Un dietari, als cinquanta anys d’escriptor

28/11/2022

Joan Garí

Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys

Editorial: Afers

Catarroja, 2022

Pàgines: 206

Estic convençut, amb un cert coneixement de causa, que el meu veí Joan Garí és probablement el millor escriptor valencià actual, amb permís d’alguns altres que jo sé. No diré que ho siga de ficció ‒encara està viu Josep Lozano, i per molts anys!‒, ni de poesia ‒per a assolir la categoria de poeta valencià reconegut cal estar tocant la lira seguit seguit‒, però sí d’assaig, eixa prosa analítica que planteja dubtes i reflexions amb foc de morter, gènere en què Garí ha publicat ja alguns títols cèlebres. Ara acaba de traure el dietari de la seua cinquantena, un còctel enginyós de pensaments, judicis, sentències i aforismes: «Als cinquanta anys, u ja s’ha fet una idea prou exacta de la vida. En endavant queda la millor part: viure sabent-ho».

Garí és un escriptor tenaç que aprofita l’experiència diària per a confeccionar un discurs elegant i subtil en un còctel en què cap tot el seu univers personal d’una manera equilibrada ‒encara que es tracte d’un exercici de funambulisme‒: allò que sent com a autor, com a lector, com a pare, com a repòrter, com a docent, com a ciutadà. La seua loquacitat expressiva és incontinent, i de tot trau suc com si la vida fora una taronja escorreguda.

El llibre es llig amb interés perquè sorprén en cada pàgina. L’autor toca totes les tecles, compassades amb els harmònics de Montaigne (homenatjat raonablement en L’única passió noble) i arreglades amb els recursos estilístics característics de certa prosa dels seus admirats mestres Josep Pla i Joan Fuster, com es pot comprovar en el domini d’una adjectivació tan xocant com certera: «el seu aire incipientment albàtric» (el vol de les gavines), «aquesta felicitat ferruginosa i punyent» (la del pare llaurador), «d’una bellesa esclatant i odorífera» (la d’una adolescent emotiva), etc. Les definicions resulten també molt expressives: «una d’aquestes cares eslaves, de calavera consistent, mandíbula quadrada, ulls de gat i un excés de plasticitat que es vessa per totes bandes», així com les personificacions: «La pell suau ‒femenina‒ del gran mantell d’arena s’estremia davant un sol inclement» (la planura del desert d’Egipte) i les comparacions admonitòries: «Putin, com un voltor audaç, sobrevola el territori per alfarrassar la carronya».

El text està esguitat de referents literaris i cinematogràfics, amb què Garí ens proposa acostar-nos a Nietzsche, Michel Houllebecq, Michel Oufray, Sándor Marai, Beckett, Russell, Pessoa, Sergio Pitol, Dostoievski, Dickens, etc. També conté moltes al·lusions a persones existents, discretament velades amb les respectives inicials onomàstiques: jo mateix m’he descobert darrere de les meues, i m’ha complagut sentir-me tractat afablement.

La casuística de temes que toca Garí aprofitant l’embalatge fingit i encisador del dietari és una bateria de propostes variades que constaten les inquietuds pròpies d’un observador que se sotmet a un examen de consciència alhora que examina el panorama de la humanitat amb què conviu habitualment ‒el veïnat‒ o esporàdicament (els viatges que ha documentat en Història d’Amèrica i en Cosmopolites amb arrels).

Així, raona sobre el fracàs escolar, sobre els (nombrosos) escriptors i els (escassos) lectors, l’amistat, la flegma britànica, l’admirable ofici de son pare ‒notable llaurador octogenari‒, la supervivència del valencià, etc.

Hi ha dietaris avorrits i insulsos en què l’autor explica que plou, fa sol i les bruixes es pentinen, que li fa mal el queixal de l’enteniment i que el seu fill menut té paperes. No interessen. El de Garí, en canvi, no té pèrdua perquè, a més de profund, és divertit i humorístic: «Utopia marxista. Ser tan graciós com Karl Marx i tan revolucionari com Groucho Marx».