La revista degana en valencià

Un any sense Gerard Miquel

30/08/2022

El Capellà de les ratlletes. El pare Tosca i el plànol de València

Manel Gimeno i Rafa Higón

MuVIM, 2021.

Es pot aconseguir de forma gratuïta al propi museu.

Gerard Miquel no era un xiquet molt distint de qualsevol altre de final dels setanta. Per això llegia tebeos. Tots els que queien a les seues mans. Aquells més cars, com podien ser els d’Astèrix o Tintín, els canviava amb els seus companys de La Comarcal. Allí, a l’escola, li van inculcar la importància del dibuix en la formació integral de la persona i l’amor per la nostra llengua, dos trets que l’acompanyaren tota la vida.

Tímid per naturalesa, moltes vegades utilitzava el dibuix i el còmic per a expressar-se. Perquè Gerard volia ser dibuixant de tebeos des de ben menut, i aprofitava qualsevol oportunitat per a publicar les seues obres, ja fora formant part de la redacció del full parroquial de l’Olivar (La Fulla de l’Olivar) o il·lustrant el butlletí del seu grup escolta Argila d’Alaquàs, on també va deixar la seua empremta i un bon grapat d’amics.

Al 1986, Carmen García Jubete, que coneixia Gerard i altres joves d’Alaquàs i Aldaia interessats a dibuixar còmics, va decidir crear un concurs. El que en principi seria una cosa local, es va transformar en el certamen més important per als dibuixants novells valencians i més tard de tot Espanya. Gerard va viure una gran evolució gràfica que el va aproximar a l’estètica de la Nova Escola Valenciana. En 1989 va guanyar finalment el Còmic d’Alaquàs.

Però la dècada dels noranta no era un moment massa adequat per a dedicar-se al dibuix de còmics, ja que les poques editorials existents publicaven material estranger en lloc de nous autors d’ací. Per eixa raó, professionalment es va dedicar cada vegada més a la il·lustració tant en el camp del llibre infantil com treballant per a distints estudis de disseny i agències publicitàries.

Paral·lelament, Gerard continuava publicant historietes a diversos fanzines i arribà a coeditar Fancomic, una revista que s’editava conjuntament amb un disc de grups emergents. Fancomic era una revista de gran format on podien trobar-se còmics de tot tipus i d’una qualitat gràfica variada. Per això Gerard va decidir editar el seu propi fanzine, Kovalski Fly, en 1994. El Kovalski era una publicació de grapa més convencional, amb format de còmic-book. Segons el creador, pretenia combinar l’underground americà amb les tradicionals revistes espanyoles de tebeos, com Tío Vivo.

Kovalski Fly suposava una quantitat de treball extra per a Gerard, que s’encarregava de captar dibuixants novells, d’aconseguir patrocinadors i locals on vendre’l i també nous subscriptors que mantingueren econòmicament el projecte. Encara que en eixa època hi havia una gran quantitat de bons fanzines, el Kovalski va guanyar el Premi al Millor Fanzine al Saló Internacional del Còmic de Barcelona en 1997. Per aquella revista van passar diversos dibuixants com Pedro Vera, Lalo Kubala, Vicente Montalbá, Oliveiro Dumas, Luis Durán, José Parrondo, Manel Gimeno, Sento Llobell, Galdric Sala, Almela, Coca Vilar o ell mateix. La dedicació total de Gerard a l’ofici d’il·lustrador, juntament amb altres factors, va provocar la desaparició del fanzine en 2000.

Des d’eixe any, Gerard va realitzar diversos treballs d’il·lustració per a empreses i institucions, entre els quals destaquen els que va fer per a diverses campanyes solidàries, ecologistes i per la nostra llengua. Gerard mai es va oblidar del còmic i la narració gràfica. Va realitzar auques per a l’Ajuntament d’Alaquàs i el de Gandia, còmics infantils per a la revista en aranés Era Garbèra, còmics educatius per al Museu de Prehistòria de València i una novel·la gràfica, Yo fui guía en el Infierno, que li va portar quasi deu anys de feina mentre realitzava altres projectes.

Mai sabrem on podria haver arribat, ja que ens va deixar fa un any, el 12 de març de 2021. Des d’eixa data, diverses iniciatives dels diferents grups d’amics que va deixar s’han encarregat de mantindre viva la seua memòria tant a Alaquàs com a València. Primerament, el grup d’amics que va coincidir amb ell al Kovalski Fly va decidir fer un número especial en el seu honor. Es va editar al juliol mitjançant una campanya de micromecenatge que va ser un èxit. Hi participaven els anteriorment mencionats i altres com Paco Roca, Óscar Mora, Javier Gay, César Tormo, Tamayo, MacDiego, Ismael Rumbeu, Txemacantropus, etc.

A finals d’agost es va inaugurar, per iniciativa del grup d’amigues i amics de Gerard Miquel i el patrocini de l’Ajuntament d’Alaquàs una gran exposició retrospectiva al Castell Palau, amb més de dues centes obres i revistes dels més de trenta anys de carrera de Gerard. Part d’aquesta mostra es va exposar a Sagunt al novembre, en el marc del Festival Splash!, on també van decidir fer-li un homenatge i atorgar-li un premi.

A l’octubre, una gran quantitat d’amics, capitanejats per la pintora Carme Mateu, ens vam reunir per a pintar un mural en una cèntrica plaça del seu poble, basant-nos en un dibuix que va realitzar en 1999 per a la portada de la revista Laetare.

Dins de l’àmbit més acadèmic, s’han realitzat xarrades en record de Gerard i la seua obra tant a les Jornades del Còmic de 2021, al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, com al Saló del Còmic de València d’aquest mes de març. També al saló, una mostra recollia algunes de les seues millors portades de còmic.

Com em va dir una vegada Lalo Kubala: «Potser perquè tenia molt poc d’ego, Gerard no arribà a obtindre el reconeixement que sens dubte mereixia. Però, com que era honest i entusiasta, mai no renuncià als seus somnis i aconseguí viure durant dècades dels seus dibuixos».

L’alegria de viure. Festes i costums valencians

Mique Beltrán

Edicions Bromera, 2021