Tens 0 productes a la teua cistella
El passat 24 de febrer en va fer un any. La bona notícia és que, la setmana passada, els think tank més influents dels Estats Units d’Amèrica (EUA) començaren a suggerir que calia finalitzar el conflicte. No afavoria ningú del bloc ucraïnès, deien ara…
Aquest conflicte no n’ha estat el primer important del segle XXI. N’hi ha hagut, massa i tot, d’enorme transcendència. Tanmateix, poc en sabem els occidentals. A més de preferir mirar-nos el melic, els mitjans de comunicació, en lloc d’informar-nos, ens desinformen.
Els conflictius EUA
Des de la Primera Guerra Mundial, han estat implicats en gairebé tots els conflictes mundials. Si bé ens volen fer creure que indirectament, han exercit i exerceixen una gran pressió i influència directes.
Per no allargar-nos massa, en recordarem alguns esdevinguts després de la Segona Guerra Mundial. Els dos primers tingueren lloc a l’Extrem Orient —Corea i Vietnam—, encara que també hi hagué intervencions poc conegudes però acarnissades a Àsia, com ara Laos.
Quant a la “Guerra Freda”, aconseguiren que el bloc capitalista visqués enfrontat al soviètic. Ni tan sols la caiguda de l’URSS i, per tant, del comunisme va comportar el declivi de les hostilitats.
Un exemple d’aquella “Guerra Freda” fou la crisi dels míssils soviètics a l’illa de Cuba el 1962. La humanitat va estar a punt de desaparèixer per l’enfrontament entre Nikita Jrushchov (URSS) i John Kennedy (EUA). Fins no fa massa, però, no hem sabut que Kennedy va prometre que mai no envairia l’illa ni permetria que ningú no ho fes a canvi de la retirada dels míssils…
La intransigència dels EUA es va fer palesa quan Saddam Hussein d’Iraq, Muamar el Gaddafi de Líbia i els talibans afganesos li van oferir el cap d’Osama Bin Laden duent-li’l al Pakistan: s’hi va negar. Nosaltres, però, no en vam ser informats.
Els EUA han optat en múltiples ocasions per potenciar conflictes arreu del món en lloc d’intentar solucionar-los.
Els darrers conflictes armats més rellevants
Entre el 1990 i el 2021 n’hi ha hagut 59 en 50 països. En 2021, encara en quedaven vora un 29% i un 50% havia arribat al final gràcies a acords de pau. Sols un minso 10% s’han resolt mitjançant la victòria d’una de les parts, la qual cosa confirma el que deia Clausewitz2: que poques vegades hi ha hagut vencedors clars entre els humans. Quant a la resta, 2 conflictes es desintegraren i un 14% han entrat en el “limbe”: són els més oblidats i enquistats.
Amb tot, els EUA prefereixen les cloendes bèl·liques, malgrat haver guanyat sols una guerra: la invasió de l’illa de Granada el 25 d’octubre del 1983. Desembarcaren al voltant de 7.000 soldats i es trobaren al davant 1.500 soldats granadins i 784 cubans, inclòs el personal diplomàtic i els seus familiars.
Per què prefereixen continuar lluitant si l’èxit és tan migrat?
El paper dels mitjancers en els conflictes bèl·lics
Gràcies a ells, la majoria acaben en acords de pau, si bé depenen de llargues i complexes negociacions entre els implicats.
Ara bé, les grans potències no han estat bons mitjancers. Una excepció podria ser la Xina en el conflicte rus-ucraïnès.
Els millors mitjancers fins ara han estat Nacions Unides, alguns organismes regionals i petits països, com Noruega.
Models bèl·lics
Sols un 7% han estat guerres entre dos Estats. El 93% han estat internes, la qual cosa no significa que hagen estat civils. De fet, la combinació de diferents models i la internacionalització son els factors més abundants.
On sorgeix la confusió és en l’àmbit de la terminologia, que depèn dels qui hi participen: rebel·lió, alliberament, operació especial…
Per tal de neutralitzar-la, el Comitè Internacional de la Creu Roja els engloba en el terme “conflictes armats no internacionals”, perquè incideixen negativament en el dret humanitari, l’ajut de tercers països, l’intervencionisme i l’ajuda humanitària.
Motors dels conflictes bèl·lics
En ordre decreixent, els trets més destacats i freqüents que inciten a iniciar-los o continuar-los són: la religió; les demandes d’autogovern; les disputes ètniques comunitàries, etnopolítiques i d’identitat; i les lluites pel poder polític on entren la corrupció, l’autocràcia, el nepotisme, la dictadura, la repressió, el frau electoral i les marginacions territorials. Es tracta, sobretot, d’un afany de control.
Comentari a part mereixen les velles colònies. El 60% dels països en guerra des del 1991 foren colònies i aconseguiren la independència en la segona meitat del segle XX. Són països “joves” i la majoria estan en Àfrica.
Condicions prèvies dels conflictes
Els antecedents bèl·lics o molt conflictius pròxims; el pes geopolític del país; els conflictes regionals que duen a la partició d’un país; un Estat en fase de construcció; la crisi, la inestabilitat política permanent i la manca de governabilitat; la rivalitat entre líders polítics; la corrupció, la impunitat, la dictadura, la militarització, les marginacions i els greuges territorials, l’absència d’una estructura democràtica sòlida en regions en conflicte, les divisions ètniques o comunitàries conflictives, les divisions religioses conflictives i el sectarisme bel·licós; l’estigmatització, la manipulació, la venjança ètnica o religiosa, l’odi racial i l’etnopolítica; la cultura de la violència i odi arrelat; i, finalment, els conflictes per la possessió de terres, recursos energètics o miners, etc.
Com afecta l’àmbit militar als conflictes
La asimetria quant a la capacitat militar; la proliferació d’actors armats; les escissions i les dissidències en els grups armats; la variabilitat de les milícies; el paramilitarisme; les intervencions externes i les internacionalitzacions dels conflictes; la dependència externa; les operacions de manteniment de la pau; la criminalització dels actors armats; el fracàs de les desmobilitzacions; el finançament dels actors armats mitjançant recursos naturals del país i saqueig; i, finalment, els excessos i la impunitat de les forces armades.
Mètodes que inciten al conflicte i conseqüències a curt i llarg termini
Quant als mètodes: el terrorisme; la contrainsurgència; el yihadisme; el genocidi; els càstigs col·lectius; els atacs importants contra la població civil; els atacs sexuals sistemàtics contra les dones; el saqueig i el bandidatge; les violacions massives dels drets humans i del Dret Internacional Humanitari; la destrucció, el deteriorament o el difícil accés als serveis bàsics (sanitaris, educatius, aigua, electricitat…); el control o restriccions a l’ajut humanitari; el bombardeig sobre la població civil; el bloqueig i l’assetjament a les ciutats i el bloqueig a ports d’entrada d’ajut humanitari; l’incendi de poblacions; la política de terra cremada; i la guerra química.
Quant a les conseqüències: desplaçaments i població refugiada de forma massiva; augment de la pobresa; inseguretat permanent; col·lapse econòmic; destrucció de les infraestructures bàsiques; divisió o partició del país; crisi i inestabilitat política permanent; manca de governabilitat, militarització, augment de la inseguretat alimentària; i enorme letalitat.
Com s’hi ve el futur
En la segona dècada del segle XXI, els EUA estan deixant de ser la primera potència mundial en àmbits com l’econòmic, el militar i el polític. La Xina és una vella potència que ha ressorgit i ha avançat en tot. Alemanya i el Japó ocupen el tercer i quart lloc. Rússia destaca militarment, però és inferior econòmicament a França i el Regne Unit.
Anem per feina…
Si volem treure’n l’entrellat de per què i com passa el que passa, el primer que ens hem de preguntar no és tant “Qui és l’assassí” com “Qui mana de debò”…
Doncs, vet aquí que “la mare dels ous” és una multitud d’empreses, conglomerats, fons i grups econòmics amb una immensa capacitat per a influir i decidir què volen que es faça en els àmbits econòmic i polític, perquè controlen xifres de bilions i són molt més forts que la majoria d’Estats del planeta.
No ens deixem enganyar: tenen la seu social en un lloc, però el seu poder s’estén per tot el globus terraqüi i determina el curs de les coses i de les nostres vides, tan individualment com col·lectiva.
No podem permetre’ns el luxe d’oblidar-ho…
Els Estats hegemònics de la Terra
Els més poderosos son els EUA i la Xina, encara que no amb el mateix potencial. Després, Alemanya i el Japó a un nivell més igualat. En tercer lloc, el Regne Unit i França. Finalment, Rússia.
Quant a la relació entre ells, els EUA, la Xina i Rússia viuen en una pugna constant. El primer, per mantenir el poder. Els dos restants, per ampliar-lo. Els dos primers s’enfronten en molts camps i el tercer, a nivell militar.
No sabem què s’esdevindrà a conseqüència de la gran rivalitat entre els EUA i la Xina. Esperem que no siga per via militar, ja que implicaria el final de la nostra espècie i de moltes altres vives.
Rússia està ancorada en el passat i la seua influència podria decaure si sols depèn del seu potencial militar que, al cap i a la fi, resulta sempre improductiu.
I la Unió Europea?
Encara és la tercera economia mundial, semblant a la dels EUA, però superada ja per la Xina. Abans, n’era la segona.
Ara bé, és la primera a invertir a l’estranger i ha augmentat les seues despeses en investigació i desenvolupament (I+D), encara que també en aquest segon àmbit ha estat ja superada per la Xina, que, de moment, lidera el llistat de països amb més exportació d’alta tecnologia.
Quant a l’àmbit polític, la seua influència és ja deficitària en el planeta i continua essent liderada per França i Alemanya.
I la democràcia?
No arriba a allò desitjable a la Xina i a Rússia, si bé la primera es preocupa força pel benestar material de la seua població. És sectària a l’Índia i en clar descens als EUA.
Tot i això, és un tema que hauria de causar-nos inquietud, perquè sols una ciutadania molt atenta, solidària i connectada entre si pot exercir un contrapès important als nombrosos poders existents, sobretot quan molts d’ells no estan subjectes a cap tipus de control estatal o internacional i estenen els seus tentacles onsevulla.
1 La base d’aquest article ha estat Hegemonías, Bloques y Potencias en el siglo XXI. El orden mundial tras la guerra de Ucrania, de Vicenç Fisas (Ed. Catarata) i La retirada. Irak, Libia, Afganistán y la fragilidad de Estados Unidos, de Noam Chomsky & Vijay Prashad (Ed. Capitán Swing).
2 En la seua magna obra De la guerra (1832).
