Tens 0 productes a la teua cistella
15/06/2022
El repunt 82
L’any que ve en farà cent que el general Primo de Rivera donà un cop d’estat (13 de setembre de 1923) des de Barcelona, on era el Capità General, que animà i acceptà immediatament el borbó Alfons XIII, aplaudint totes les mesures antidemocràtiques del sinistre dictador, que era un declarat antinacionalista i decididament un feixista d’inspiració mussoliniana. Amb aquesta connivència el rei s’aventurava en unes posicions que vuit anys després l’invalidarien per a continuar en el tron… Les mesures que immediatament prengué Primo de Rivera foren substituir el govern per un Directori Militar i decretar la dissolució de partits i sindicats, contra les ideologies d’esquerres i molt més contra els nacionalistes, i començar la repressió de totes les llengües altres que la castellana, especialment la catalana. En aquesta antidemocràtica combinació entre el rei borbó i el dictador, aquest faria tot el joc brut, amb el suport del monarca i el concurs de l’alta burgesia, de l’església i de l’exèrcit.
El dictador, amb cinc decrets signats pel rei i només en tres dies, dissolgué el Senat i el Congrés, destituí els governadors civils, que foren substituïts per militars i suspengué les garanties constitucionals. I sobretot dictà fortes mesures contra el separatisme i en concret contra la llengua catalana; copie en castellà, perquè queda més sinistre, unes línies d’aquest decret: “seran juzgados por los Tribunales militares, los delitos contra la seguridad y la unidad de la Patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto. ya sea por medio de la palabra o por escrito por cualquiera clase de actos o manifestaciones”. Per aquests nous ”delitos”, començaren a ser fortament perseguits i penats les persones més compromeses amb la lluita política, sindical i cultural, com per exemple: hissar la senyera, multa de 3000 pessetes; difondre idees nacionalistes en l’ensenyament, dos anys de presó en un correccional; anar a manifestacions, tres anys de presó… Decret darrere decret, s’omplí el codi penal de delictes que abans no ho eren. Què féu la gent, callar-se i obeir? La resposta és que no, perquè cada any, el govern i els governadors repetien les mateixes amenaces, cosa que demostra que les mesures repressives no obtenien l’èxit que pretenien el rei i el dictador, amenaçant la gent i infonent la por.
Per això mateix, a més de repetir cada any les mateixes amenaces, s’hi dicten normes encara més estrictes dirigides a l’ensenyament: que els mestres solament usen el castellà i els qui s’hi neguen, siguen traslladats a pobles de parla castellana; que tots els xiquets passen tres cursos consecutius d’aprenentatge intensiu i exclusiu del castellà; que solament puga haver-hi un llibre escolar en altra llengua que la castellana: el catecisme. I així un llarg etcètera. Però, no tots els mestres feien cas i per això s’amenaçà de traslladar en massa els més incorregibles i substituir-los per mestres castellans. Les vel·leïtats d’Alfons XIII, a més de subscriure i autoritzar les mesures repressores, encara foren molt més grosses, perquè es dedicà a cobrar comissions de les obres públiques i dels industrials, amb les quals amassà una fortuna que anà dipositant en bancs estrangers.
Així les coses, la desafecció del poble serà total amb la política de Primo de Rivera i amb el mateix rei, de manera que el dictador hagué d’exiliar-se a París i un any després, el mateix rei marxaria a Roma; la reina ja havia donat per acabat el matrimoni i s’havia exiliat a Suïssa. Per situar-nos, estem parlant de l’avi del rei demèrit Joan Carles I, el qual sembla que ha seguit els seus passos, incloent-hi l’afecció a les dones. Sobre això, i encara que no ens ha d’interessar la vida privada de ningú, excepte si les festes van a nostre càrrec, és molt curiosa la coincidència entre l’avi i el nét i qui en vulga saber més d’aquesta “exemplar” primera família pot llegir el llibre “Els Borbons en pilotes” (Joan Villarroya, Germà Capdevila, i altres. Accessible en PDF. Acabats el dictador i el monarca, en 1931 es proclamà la II República, amb el triomf electoral dels partits democràtics i en el nostre cas, dels nacionalistes; a això dedicarem un següent article.
Com hem vist, la llengua havia anat a pitjor amb Primo de Rivera i amb Alfons XIII, però, quan superarem el breu espai de la República i la terrible guerra que declararà Franco, encara serà molt pitjor i l’única esperança que tindrem és que al llarg dels cinquanta anys que van de Primo a la mort de Franco, les llengües distintes del castellà i els pobles que les sustenten, no renunciaran al seu ús, ni al seu ensenyament. Però no serà veritat del tot el refrany que diu que morta la cuca s’acaba el verí, en aquest cas la cuca són els dictadors i els reis i el verí és la fòbia i mala llet d’aquests contra nosaltres, perquè moren unes cuques i n’apareixen d’altres i així, no s’acaben mai. Com pot ser això?
