Tens 0 productes a la teua cistella
24/09/2019
Joaquim Espinós
La presó del cel
Lletra Impresa Edicions
Gandia, 2017
A l’hivern de 2017, Joaquim Espinós publicà en la col·lecció «Ovidianes» de Lletres Impreses de Gandia una petita novel·la, La presó de cel. El mateix autor ens assenyala que es tracta del final d’una trilogia iniciada amb Ombres en el riu (1995) i Material fotogràfic (2015). Només posem la mirada en aquesta novel·la curta que recrea els anys de ministeri d’un capellà a Llòria als anys següents de conclosa la Guerra Civil, quan després de regressar del Xile s’incorpora amb el seu ministeri allà en les vessants de les serres del Comtat. L’autor ens ressenya que està inspirat en la vida de Josep Maria Peris Català, rector de Benilloba del 1943 al 1949.
La narració és senzilla, resseguint amb la lectura, quasi un àlbum fotogràfic, la història del Pare Lluís al servei de la comunitat que li ha estat assignada. És un capellà dedicat de tot cor a la seua feligresia, que comparteix les tristeses i les escasses alegries dels seus fidels que encara mantenen oberta la ferida de la guerra, els anys de fam que pateixen, les humiliacions que sofreixen per part d’aquells que es consideren els victoriosos de l’enfrontament civil. Està present el cacic del poble, les forces vives, la infància d’aleshores entre fam i jocs per les contornades de la serra. Merament descriptiu, venim a conéixer la realitat quotidiana a guisa d’acurades instantànies. Capellà d’idees obertes que troba certa llunyania amb l’Església oficial i que fa, de l’Evangeli, vida. Descobrirem també les seues mancances i el record que el persegueix d’aquell jove que abandonà la vida del seminari amb la voluntat de servir i d’un major compromís, història d’amistat o alguna cosa més, però totalment noble. No cal mostrar-ne més: el lector descobrirà el compromís del capella i, com no!, arribat el moment el desterrament de la seua feligresia.
El nostre capellà no té la fortalesa vital i intel·lectual d’aquell Cruells de la Incerta glòria de Joan Sala –tot i que reconeix el valor entranyable de la cultura i la llibertat que representa La divina comèdia de Dante, llibre de capçalera del mossèn–, i també resta lluny del llatinista d’Els déus inaccessibles de Miquel Riera, un poc viscontinià. Per comparar, duc a la memòria personatges de la nostra literatura contemporània i el trobe molt més pròxim de l’entranyable personatge d’Arana, el mossén Jacinto d’El cura de Almuniaced i molt allunyat d’aquell capellà certament pusil·lànime de Requiem por un campesino español de Sender, sense oblidar el capellà bo però poc compromés d’El camino de Miguel Delibes. També trobe una gran proximitat en la cura comunitària amb terribles dificultats en què batallava a principi de segle el Mosén Pedro de Benjamín Jarnés, una petita biografia del germà major de l’autor aragonés.
Tal volta, el més adient d’aquesta petita novel·la siga descobrir la tasca del protagonista capellà, una figura estimable que recorda el gran nombre de capellans que treballaren i treballen en petits pobles i comunitats creant petites biblioteques, obrint tallers per tal de fomentar el treball en anys difícils, cercant i recercant espais per formar la infància i l’adolescència en escoles rurals. Capellans que hui semblen unes figures un poc injuriades pels diversos afers en què s’han vist pescats i que només són una porció molt petita, però amb ressò en la societat actual que, és clar, danya el col·lectiu.
Lectura amable que naix contemplant –com hem assenyalat– la fotografia viva de la història i que es converteix en material documental per tal de reconéixer una tasca actualment silenciada. Una novel·la que seria molt recomanable que acabara en mans dels nostres joves, com a lliçó de vida i d’evangeli.
Ressenya publicada al número de juliol 450
