La revista degana en valencià

Un context complicat: un futur per fer

15/12/2021

MARCS DE REFERÈNCIA CONVULSOS

La pandèmia ha desordenat els marcs en els quals es desenvolupava la incertesa. Els anys anteriors a la malaltia han estat presidits per alteracions de les situacions rebudes en els àmbits polític, econòmic i cultural. Però les incerteses dominants eren conegudes: insuficiències de la UE, fenomen migratori, creixent inadaptació de la Constitució, desafiaments de l’explosió digital en la globalització neoliberal… Ara algunes qüestions adopten noves perspectives, s’hi insinuen avanços i se sotgen respostes populistes preocupants. La volatilitat de la situació, la duració de la crisi pandèmica, fan preveure reaccions socials, explícites o larvades, que alteren el caràcter líquid de la situació i la tanquen en recipients amb noves formes. En certs aspectes –cooperació en la UE o certes reformes fiscals– podem ser optimistes; en uns altres, no. Especialment en aquells que apunten a la feblesa de les institucions i a la desconfiança ciutadana davant d’elles. Tot fa preveure l’avanç de valors i d’organitzacions ultradretanes.

A Espanya, aquest és el marc de referència: les contradiccions i la polarització social s’han incrementat. El control de la malaltia i la recuperació econòmica seran clau, però podem aventurar que no es produiran sense generar altres tensions. La pandèmia també ha mostrat els límits de l’Estat Autonòmic: s’ha revelat clau contra la covid-19, però la falta de regulació suficient i d’instruments d’integració generen nous problemes. L’aposta federalitzant entra en moltes agendes, encara que amb diversos límits i llenguatges. Les esquerres hauran d’actuar amb molta cautela i prudència en aquesta nova fase. Unes certes polítiques preferents, basades en lluites d’identitats i reconeixement, potser no hi troben ara el mateix encaix: la pressió de la ultradreta farà que la reversibilitat de certes decisions siga un perill latent. Les qüestions de tipus social, les que no desequilibren més l’economia, les que faciliten la integració europea i establisquen un diàleg amb els efectes de la digitalització, requeriran nous esforços i apostes imaginatives.

Sis anys del Botànic

La situació incita dos processos: una primera revisió crítica del Botànic i avançar propostes de futur. La pandèmia i el confinament han tallat algunes línies d’evolució plausibles en aquesta segona legislatura, i han provocat:

–cessió d’espai a l’àmbit sanitari;

–relegar o ajornar polítiques preferents en altres matèries i no poder desplegar accions contundents en el finançament o el canvi climàtic;

–concentrar poder en la Presidència, fet que desarticula equilibris interns en la coalició;

–animar una oposició imitadora de la xerrameca baladrera de Madrid, més preocupada de les pròximes eleccions que no de solucionar problemes actuals;

–creixement de grups de pressió més ansiosos pels seus problemes particulars immediats que no dels generals.

L’acció del Consell ha sigut eficaç, ja que venia amb un bagatge anterior important. La primera legislatura havia aconseguit l’essencial: estabilitzar el País Valencià, traure’l de les notícies de successos, reparar calamitats i oprobis i frenar els balafiaments. Va ser un govern –i majoria parlamentària– bastant reformista, en el millor sentit de la paraula: va impulsar innovacions que només podran ser anul·lades exercint una notable pressió política i simbòlica. En uns casos van ser normes que han reordenat sectors sencers de la realitat; en altres, es van posar en marxa dispositius d’acció en el diàleg i concertació social, fórmules per tal d’assegurar la transparència i previndre la corrupció o millorar la vertebració territorial –encara que sense acabar d’encertar un model per al sud.

La imatge i capacitat d’actuació del PV ha canviat a Espanya, encara que no amb la intensitat que ens agradaria. La inestabilitat en el govern de l’Estat tampoc l’ha afavorida. En tot cas, els diàlegs intercomunitaris, horitzontals i verticals, inclouen ara els valencians, però es manca d’una estructura raonable de representació davant els òrgans de l’Estat i la feblesa en la qüestió del finançament s’ha enquistat, malgrat els avanços en la unitat interna en la CV. Alguns han posat en dubte el Botànic per la falta d’avanços nacionalitaris. Al meu parer, el Botànic ha aclarit moltes coses: la política lingüística és coherentment tranquil·la –res agradaria més a l’espanyolisme que una altra guerra de símbols. La mesura de la confiança comunitària aconseguida és que és possible adoptar mesures sense necessitat de citar Fuster en cada paràgraf. El Botànic ha posat el poble valencià en un altre quilòmetre de la història, amb altres eixos i altres referents per a mesurar el seu avanç. És un altre valencianisme que integra el millor de fases anteriors però que tracta de trobar un relat vàlid per a la complexitat del futur.

Des d’un altre punt de vista, el Botànic, al costat d’altres poquíssims exemples, és l’última resta important dels Governs del Canvi. Continua sent el millor model –juntament amb el País Basc– de governs de coalició progressista i un model a observar per a l’avanç polític. Per això, l’obligació moral de les forces del Botànic passa per recompondre el desgast i reforçar els acords.

Mirant cap al futur sense ira

El futur del Botànic es caracteritza per una contradicció, derivada de la mescla d’inestabilitat estructural pandèmica, èxit acumulat en allò essencial i febleses emergents, tant en el model d’acords i govern, com en el programàtic. Cal situar-se en aqueix àmbit contradictori per a avançar. Agafar només un fragment d’aqueixa realitat complexa és perillós. La mera gestió no servirà. Tampoc la fugida cap avant de la queixa ideològica i el voluntarisme. El major perill del Botànic és atrinxerar-se en allò aconseguit i limitar-se a jugar a la defensiva. L’esquerra europea està obligada a jugar a la defensiva, però la trinxera o la barricada –ni que siga institucional i blindada per legions d’assessors d’imatge– no és la millor fórmula. La clau està a (re)generar un relat comprensible per a la majoria, capaç d’expandir-se en propostes concretes. Des de la prudència: una defensa flexible. Potser també algunes alteracions en els lideratges i càrrecs de gestió seria oportuna, així com en les receptes per al repartiment intern del poder. Dit d’una altra manera: la supervivència del Botànic probablement passa per una reforma interna del mateix Botànic que vaja més enllà dels canvis tècnics. Hi insistisc: entre les grans apostes ideològiques i l’eficàcia en la gestió, hi ha un ampli camp per a la política.

M’atrevisc a suggerir algunes idees en aquest àmbit. No estan totes les desitjables, perquè em circumscric a algunes amb una característica comuna: la transversalitat. Cal repensar l’acció política com a esforç de tot el Consell –i Grups Parlamentaris i poder local– evitant, si és possible, la fragmentació rígida per departaments, més gelosos de la seua imatge que dels resultats generals, sinó que cal entendre que la definició de grans objectius transversals serà el que en permeta la llegibilitat per part de la ciutadania i ampliar una base social còmplice. Aquesta idea significa renovar les confluències en una cultura comuna: sense aqueixa convergència no hauria estat possible l’acord de 2015; saber ara que les claus han evolucionat és capital: els legítims interessos particulars de cada partit, portats fins a l’extrem, poden conduir a la derrota de tots. No es tracta de coexistir, sinó de construir nous relats que doten de sentit general l’acció de govern.

En aquest sentit, pot servir reflexionar sobre:

–Llei del Govern i l’Administració i Llei del Sector Públic que simplifiquen procediments, permeten l’agilitat legislativa i la gestió econòmica. La lluita contra la burocràcia hauria de ser objectiu de Comunitat, ja que és un factor que agreuja les bretxes socials.

–Agenda Valenciana 2030, amb objectius particulars consensuats i prefixats per al desenvolupament d’ODS en la CV: un mapa global del futur valencià, un contracte social de la sostenibilitat.

–Pacte Intergeneracional, amb perspectiva de gènere i instruments específics –sanitaris, socials, educatius, etc.– que impedisquen que joves i persones majors es distancien en les seues percepcions, oportunitats i objectius.

–Plans de vertebració que, a part d’allò territorial i d’al·luvions de promeses, incloguen eixos culturals, discursius, de trobada amb la societat civil, etc.

–Pla de lluita i adaptació al canvi climàtic, amb mapa de riscos, accions concretes, sistemes d’alarmes primerenques…, així com mesures derivades de l’anunciada llei sobre aquesta matèria.

–Revitalització d’alguns mecanismes relacionats amb el bon govern, com ara revisió del codi de bon govern, control de la publicitat institucional, pla integral per a la transparència municipal, pla especial de control d’ajudes europees…

–Definició estructural de les polítiques de digitalització, que eviten actuacions improvisades i poc transparents, definint actors estratègics i el paper de les universitats, l’especialització en determinades matèries o la interacció amb altres realitats territorials i econòmiques, etc.

–Pla General de Salut Valenciana, atesos els reptes que plantejarà la reconstrucció del sistema públic després de la pandèmia, però incloent qüestions com l’educació per a la salut, la defensa de prevenció en determinats sectors subalterns, mesures per a la difusió de principis saludables entre joves, millora de la participació social…

–Planificar la presència de la CV en el conjunt d’Espanya: insistència en el finançament, renovar els mecanismes d’influència «a Madrid», més institucionalitzats i professionals; insistir en el document de propostes per a la reforma constitucional i la defensa del federalisme; optimitzar les accions davant òrgans UE amb objectius planificats i que no siguen exclusivament de tipus econòmico-empresarial.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top