Un camí, algun dia

Tot, a l’existència, comença com un camí. Un bon dia ens alcem, emprenem a cosir els passos, un darrere l’altre, i així, un bon dia, ens haurem adonat que haurem avançat. No sabem en quin sentit, i és que avançar en té. Però el nostre indret, on haurem arribat, serà totalment un altre.

Diuen que fa temps li van demanar a Margaret Mead, antropòloga de professió, què és allò que ens defineix com a civilització. I, malgrat el que hom puga pensar, no es referí a objectes artesans, els artífexs del que podríem denominar cultura. Ells explicà que el primer rastre de l’existència de qualsevol rastre de civilització fou senzillament la trobada d’un fèmur trencat que s’havia curat. Si ho pensem bé, a l’antiguitat, si hom es trencava una cama estava condemnat a morir. En una societat individualista, qui no pot curar-se a ell mateix és víctima de feres o de la incapacitat per a procurar-se aigua o menjar. Menjar o ser menjat. Però si l’os es va recuperar és que algú altre va tindre cura d’aquest individu, i prou paciència per protegir-lo i nodrir-lo fins que va poder ser autònom per si mateix. Això, segons l’especialista, seria el primer vestigi de la civilització. Ací començava un camí.

Hi ha camins que condueixen a la sorpresa. Com la carta curiosa que un dia vaig rebre, sense remitent, amb un comentari que deia un pla infal·lible. En obrir el sobre (qui envia cartes, hui dia, ens podríem demanar, en l’època digital, i això podria ser el fet més revolucionari, tornar a recuperar la correspondència postal, no creieu?) vaig trobar un seguit de noms i una convocatòria a un festival de poesia (poesiaimes.cat). Un camí que es reprén. Una trobada amb la lírica. I una forma curiosa de mostrar-nos com la paraula també pot moure el món.

Hi ha camins que condueixen a l’origen. Però no sempre es tracta d’un origen volgut, desitjat. Com els que hauran d’emprendre els deportats per la fúria de Trump. Si hom estudia què podria significar una neteja ètnica, en podria prendre apunts atentament. Només qui ha nascut en un determinat indret, segons aquesta visió del món, hi tindria dret a establir lligams i arrels. Diuen que els nostres avantpassats van eixir de l’Àfrica. Voldria dir això que els neandertals ens haurien d’aplicar una llei d’estrangeria i fer-nos fora? (clar, no recordem que els vam extingir, pobrets meus, que ni queixar-se poden). Tendir a empobrir la cultura. Que bé que ho sabem, els pobles de la Mediterrània, que hem viscut onades de pobladors venint un cop i un altre, sempre per acabar aportant el seu gra d’arena. Els filòlegs, que han anat endinsant els seus estudis en l’origen de les paraules, bé que ho saben. I els historiadors. Però això el senyor Trump no ho té en compte. Com ho té en compte que els aborígens, aplicant la mateixa filosofia, el podrien fer fora (ells hi porten molts més segles vivint en aquella terra i patint allò que han batejat sota el nom de conflicte de civilitzacions, que no és una altra cosa que jo tinc dret a conservar la meua cultura, però els altres no).

I un bon dia el camí ens mostra l’autodestrucció possible. Una guerra nuclear. Un canvi climàtic. Això que començava fa mil·lennis de sobte acaba i sabem molt bé per què. Perquè, en lloc d’aprendre, ens hem volgut desaprendre. Perquè, en lloc d’enriquir-nos, ens hem volgut més iguals i desconfiats. Més pobres (en tots els sentits). Si l’inici del camí, de la primera civilització, fou aquest fèmur que es curava, ara hi ha moltes ferides que mirem indiferents, que romanen obertes, des dels nostres sofàs estant. Com si no ens afectara. Fent el cor dur, terra inhòspita i cremada. Serà ací on la darrera civilització s’acaba? Serà on el camí s’haurà vist interromput? No tinc totes les respostes. Però algú, si existeix l’algú, en un futur més o menys remot podria prendre mostres i dictaminar que allò que havia iniciat aquell meravellós camí (la nostra civilització) podria estar acabant en aquests dies de l’ara.