estat, potser, la gran novetat política que ha deixat la dana: un moviment ciutadà que no s’ha apagat i que ha sabut marcar l’agenda amb constància, sense caure en el discurs fàcil de l’antipolítica.
I és que el més fàcil hauria estat caure en el discurs antipolític, en el «tots són iguals» o en la crida a una mà dura, un terreny sempre favorable per a l’extrema dreta. Però les protestes han sabut evitar eixe parany. Lluny d’alimentar un malestar difús i genèric, s’han concretat les demandes i s’han assenyalat responsables amb noms i cognoms: principalment Carlos Mazón i el seu govern, com a màxims responsables de la gestió. La indignació, per tant, no s’ha traduït en un rebuig a la política en majúscules, sinó en una denúncia clara contra una gestió concreta i lamentable. Aquesta capacitat de canalitzar la protesta cap a objectius definits ha evitat que es convertira en un caldo de cultiu populista i incendiari, i alhora ha dotat el moviment ciutadà d’una força política molt més efectiva.
«El més fàcil hauria estat caure en el discurs antipolític, però les protestes han sabut evitar eixe parany i assenyalar responsables concrets»
En canvi, la resposta institucional ha quedat atrapada entre promeses i anuncis que no han aconseguit traduir-se en fets tangibles. En les primeres setmanes, Mazón i el seu govern van voler projectar la imatge de rapidesa i eficàcia –actitud que no van tindre en el moment de la catàstrofe ni els dies següents–, amb declaracions solemnes i anuncis de línies d’ajuda i de noves infraestructures. Però, amb el pas dels mesos, la percepció social s’ha anat inclinant cap a la decepció: tràmits lents, retards burocràtics, ajudes que no arriben, compromisos que s’endarrereixen sine die. Cada titular ha pesat més que l’anterior, i el relat que pretenia enfortir la reputació del president valencià s’ha anat convertint en un llast, fins al punt que 8 de cada 10 valencians vol la seua dimissió (segons una enquesta del Levante-EMV publicada el passat mes de maig).
A més, la gestió comunicativa ha estat un altre error de manual. El Consell ha volgut centrar-ho tot en la recuperació, posant el focus en obres anunciades i en promeses de futur, però cada vegada que emergia un nou detall sobre la seua incompetència del 29 d’octubre, la narrativa oficial quedava desbordada. El problema no és només que Carlos Mazón no estiguera aquell dia on tocava i estiguera en un dinar fins a no sabem quina hora, o que la consellera encarregada d’emergències mentira sobre l’Es-Alert, sinó que després s’hagen volgut amagar darrere d’enganys i mitges veritats. Les poques coses bones que s’han fet han quedat tapades per la memòria d’una absència clamorosa i per la incapacitat de reconéixer-la. En comunicació de crisis, la primera lliçó és assumir responsabilitats i parlar clar; el que ha fet Mazón i el seu govern, en canvi, és actuar com si res no haguera passat, un error que ha multiplicat el seu descrèdit.
«Cada titular ha pesat més que l’anterior, i el relat que pretenia enfortir la reputació de Mazón s’ha convertit en un llast»
En comunicació política, les crisis poden ser trampolins o abismes. Si es gestionen amb transparència, rapidesa i empatia, reforcen els lideratges; si no, posen en evidència totes les febleses. En el cas de Carlos Mazón, la dana s’ha convertit en un espill incòmode que reflecteix més fragilitat que no autoritat. No només pel retard en les ajudes o per les promeses incomplides, sinó sobretot per la manera com es va gestionar la comunicació: un president absent el dia clau, un relat oficial basat en mitges veritats i moltes mentides, i un intent constant de posar el focus en la recuperació mentre la memòria col·lectiva continuava tornant a aquella imatge d’incompetència inicial. El Partit Popular, tant a escala valenciana com estatal, ha intentat projectar-lo com un president gestor, capaç de convertir la catàstrofe en una oportunitat per a consolidar la seua imatge, i no ha estat capaç. El temps hi ha jugat en contra: dotze mesos després, cada notícia nova sobre la gestió de la catàstrofe ha anat reforçant el seu descrèdit.
La comparació és inevitable: d’una banda, una ciutadania que resisteix, que no s’atura i que ha sabut sostindre la pressió durant un any; de l’altra, un govern que es desgasta a colp de titular i un president incapaç de reconduir el relat ni d’assumir responsabilitats. La dana ja no és només un episodi meteorològic, sinó un símbol polític que reflecteix la solidaritat i la resiliència des de baix enfront d’una gestió institucional i comunicativa marcada per les absències, les mentides i una reputació cada vegada més erosionada. L’aigua es va endur moltes coses, però ha deixat un missatge ben clar: la mobilització ciutadana és capaç de resistir el temps i les dificultats; el lideratge polític, en canvi, pot ofegar-se en les seues pròpies contradiccions.
Revista núm. 517, pàgs. 42-43. Octubre 2025.
