Tens 0 productes a la teua cistella
Els problemes de l’Església catòlica estan apareguem-ne a les pantalles, així, als darreres temps he vist ‘Habemus Papam’, ‘Conclave’ i fa pocs dies ‘Un bon pare’, film que en la seua versió original porta com títol ‘Paternel’. En la nostra societat, el catolicisme continua estant la religió majoritària entre els creients, aleshores, les nostres tradicions i hàbits tenen una clara relació amb l’Església, la qual a més és una institució mundial de gran rellevància, doncs, pense que els seus problemes ens deuen interessar, puix, son part de la vida social i pública i no poden reduïts a l’àmbit estrictament privat.
La pel·lícula en qüestió, dirigida per Ronan Tronchot, un jove cineasta que s’estrena amb ella, data de 2024, ens situa davant del problema que surt arran que el rector d’una ciutat mitjana rep una dona amb un xiquet d’onze anys, el qual resultà ser fill biològic seu, vingut per una relació del sacerdot quan era seminarista i la dona, de nom Luise en qüestió. En un primer moment Simon, el rector, es nega a admetre la paternitat, a poc a poc, però, anirà gaudint del fill entrant en contradicció amb les normes canòniques vigent al si de l’Església, a partir d’eixe moment intentarà ser pare i rector, cal dir que forçat per la pressió de Luise, prenent com a exemple allò que en altres confessions resulta factible. No vos conte el final, això no importa gaire en aquest instant.
La pel·lícula, amb una gran interpretació de l’actor Gregory Gudebois, i de Jacques Bondet, que fa de bisbe, no dona solucions, es limita a mostrar el problema sense excessos dramàtics, deixant que l’espectador reflexione sobre la situació. Tampoc abunda en el context concret ni en qui era Papa. Si repara en certs elements de França, que és un estat laic, com es veu al tema del finançament de l’Església, que va a càrrec de la feligresia, o, tanmateix, d’altres iniciatives de les rectories.
En el nostre cas, el d’un estat, el nascut amb la Constitució de 1978, és el d’un estat que manté un règim de suport i privilegis a favor d’aquesta determinada religió. Sabem l’existència de situacions semblants a la de Simon, en la majoria dels quals s’opta per la discreció. No està de més, que, amb independència del respecte a les diverses creences, es parle públicament del tema, puix en el fons, no és altre que el de l’adequació o reforma de les normes eclesiàstiques a criteris de modernitat i justícia.
Estem parlant d’una religió, la majoritària a casa nostra, això no obstant, no podem oblidar com també altres confessions presenten grans problemes, des del punt de vista dels drets de les persones, al cap i a la fi, de les llibertats de la ciutadania.
Doncs, si aneu al cinema i vegeu la pel·lícula ja direu.
