La valenciana Lucía Casañ reimagina el futur amb ‘Un bany propi’

Al mes de març es va projectar als Cines Babel de València la pel·lícula ‘Un bany propi’ (2024), amb el posterior col·loqui de la directora, la valenciana Lucía Casañ. El llargmetratge es tracta d’una relectura personal del clàssic ‘Una habitación propia’, de l’escriptora Virginia Woolf. Casañ dedica el film a les seues iaies, dones que no van poder gaudir d’un bany propi.

Afirmava Virginia Woolf que “l’única vida emocionant era la imaginaria”. Partint d’aquesta proclama, Lucía Casañ escriu i dirigeix ‘Un bany propi’: un conte surrealista protagonitzat per Antonia (Nuria González), una ama de casa de 65 anys que escapa en secret de la seua rutina escrivint en banys aliens. Conseqüentment, el seu home Alberto (Carles Sanjaime) haurà de viure multitud d’escenes esperpèntiques. Aquesta contradicció es reflecteix amb una interpretació aparentment hieràtica entre ells, mostrant el problema que travessa la parella.

La directora afirma que va influir-se en gran manera de l’argument del film espanyol ‘El anacoreta’ (1976) i del seu protagonista Fernando Fernán Gómez, qui es refugia de la societat capitalista en un lavabo. Si més no, en la pel·lícula valenciana l’extravagant Antonia convertís el seu bany en una estància que no és funcional, sinó que és un lloc per a l’encontre. És a dir, la pel·lícula rebutja la idea de viure el món en soledat i aposta per la creació d’espais compartits on ens puguem comportar de manera diferent als estereotips establerts per la societat. Cal destacar que la cinta presenta un desenvolupament dramàtic que combina amb tons còmics, com per exemple els personatges d’Amparo Báguena o el d’Antonio Martínez “Ñoño”, o la veu en off de la protagonista.

Amb tot, una cosa està ben clara: a mesura que comparteixes l’espai amb algú, aquest es resignifica. Aquesta idea s’observa amb la convivència de la parella, la química dels quals acaba traspassant la pantalla. Lucía Casañ explica que els seus iaios es donaven sempre tres besets abans d’anar a dormir; aquesta idea de quotidianitat s’extrapola en la ficció cada matí amb un beset a la galta i un altre a les espatlles.

Fotograma de la pel·lícula ‘Un bany propi’.

Els plans cinematogràfics frontals units als grans angulars juguen amb el surrealisme, recordant al Luís Buñuel d’‘Un perro andaluz’ (1929). Igualment, les escenes costumistes creen un relat semblant als quadres d’Edward Hopper. Així mateix, l’escenografia i el vestuari cavalquen entre els anys 60 i 70, semblants a la mítica sèrie ‘Cuéntame cómo pasó’. Tot això funciona en paral·lel a unes llums amb forts contrastes i colors molt saturats, que creen un efecte de teatralitat. Amb totes aquestes referències, visualment estem parlant d’un llargmetratge potent que escapa del naturalisme i reforça el sentiment d’estranyesa.

En definitiva, ‘Un bany propi’ és la representació de l’anhel de tindre un espai propi de les iaies, les mares, la mateixa directora i de moltes futures espectadores. És un homenatge a aquelles dones que van quedar relegades pel model de l’àngel de la llar. A més a més, enfront de la negativitat i el nihilisme actual, Lucía Casañ crea una pel·lícula bonica que imagina i fa imaginar un espai col·lectiu. Al cap i a la fi, en una època en què ens han llevat l’oportunitat d’imaginar, no hi ha res més reivindicatiu que imaginar bellesa.